Zhu Xi (Youxi, a la província de Fujian, 1130-1200) va ser un dels filòsofs més influents de la història de la Xina i la figura central del neoconfucianisme durant la dinastia Song. Va néixer a Youxi, a la província de Fujian, en una època de crisi política i cultural per la fragmentació del país. Des de jove, va destacar per la seva intel·ligència i dedicació a l’estudi dels clàssics confucians, desenvolupant una síntesi filosòfica que es convertiria en la base de l’educació oficial xinesa durant segles.
El seu pensament es caracteritza per la reinterpretació del confucianisme clàssic a través d’influències budistes i taoistes, així com per la seva èmfasi en la distinció entre el li (principi o ordre universal) i el qi (energia material). Considerava que el coneixement vertader requeria tant l’estudi rigorós dels textos antics com una pràctica introspectiva per harmonitzar el cor i la raó. A més, va establir un mètode pedagògic que posava l’accent en la lectura profunda dels Quatre Llibres confucians, en especial les Analectes, el Mengzi, el Gran estudi i la Doctrina del mitjà.
Zhu Xi també va ser un reformador social i polític, promovent una ètica basada en la integritat personal i la responsabilitat pública. Malgrat la resistència d’alguns sectors de la cort imperial, les seves idees van acabar sent adoptades com a doctrina oficial durant la dinastia Ming i van influir profundament en la cultura xinesa, japonesa i coreana. La seva obra va marcar el rumb de la filosofia confuciana fins a l’era moderna.