Introducció
La meva intervenció té tres eixos fonamentals. Desmentir, construir i compartir. Em proposo desmentir que aquesta generació d’adolescents tingui menys pensament crític que les generacions anteriors. Vull construir, construir un nou currículum sobre una necessitat existent i silenciada. I, finalment, tinc per propòsit compartir, compartir estratègies.
Primer eix: Desmentir
S’ha instal·lat un fantasma, el fantasma que qualsevol temps passat sempre fou millor. Segurament heu sentit a dir que l’educació d’abantes era millor perquè aquella generació estudiava de cor els reis visigots: des d’Alaric I fins a Roderic. Però qualsevol dels presents sap que tenir coneixement no és l’únic requisit que li cal al pensament crític. El coneixement és necessari, sí, i tant! Només faltaria! Però si és necessari… és perquè: Qui res no sap, tampoc sap protegir-se de les fal·làcies, falòrnies ni molt menys dels discursos impregnats d’emocionalitat que prediquen els falsos profetes d’avui dia, alguns d’ells coneguts com a influencers.
No hem de caure en el tòpic que els joves d’avui dia són menys crítics que els joves d’altres generacions. De fet, algunes d’aquestes generacions van créixer i viure en mons que tot i distessin molt de ser perfectes, oferien certeses, és a dir, que permetien orientar-se per a la vida. Contràriament al món que coneixem actualment, que l’únic que ens ofereix és desconcert. Ser crític en un món com el nostre no és fàcil i, tot i això, els joves han demostrat ser els més conscienciats (o en terminologia progressista woke) sobre el canvi climàtic i amb la identitat de gènere, per exemple.
De totes maneres, com molt bé sabrà l’audiència: que no sigui cert que els joves d’avui dia siguin menys crítics que els joves d’altres èpoques, no implica necessàriament que els joves d’avui dia siguin més crítics que els d’altres generacions. I, de fet, el que sostinc és que si fa o no fa els joves de totes les èpoques ha estat igual d’hàbils (o maldestres!) a desenvolupar el seu pensament crític.
Segon eix: Construir
Ja he expressat que vosaltres, els adolescents, actualment no sou ni més crítics ni menys crítics que els adolescents de les altres generacions. El que sí que puc assegurar és que segurament molts de vosaltres, gent jove, heu captat perfectament la consigna que no hi ha un planeta B, així com que la identitat també permetrà en qüestions de gènere.
Arribat a aquest punt, caldria recórrer a un recurs que ens ajudés a treballar, a millorar, a enfortir el molt preuat pensament crític. I aquest recurs, ben entès, crec que ha de ser la filosofia, o qualsevol matèria afí que treballi amb la filosofia.
Fa un moment, he comentat que la classe de filosofia ben entesa desenvolupa el pensament crític. Espero que els companys, professors de filosofia, em disculpin i m’entenguin si expresso que una classe de filosofia en què no s’ha fet reflexió, per tant, filosofia, no és una classe de filosofia. I acostuma a passar massa sovint que centrem els esforços de la filosofia en fer-ne una disciplina doxografia en què ens interessa molt més la reflexió que Plató va fer sobre la política atenenca de fa 2.500 anys que la reflexió d’un alumne sobre la política actual del seu país.
Quan ensenyem filosofia, em sembla, pequem d’aquesta historiografia filosòfica, d’aquesta doxografia. I ho fem perquè la filosofia en el nostre país l’hem estudiada en forma d’Història de la filosofia, així ho fem notar a les PAU. Per exemple, quan estudiava la carrera, un gran nombre de les assignatures començaven amb el títol d’“Història de la filosofia” i després continuaven amb “antiga”, o “Història de la filosofia” moderna, o contemporània. (A tal efecte potser no hauríem de dir-ne la carrera de filosofia sinó la carrera d’Història de la filosofia, perquè totes les assignatures tenen un component historiogràfic. I potser no hauríem d’anomenar-nos filòsofs sinó historiadors de la filosofia).
