Publicat originàriament el 17 d’abril de 2024 al diari El Nacional

Quan el professor Josep Maria Terricabras es va acomiadar dels seus estudiants a la Universitat de Girona, en la darrera classe que els feia a l’aula, un vespre de maig del 2014, els va demanar dues coses, molt rellevants, després d’haver-los agraït el camí plegats que havien compartit. Una, que sempre, sempre, fossin rigorosos en el pensar. L’altra, que posessin totes les seves capacitats en favor dels més febles. Com molt sovint en ell, per no dir sempre, sota paraules aparentment irrellevants i sense voluntat de ser lapidàries, bategava una profunditat fruit d’una molt acurada reflexió i una més encara determinada convicció.

En el moment de la seva mort, encara commocionats per la trista notícia, la comunitat Terri estem recordant, i compartint, moltes estones de conversa, moltes lliçons, molts textos seus. És una manera, comprensible, de tenir-lo encara present, i sobretot de fer-lo present, cosa que ens caldrà, i molt, per als temps que venen, quan ell ja no hi serà físicament per ajudar-nos, com sempre va fer, a pensar i potser, quan n’hem estat capaços, a fer-ho bé. Ha estat un mestre. I això es pot dir de molt pocs. Un mestre indiscutible. Un mestre que, a més, complia el primer requisit per a ser-ho: no voler-ho ser.

Amb aquelles paraules amb què interpel·lava els seus estudiants, en Terricabras posava sobre la taula dos trets que identifiquen el seu mestratge: l’exigència del rigor per a l’exercici del pensament, d’una banda, i, d’una altra, l’aspiració de justícia. Dues interpel·lacions que havien d’anar juntes, amb l’exigència, que travessa la seva filosofia, d’aplegar teoria i praxi, pensament i acció. La prova del cotó de qualsevol filosofia digna: un pensament que s’aguanti, i que no cedeixi a la temptació frívola de la inconsistència i, al mateix temps, una vida que en sigui la materialització pràctica d’aquest pensament. Perquè, com ja va saber veure Aristòtil, amb la seva lucidesa habitual, quan reflexionava sobre l’acció humana a l’Ètica Nicomaquea, no estudiem ètica per saber què és la felicitat, sinó per viure una vida feliç. I en aquesta identificació de pensament rigorós i de vida digna, el professor Terricabras va ser-ne far i mestre.

Pensament rigorós. Potser una de les seves grans aportacions filosòfiques. Estava convençut que el que defineix la filosofia i el fer del filòsof no és tenir respostes per a tot. Per això ja estan els tertulians. El que defineix la filosofia és ajudar-nos a pensar, amb el rigor necessari, que vol dir amb l’atenció al matís més subtil, la solvència argumentativa i la coherència del posicionament. Ho va repetir en tots els seus llibres. Des del seu best-seller, que hauria de ser lectura obligatòria en tots els instituts (Atreveix-te a pensar. La utilitat del pensament rigorós en la vida quotidiana, La Campana, avui incomprensiblement exhaurit, i que necessita una reedició urgent), fins al seu darrer (Pensar diferent, Comanegra). Per això li agradaven tant les paraules del Rei Lear: “T’ensenyaré a fer diferències”. Contra l’estirabot pel broc gros i el pensament sense matisos, la subtilesa, atribut de la intel·ligència. Contra l’opacitat i la retòrica de l’hermetisme, l’exigència de claredat.

Si avui podem fer filosofia en català, ho devem a la tenacitat, la perseverança i la convicció de gent com Josep Maria Terricabras, que no van defallir en moments en què tot convidava a fer-ho

En Terricabras, amb Rubert de Ventós, ha estat el filòsof català més rellevant de la segona meitat del segle XX. I va ser, a més, responsable, com pocs, del redreçament de la filosofia catalana, des del pou de la nit antiintel·lectual del franquisme, i del relligament amb la generació de la potentíssima Escola de Barcelona que va haver de pagar amb l’exili la desfeta del 1939. Si avui podem fer filosofia en català, ho devem a la tenacitat, la perseverança i la convicció de gent com ell, que no van defallir en moments en què tot convidava a fer-ho. I aquest pensament propi, en la llengua del país i arrelat en la tradició filosòfica del país, es va posar, sempre, al servei del país i la seva gent.

I d’aquí la segona interpel·lació, profundament il·lustrada, d’aquella darrera lliçó. El pensament al servei de la justícia, al qual està obligada, per responsabilitat, la filosofia i qui vulgui exercir-la sense cinisme. Per això, perquè la realitat és, davant de l’exigència de justícia, sempre insatisfactòria, en Terri patia molt aquests darrers anys: “Com més va, menys m’agrada el món que m’ha d’acomiadar. M’hi sento molt incòmode i no crec que sigui només perquè m’he fet gran”. Pensava, tot i les coses bones de la vida i del present, que “l’horror, les violències i la inhumanitat que es viuen en el món d’avui són cada dia més insuportables”. Tanmateix, davant d’això, no hi havia, en la seva actitud, res de conformisme ni de claudicació, al contrari: continuava reclamant, com sempre, que “això és justament el que falta: grandesa d’ànima, intel·ligència lúcida i crítica”. Aquesta aspiració de justícia el va posar, sempre, al costat de moltes causes en les quals sempre hi va ser, amb convicció i sense càlculs tàctics ni d’oportunisme, sinó amb l’extrema generositat que sempre practicava sense fer-ne ostentació. La seva altura ètica i moral bategava, encara més que en la teoria, en la seva acció pràctica i quotidiana. Era, en el millor sentit del terme, una persona bona.

Perquè l’impuls de justícia continuava sent el motor de la seva acció: “Continuo sentint la necessitat imperiosa i urgent d’un món millor”, i “lamento que els que realment hi podrien fer alguna cosa s’entretinguin interpretant el món i no el transformin”. I per això, com una exigència avui més necessària que mai, recordava que â€œens cal esperit de revolta”. I ell, que mai no usava una paraula debades, feia servir revolta en el seu sentit més propi, per referir-se a la necessitat de capgirar les condicions que ens han dut fins aquí.

Tornarem a les paraules i al pensament del professor Terricabras cada dia. Perquè ens caldran tant com ens han servit fins ara. Per això us convido a escoltar-lo en la seva meravellosa Lectio ultima, dictada a la Universitat de Girona el novembre del 2014. Una mena de confessió testamentària, que avui, l’endemà de la seva mort, pren un altre sentit i una profunditat renovada.

És difícil no acabar aquest text sense recordar que el professor Terricabras va sentir sempre una passió inalterable per la llengua catalana i pel país, i per aquesta part del país sencer al qual, com tants, aspirava, que era Catalunya. Compartia amb Pierre Vilar la convicció que, a Catalunya, som “un passadís i un refugi”, i això, deia, vol dir que és “alhora obert i resistent”. Aquest era el seu programa polític per al país, necessari i urgent avui davant de l’articulació d’una extrema dreta etnicista i xenòfoba. La seva defensa de les llibertats nacionals era, en ell, indestriable de la defensa dels drets civils i polítics individuals. Per això, sempre, des d’Òmnium Cultural, també, vam sentir Terricabras molt a prop: com a inspirador i com a exigència. Les seves paraules, i el seu suport incondicional, aquests anys, que com em recordava sovint estan sent molt difícils, han estat sempre un esperó, una guia i una fortalesa.

Et trobarem a faltar. Molt. Descansa en pau, amic, mestre.