Article publicat originalment a Revista Valors

Abans de res us voldria donar l’enhorabona per l’excels monogràfic realitzat en el darrer març 2018, número 157, de la revista Valors. També és d’agrair que hi hagués una connexió, encara que breu, entre la revolució animalista i la revolució feminista. Perquè tal com jo les entenc, aquestes dues revolucions socials del nostre temps, es complementen.

Després d’aquesta nota, vull expressar que hi va haver una pregunta durant l’entrevista amb Frédéric Lenoir que em va fer pensar —i amb això entono el mea culpa— que els defensors dels animals tot sovint no ens hem sabut explicar. Per sort, la revista va comptar, a més d’amb la participació del filòsof i sociòleg francès ja esmentat, amb la de Óscar Horta i Núria Almiron que van poder reforçar què significa prendre partit en la lluita animalista. En tot cas, la qüestió a què em refereixo és la següent: «Hi ha defensors dels animals que asseguren que la solució idònia és arribar al veganisme social absolut. També hi ha radicalisme en els moviments de defensa dels animals?» (p.17).

Aquesta és la posició social que a llarg termini estableix la filòsofa, també compatriota francesa, Corine Pelluchon. En el seu Manifest animalista: La causa animal com a camí per a un nou humanisme, recentment publicat en català per Rosa dels Vents, vertebra una defensa política dels animals de manera que per estadis s’aconsegueixi el respecte total vers els animals. Deixant de banda si la solució passa pel veganisme, el vegetarianisme o el consum de carn ètic, la pregunta citada anteriorment de l’entrevista suposa que ser vegà és una posició radical.

La paraula radical, en política, pot significar dues coses ben diferents, segons qui pronunciï aital mot. D’una banda, un radical és aquell que no té mesura, algú que no atén al debat públic precisament perquè és mancat d’una disciplina de diàleg. Aquesta darrera interpretació seria sinònim d’extremista. Per altra banda, un radical és aquell que trenca amb l’statu quo d’arrel, que acaba amb els problemes de soca-arrel. De fet, l’etimologia de la paraula, que prové del llatí radicalis, tindria més a veure amb el segon ús del mot. No obstant això, hi ha hagut una tendència a connotar aquest adjectiu amb la primera definició.

El meu propòsit també és connotar-lo, més aviat contra-connotar-lo, perquè no quedi cap dubte sobre quin és aquest radicalisme que s’ha de pregonar del veganisme. El veganisme solament és radical en el sentit que qüestiona l’explotació i la mort dels animals per als nostres fins. Ser vegà vol dir no utilitzar res que provingui d’origen animal, ser vegà és qüestionar les nostres creences més arrelades. Ser vegà també implica trencar amb la cultura: ni visitar en família el Zoo de Barcelona, ni regalar jerseis de llana, ni menjar l’escudella i carn d’olla de la iaia. Ser vegà és un acte de fortalesa moral com n’hi ha ben pocs avui dia, és actuar amb conseqüència amb el que hom pensa.

A més a més, al veganisme s’hi arriba des de moltes òptiques: Hi ha vegans marxistes, que consideren que l’explotació animal no s’hauria de dur a terme; hi ha vegans que s’estimen els seus animals domèstics i per aquest contacte defensen els altres, mentre que hi ha vegans que volen acabar amb la domesticació animal. També n’hi ha que ho són per motius religiosos i d’altres que són ben laics. Tots ells, emperò, comparteixen una mateixa guia: la preocupació moral pels animals molt més enllà del seu benestar. Perquè per a un vegà no només cal considerar el benestar animal, sinó també la vida en si de l’animal. Hi ha alguna cosa que empeny els vegans a pensar que no solament és la manera com es mata/s’explota, sinó l’acte en si el que està malament. El defensor dels drets animals nord-americà Tom Regan escrivia que els animals són subjectes-d’una-vida, per fer notar què senten els vegans vers la vida dels animals. De manera que els vegans no advoquen ni per la instrumentalització ni per la violència.

Els vegans no són extremistes! Com pot ser extremista algú que té com a guia d’acció valors aitals com el respecte i l’amor? Els vegans, però, sí que són radicals! Perquè un vegà és algú que expandeix el seu cercle moral —normalment reduït als humans— per fer de tots els animals subjectes de la seva ètica. És algú ferm en conviccions, que no manté una doble moral. És algú que renuncia a uns privilegis en el món per donar veu als silenciats, per lluitar pels més febles. Si Jesús hagués arribat a ple segle XXI, no tinc cap dubte que segur que seria vegà!

Ja per concloure, si el que mou els vegans és l’empatia no hi ha extremisme predicable, sinó més aviat educació sentimental en un món que no ens deixa prou temps per preocupar-nos per als altres, sigui aquests animals humans o no-humans. Ser vegà és ser empàtic a pesar de les estructures patriarcals i antropocèntriques tot sovint inqüestionables del món on vivim.