Faig broma perquè aquest em sembla que ser historiadors de la filosofia és el més gran error que hem comès els docents de filosofia en aquest nostre país. El filòsof francès Michel Onfray ja ens advertia que el professor de filosofia ha de ser socràtic, en el sentit que ha de fer que els seus estudiants es qüestionin la realitat. I per realitat em refereixo a la dels joves, que no és pas la d’Aristòtil ni tampoc la de Descartes ni molt menys la de Nietzsche. Tot sovint s’intenta apropar els joves a la filosofia (això vol dir ensenyar-los què van dir els filòsofs), quan l’exercici que hauríem de fer és tot el contrari: hauríem de permetre’ls filosofar sobre la realitat que els envolta i, quan s’escaigui ja ho connectarem amb teories i formulacions dels filòsofs.
En aquest sentit, m’agradaria compartir algunes iniciatives que s’enfoquen no pas a aprendre continguts (més o menys històrics) sobre la filosofia i els filòsofs, sinó en FER FILOSOFIA, en FILOSOFAR, que em sembla que és la millor manera de cultivar el que els anglosaxons anomenen critical thinking.
Tercer eix: Compartir
Les iniciatives que ara compartiré precedeixen a una història. Es tracta de la història d’un professor nord-americà de lògica, Matthew Lipman, que es va adonar d’un fet que canviaria per sempre més la vida de moltes persones. Lipman es va adonar que la gran majoria dels seus estudiants universitaris no tenien gens de pensament crític. Això el va dur a elaborar un currículum de filosofia que permetés millorar el pensament crític. No el va centrar en els seus alumnes majors d’edats, sinó que el va començar a enfocar en els nens i els adolescents. De fet, la premissa de Lipman era clara: on hi ha llenguatge, hi pot haver pensament. (I si no us el creieu feu l’experiment mental de pensar sense llenguatge). Per tant, ens cal començar a desenvolupar el pensament crític com més aviat millor.
De totes maneres, el pensament crític per si sol no soluciona res. Ens cal cultivar dues dimensions del pensament més (o el que s’ha anomenat pensament multidimensional). La idea del pensament multidimensional (crític, creatiu i curós) —que és conscient de la seva pròpia fal·libilitat, obert a la crítica, però també qüestionador i no dogmàtic— és el que es necessiten les aules.
Lipman va notar que les iniciatives pedagògiques que promouen el pensament Les tècniques pedagògiques que busquen practicar el pensament crític, però deixen de banda el creatiu i el curós haurien d’excloure’s a si mateixes. Una aula hauria de ser una comunitat d’investigació que faciliti el pensament creatiu i el curós. No hauria de ser només una fàbrica de producció d’operacions intel·lectuals totalment indiferents, o gairebé hostils, a la consideració, el respecte i l’afecte que els membres del grup poden tenir entre ells o cap a les preguntes que estudien.
El pensament multidimensional de Lipman també supera la divisió entre afectiu i cognitiu, ja que equilibra ambdues dimensions. Així, les característiques de cadascuna de les dimensions que presentem es poden explicar de la següent manera:
- Dimensió crítica: Aquesta dimensió analitza i avalua actituds i situacions amb un enfocament tant positiu com negatiu, mostra el que és raonable i el que no. És una dimensió autocorrectiva, és a dir, reconeix l’error i és sensible al context.
- Dimensió creativa: Explora la imaginació i les possibilitats, genera noves idees i prefereix la complexitat. És fluida, flexible i original en el seu abordatge dels problemes.
- Dimensió curosa: Aquesta dimensió, afegida posteriorment per Lipman, implica l’empatia i el pensament actiu, afectius i empàtics, fomentant el respecte i la consideració entre els membres del grup.
L’autor es mostrava crític pel que fa als centres educatius que són capaços d’anihilar la fantasia i promoure un pensament únic. I advocava per tal de no adoctrinar els alumnes, sinó per fer-lo obrir nous horitzons i desenvolupar-los el pensament creatiu. A més, també reconeix el paper de les emocions en la filosofia i la pedagogia, que es veu potenciat amb la incorporació del pensament curós com a complement dels aspectes cognitius i afectius del pensament.
En resum, segons Lipman, el pensament crític, creatiu i curiós són essencials per al desenvolupament moral i intel·lectual dels individus, atès que aquests tres aspectes s’interrelacionen i són igualment importants en l’educació. Perquè no serveix per res una crítica sense tenir cura; ni la creativitat que no és crítica; així com la cura que no desprèn creativitat.
Deixa un comentari