En aquest text ens proposem explorar la vida i les idees de Guillem d’Occam, un dels filòsofs més influents de l’edat mitjana. Conegut pel seu nominalisme i el famós principi metodològic conegut com la «navalla d’Occam», el qual promou la simplicitat en les explicacions teòriques, Guillem d’Occam ha deixat una empremta indeleble en la història del pensament occidental.

L’article començarà amb una breu biografia de Guillem, seguit d’una explicació del context filosòfic medieval, particularment del debat sobre els universals. Després, analitzarà el nominalisme com a resposta a aquest debat, per finalment abordar l’impacte i les aplicacions de la «navalla d’Occam» en diverses disciplines modernes.

Breu biografia de Guillem d’Occam, inventor d’una navalla ben esmolada

Guillem d’Occam (1287-1347) va ser un filòsof i escolàstic anglès. Teòleg franciscà nascut a Ockham, comtat de Surrey, Anglaterra. Amb Tomàs d’Aquino i Joan Duns Escot, és considerat el pensador més prominent de la història de la filosofia de l’edat mitjana. Se’l coneix per la seva posició metafísica de la qual en va ser el màxim representant: el nominalisme. Així com pel principi metodològic de la «navalla d’Occam», que com que és evident rep el seu nom per la seva figura. En altres àmbits, d’aquest principi se n’ha dit «llei de l’economia», «economia de pensament» o, fins i tot, «llei de la parsimònia».

Els universals i els seus problemes: de la Grècia antiga a l’edat mitjana

La filosofia de l’edat mitjana va tenir sobretot dos interessos molt marcats, la justificació de la fe per mitjà de la raó (instrumentalització de la filosofia per part de la teologia) i també el problema dels universals. Abans de tractar el problema dels universals, ens cal comprendre a què ens referim quan diem que hi ha mots que són un «universal». Així, per «universal» entenem una entitat o realitat que engloba una col·lectivitat. Els universals són, normalment, termes mentalistes —aquells que no són físics— o abstractes. Exemples d’universals que fem servir en el dia a dia són la «humanitat», la «bellesa» i la «veritat».

Tot i que la qüestió dels universals és una disputa que sorgeix sobretot a l’edat mitjana, el seu origen es remunta a la concepció de la filosofia de dos dels personatges filosòfics més cèlebres de la Grècia antiga. Per una banda, Aristòtil, que considerava que la realitat està formada per unes entitats anomenades «substàncies» que tenen dues característiques: estan fetes de matèries i ocupen una forma. Ell seria el primer nominalista de la història. Per altra banda; Plató, mestre del primer, que va llegar-nos no només que les idees existeixen (i en un món perfecte), sinó que també ens cal perseguir-les, per sobre de les còpies imperfectes del nostre món terrenal. Ell seria el més gran representant del realisme.

Els pensadors de l’edat mitjana van plantejar-se resoldre si els universals existeixen; si existeixen separats de les o coses o no; i si existeixen separats de les coses, què són. És per això que en aquell moment van sorgir tres postures confrontades davant del problema que planteja l’ontologia dels universals:

  • Realisme extern (o platonisme): és la doctrina que afirma que els universals existeixen realment. Els universals serien les idees platòniques.
  • Realisme moderat (o conceptualisme): és la doctrina que afirma que només existeixen universals com a entitats mentals o conceptes que es corresponen a les propietats de les coses.
  • Nominalisme: és la doctrina que afirma que els universals no són més que noms, només existeixen individus (o com a molt les classes).

El nominalisme com a resposta al problema dels universals

Ja hem vist que el nominalisme és una resposta a la disputa dels universals, la resposta que opta per considerar només els individus i rebutja la concepció de les idees platòniques. De totes maneres, sota l’etiqueta de nominalisme, podem fer notar tres concepcions diferents, compatibles entre elles:

  • La negació dels universals metafísics. Occam era rotundament nominalista, en aquest primer sentit.
  • L’èmfasi de reduir l’ontologia a la mínima expressió, a les categories ontològiques fonamentals. Occam també era nominalista en aquest segon sentit.
  • La negació d’entitats «abstractes». Depèn de què considerem, Occam podria ser un nominalista en aquest tercer sentit o no. Creia en les abstraccions com ara la blancor o la humanitat, per exemple, però no els considerava universals. (Ans al contrari, pensava que hi ha tantes blancors com coses hi ha al món).

El nominalisme d’Occam i la seva navalla

Tot i que Occam mai va escriure l’eslògan «no multipliqueu les entitats més enllà de la necessitat», es tracta d’una oració que encapsula molt bé el concepte de la navalla que s’anomena així gràcies a les seves aportacions. El que sí que va escriure va ser «pluritas non est ponenda sine necessitate» (‘la pluralitat no es postula, si no hi ha necessitat’)

El debat del nominalisme va sobre quines entitats necessitem i quines no. Una qüestió molt complicada de resoldre, atès que no podem establir fàcilment un criteri que ens permeti determinar quines entitats són necessàries i quines van més enllà de la necessitat. Així, Occam postula que l’única entitat veritable és Déu; més enllà, tota la creació és completament contingent. Per tant, no és que la navalla d’Occam ens permeti negar entitats perquè siguin innecessàries, sinó que constatem que n’hi ha una que és causa suficient: Déu.

Occam no nega que tinguem accés al coneixement d’altres entitats (mentre que no siguin metafísiques). Per a Occam, els universals no són universals metafísics sinó lingüístics, és a dir, un universal com ho seria la «humanitat», ho és només en el sentit que és «el predicat de molts (homes)».

