Amb el Club de filosofia de la Biblioteca Pública Carles Rahola, de Girona, vam convidar el filòsof Josep Maria Esquirol el passat 8 de juny de 2023 a l’Auditori Enric Mirambell de la Biblioteca Carles Rahola per dialogar-hi arran del llibre La resistència íntima, premi Ciutat de Barcelona (2015) i premi Nacional d’assaig (2016). Arran d’aquest esdeveniment els participants del Club vam llegir prèviament l’assaig La resistència íntima. En aquell moment de lectura, vaig prendre algunes notes que en ocasió d’haver-les trobat, transcric a continuació.


Viure és resistir, resistir davant de la disgregació, del pas del temps i de les vicissituds de la vida. Per viure cal l’escalfor de la llar perquè sense, ens trobem amb la gelor de l’ésser en l’inhòspit, la nit i el fred de les bèsties salvatges.

Tot i l’atractiu de l’existencialisme, que postula l’ésser humà com a projecte de llibertat, de construcció i d’aventura, la seva filosofia no és antònima de resistir. Això no vol dir que existencialisme i resistir no tinguin punts en comú, com ara l’afirmació del subjecte i la idea de la responsabilitat. El lema «existir és resistir» no s’oposa a Sartre, sinó als consellers psicològics del «viure és realitzar-se». És existir en tant que resistir: un recolliment i un silenci metodològic, per veure-hi millor.

Existir com a resistir no és un projecte, sinó una condició de possibilitat, com l’escalador que es recull en la tenda per poder fer el cim. Com l’experiència de la casa que és resguard del fred atmosfèric i també refugi davant la gelor metafísica.

La reclusió no és tampoc aïllament (com en el protagonista de La nàusea). És acte generós i acció compromesa, és parar l’orella per la paraula amiga.

La resistència política, que és un fenomen espontani des de la base, consisteix en l’oposició minoritària a un règim totalitari. És el fet d’adonar-se que crear comunitat, perquè el resistent no només mira per a ell. També és la defensa (no pas l’ofensa) d’un país o territori però també d’una manera de viure i d’un règim democràtic.

La resistència política, que es dona davant la disgregació que comporten les forces d’ocupació, té els següents elements:

  • Consciència
  • Voluntat i coratge
  • Intel·ligència estratègica:
    • per preservar
    • per autoorganitzar-se

El resistent és aquell que rebutja les comoditats, que se sacrifica contra l’homogeneïtzació. El resistent no és nihilista, lluita perquè creu en alguna cosa. I perquè «viure bé» no ho és tot. No cerca la glòria ni tampoc cedeix, posposa la dimissió perquè sap que el que s’ha perdut ja no es podrà recuperar. Les persones resistents ho són per naturalesa, tot i que el context hi ajuda.

La memòria, el somni i la imaginació són les armes del resistent pel canvi. Però no pas l’al·lucinació, que és una paràlisi (degradació de la percepció) on és real allò que no ho és, en el regne de la incoherència. No deixar-se endur per la confusió també pot ser un element interior.

L’esperança és l’acció que tot i ignorar-se’n la fecunditat no és inútil. La resistència íntima és pròxima, central, nuclear de si mateixa, generosa i no pressuposa l’egoisme. No revela les veritats ocultes i resisteix l’electricitat perquè ofereix el guiatge de la llum del propi camí i escalfor. La filosofia de la proximitat és un amic, un plat a taula o una casa. És la reivindicació de la quotidianitat, perquè el que és quotidià no és inautèntic.

Resistència i la cura del que és proper:

  • Socràtica: La cura de l’ànima de Sòcrates, que implica viure una vida autèntica i reflexiva, en diàleg amb els altres. Això connecta amb la idea d’Esquirol que la resistència íntima no és un replegament individualista, sinó una manera de cuidar el vincle amb el pròxim.
  • Heideggeriana: Pot fer referència al concepte de «cura» (Sorge) de Heidegger, que implica una manera d’estar en el món atent i vinculada a l’existència. La resistència íntima, en aquest sentit, seria una forma de ser que preserva allò que realment importa, en oposició a la dispersió i superficialitat del món actual.
  • Cura de les ètiques: La resistència íntima inclou una dimensió ètica que va més enllà de l’individualisme. L’ètica (i especialment l’ètica de la cura de Gilligan o Noddings) impliquen una atenció a les persones i les coses que ens envolten.

Nihil (no-res) en el sentit de sense-fil perquè cal lligam en les relacions. La indiferència no genera relació. Allò que és igual és el mateix i sense interès per l’altra part, no hi ha relació.

«La comarca del no-res no és estranya la tenim molt a prop» (La resistència íntima, 2016, 22). El nihilisme cal experimentar-lo entendre’l. Primer, l’experiència de l’abisme; després, el pensament. Podria ser que ens angoixéssim, ergo penséssim?


Algunes preguntes que vaig pensar i vaig formular-li el dia de la trobada:

  • En les primeres pàgines ja et distancies de l’existencialisme, per què s’oblida del vincle del caliu de la filosofia de proximitat? El mateix passa amb la filosofia nietzscheana (superhome)?
  • El «cal cultivar el nostre hort», frase del Càndid de Voltaire, dona sentit a l’existència dels personatges i és un acte de retorn a la proximitat. L’existencialisme dota de sentit les coses, però sense filosofia de la proximitat, ho fa més individualment?
  • Comentes que ‘interior’ denota separació d’enfora, però ‘íntim’ expressa ‘proximitat’. Ens trobem en un moment social en què amb les webcams podem accedir a molts interiors, però trobem poques intimitats per compartir?