El franciscà descriu que hi ha maneres de fonamentar les fonts del coneixement positiu —que és aquell coneixement que es basa exclusivament en l’observació empírica: Amb l’autoevidència, amb l’adquisició de coneixement per experiència i amb l’aprovació de l’autoritat de les Sagrades Escriptures.

Occam no només considera que no tenim bones raons per afirmar els universals, sinó que les teories dels universals són incoherents: o bé hi ha contradiccions en els termes o són contràries a coses que sabem que són certes en virtut de les tres fonts ja esmentades. També es mostra cautelós quant a la seva existència: aplica la seva navalla, més aviat per suspendre el judici que no pas per negar entitats.

El principi de la navalla d’Occam

La navalla d’Occam és el principi que manifesta que una teoria simple —quan qualsevol altra explicació sembla igual de possible— és millor que una de més complicada. Aquest principi s’empra en un ampli ventall de disciplines, des de la crítica textual a la teoria de cordes de la física actual.

Els filòsofs estableixen dos tipus de simplicitat quant a la navalla d’Occam: la sintàctica i l’ontològica. La simplicitat sintàctica fa referència a la concisió o elegància de la teoria, és a dir, si aquesta s’empara en poques assumpcions en comptes de si depèn d’altres teories. I la simplicitat ontològica que fa referència a l’objecte que la teoria vol explicar, en concret a la simplicitat de l’objecte com a fenomen.

Les disciplines que utilitzen la navalla d’Occam

En filosofia de la ment, la navalla d’Occam és l’argument dels promotors del fisicalisme, la concepció que tot, fins i tot un estat ment propi, es pot reduir a processos o propietats físiques. En física teòrica, Galileo Galilei va emprar la navalla d’Occam per argumentar que el model heliocèntric de l’univers era més possible que el model geocèntric ideat per Ptolomeu. Tot i que Galilei també va alertar irònicament sobre els perills d’aplicar la idea de simplicitat, atès que si volem començar a edificar el coneixement amb el menor nombre d’elements, podríem considerar l’abecedari com a l’ens fonament. I, per tant, partir d’aquest construir tot el coneixement humà.

En la història, tant de l’evolució humana com de la civilització, podem explicar molts dels seus fenòmens amb l’instrument que pren el nom del d’Occam. El primer exemple té a veure amb l’evolució dels humans. No són pocs aquells que estan convençuts de la rocambolesca història que una molt sofisticada raça d’extraterrestres, els Anunnakis, són els causants de l’evolució humana perquè van reproduir-se amb els simis del moment. Per això, els humans som tan diferents dels altres grans simis, argumenten els defensors de la teoria dels Anunnakis. Una explicació més parsimònica, fa notar que si els humans tenim llenguatge és més probable que sigui perquè hem desenvolupat la necessitat de llenguatge que no pas perquè uns alienígenes s’hagin reproduït amb els nostres avantpassats. I el mateix raonament fruit de la navalla podríem aplicar a la construcció de les piràmides de l’antic Egipte, per part dels egipcis en comptes de ser fruit d’una peculiar i avançada tecnologia aliena al nostre planeta. 

En medicina, la navalla d’Occam és una gran aliada. Se sol repetir als estudiants de medicina que una diagnosi simple explica amb major probabilitat múltiples símptomes, en contra d’una sèrie de condicions estranyes i inconnexes entre elles. En aquest punt, el problema de la nostra navalla rau en el fet que només s’apliquin criteris de simplicitat en l’anàlisi dels símptomes, perquè el cos humà és un organisme complex.

Els problemes de la navalla d’Occam

A banda del problema que ja hem presentat i que està relacionat amb la medicina, la navalla també es troba amb altres dificultats. Per exemple, ens cal vigilar de no creure que la simplicitat construeixi una teoria que incondicionalment sigui vertadera, com també hem de tenir en compte els següents problemes. El primer problema el presenten els detractors del nostre principi amb la impossibilitat de sistematitzar i simplificar tots els fenòmens de la natura, per diversos, complexos i abundants. La segona trava que pot tenir el nostre principi és que quan optem per la priorització de la simplicitat sacrifiquem la precisió. Finalment, una darrera problemàtica que podem trobar-nos és que el nostre principi no té ni prou fermesa ni consistència, quan s’aplica a idees o fenòmens complexos.

Tots aquests motius ens porten a considerar que val més avaluar que la navalla d’Occam és merament una guia heurística, però mai com un principi de raó absoluta.

La navalla d’Occam: una guia per a les ciències

El genetista molecular irlandès Johnjoe McFallen va publicar un interessant article que prenia com a títol Razor sharp: The role of Occam’s razor in science (‘Esmolat com una navalla: El rol de la navalla d’Occam en la ciència’). En aquest article, el científic raona que la navalla d’Occam la van adoptar altres grans científics, com ara Nicolau Copèrnic, Johannes Kepler, Isaac Newton o el ja esmentat Galilei. El fet d’emprar aquest principi va permetre allunyar els entrebancs dels misticismes, les supersticions i la religió del camí planer que la ciència moderna ha tingut.

Segons McFallen, el que distingeix la ciència de la pseudociència (misticisme, medicina alternativa o les fake news) és que la ciència sempre adopta la solució més senzilla, fins i tot davant dels problemes més complexos. Mentre que els enemics de la ciència inventen dimonis i conspiracions per dotar de sentit la seva distorsionada visió del món (com que Elvis viu a la Lluna), la ciència (experimentació, matemàtiques i lògica) consisteix a trobar un mètode senzill per explicar les complexitats del nostre món.