En els darrers anys, hem observat un ressorgiment preocupant de moviments feixistes a Europa i altres parts del món, un fenomen que ens recorda les ombres més fosques del passat. Aquest nou auge s’alimenta de diversos factors socials, polítics i econòmics, i es manifesta a través d’ideologies que promouen el culte a la tradició, la irracionalitat i el rebuig a la modernitat.
Moviments com Xrisí Augí (coneguda per la seva traducció ‘Alba daurada’) a Grècia, Alternative für Deutschland (AfD) a Alemanya, el Dansk Folkeparti a Dinamarca, o el cas de Vox a Espanya, així com la seva versió més propera, Aliança Catalana, cerquen la legitimitat en les tradicions antigues, amb una reinterpretació de símbols i mites del passat, que els permetin justificar les seves accions i valors presents.
Aquesta aproximació es veu clarament en el text que segueix, on s’exploren les característiques essencials del feixisme segons Umberto Eco. L’intel·lectual, que va viure el feixisme italià de jove, ens explica com aquestes idees perviuen i s’adapten als temps moderns.
- Culte a la tradició. La Veritat es troba en la tradició; ja ha estat revelada. I si hi ha contradiccions és que no interpretem bé la Veritat. Així que l’hem de cercar en el que han dit diverses tradicions i si cal combinant-les amb d’altres. Exemples: La valentia del Mio Cid, la troballa del sant Graal, els savis de la muntanya de Sió, les runes celtes, els monjos budistes, els jeroglífics egipcis, els herois de la Grècia antiga i els déus de l’Olimp, l’alquímia del Sacre Imperi Romà, etc. Diu Umberto Eco que «ajuntar sant Agustí amb Stonehenge és un símptoma d’ur-feixisme» (Contra el feixisme, 29).
- Irracionalitat (Contra la modernitat). Rebutgen l’esperit de la raó, de la il·lustració, l’esperit de la modernitat, perquè consideren que aquest ha depravat la societat. És per això que abracen teories irracionals com ara la concepció de Blut und Boden (sang i terra), molt més romàntica però no gaire assenyada.
- Culte de l’acció per l’acció. Els feixistes són persones que sobretot actuen . I és que consideren que cal actuar abans de pensar; pensar és una castració. De fet, els mals de la societat els injecta els intel·lectuals que han abandonat els valors tradicionals, els bons valors. Joseph Goebbels, ministre de la Informació popular i Propaganda del Tercer Reich d’Adolf Hitler i Canceller d’Alemanya va dir: «Quan sento parlar de cultura, trec la pistola».
- El desacord és traïció. L’ur-feixisme no accepta el pensament crític perquè és un símptoma de la modernitat, i la modernitat és depravació. Mostrar-se en desacord pot ser un instrument d’intercanvi d’idees i de progrés, però això no interessa a l’ur-feixisme. Només l’interessa mantenir-se en l’acord, cal que els feixistes es mantinguin units en un propòsit, en l’acció, en l’irracionalisme.
- Por a la diferència. El desacord també és signe de diversitat, perquè entre iguals és més fàcil posar-se d’acord. I això espanta l’ur-feixisme que vol ciutadans igualitaris, una societat amb consensos fàcils. Així que l’ur-feixisme és racista per definició, va contra la diferència i qui és diferent.
- Crida a les (noves) majories frustrades. Fruit de frustracions individuals i socials: Hi ha manca de feina o manca d’oportunitats laborals, es tanquen les empreses per la crisi, arriben massa persones immigrades que roben i cometen crims, Europa ens asfixia amb alts impostos, etc., l’ur-feixista fa una crida a un grup que se senti humiliada econòmicament o políticament. Fa una crida a les classes mitjanes.
- Obsessió pel complot. Per al feixisme, haver nascut a determinat país és un privilegi i per mantenir aquesta idea del privilegi cal promulgar la idea que hi ha uns enemics de la nació, cal apel·lar al nacionalisme. L’enemic serà, doncs, intern o extern, apel·lant així a la xenofòbia o a enemics dins la pàtria. Aquest poden ser els jueus, els comunistes, els nacionalistes bascos o catalans o els extremistes religiosos, la qüestió és culpar algú. Allò que el filòsof francès René Girard va anomenar «el boc expiatori». Quan una societat entra en crisi, es torna violenta, expulsa (elimina) així el suposat causant del desordre, aquest procés s’anomena catarsi. Tot i que sovint el culpable és acusat injustament, és a dir, es tracta d’un boc expiatori.
- La força de l’enemic. Perquè la idea del complot i la identitat del grup funcioni cal mostrar que l’enemic és fort i que per això cal vèncer-lo. I alhora també mostrar que el mateix grup és més fort. Es tracta d’un joc psicològic en què l’enemic és més fort quan interessa i més dèbil quan no interessa tant. Aquesta és la primera contradicció: L’enemic és massa fort i massa dèbil alhora.
- Vida per a la lluita. La vida és cruel, és virulenta. La vida és una lluita contínua. I només el líder feixista durà la pau. Qualsevol altre tipus de pau és una col·laboració amb l’enemic. Aquesta és la segona contradicció: La pau no és desitjable perquè la vida és guerra, però cal instaurar la pau del líder feixista.
- Elitisme popular. «Cada ciutadà pertany al millor poble del món, els membres del partit són els millors ciutadans, cada ciutadà hauria de convertir-se en membre del partit» (Contra el feixisme, 47). És constitutiu del feixisme un líder fort i unes masses dèbils i controlades amb un orde militar.
- La mort de l’heroi feixista. Si abans hem dit que la vida és guerra, la màxima aspiració és, doncs, donar la vida: Morir per la pàtria estimada. Així, s’educa la societat perquè cadascú sigui un heroi perquè doni la vida. La mort és una recompensa, i no és s’estranya que els falangistes espanyols cridessin com a lema: «¡Viva la muerte!», que té origen en una famosa frase atribuida a José Millán-Astray y Terreros, fundador de la Legión: «¡Viva la muerte, abajo la inteligencia!».
- La sexualitat. L’heroi feixista no tolera les conductes sexuals que s’allunyen del que ell creu la norma. No comprèn la castedat ni l’homosexualitat. Es mostra com un macho man. Fa la guerra i també l’amor apassionadament.
- Populisme qualitatiu. Per al feixisme no existeixen els individus ni tampoc els drets individuals. Només es concep el poble, com a entitat, i aquest té una mateixa voluntat, una voluntat comuna. És a dir, per al feixisme l’estratègia a seguir és aconseguir que ells, una part del poble, s’erigeixen en la veu de tot el poble.
- Parlar la neollengua. El discurs del feixisme és pobre des del punt de vista del lèxic i de la gramàtica. Cal que arribi a tothom, que sigui entès per a tothom, i alhora que no pugui despertar gaire l’esperit crític ni la reflexió. Aquesta ambigüitat i joc és el que es coneix com a «neollengua».
Hem adaptat les catorze característiques de la publicació: Umberto Eco, Contra el feixisme, Barcelona: Ara Llibres, 2019. Trad. Maria Llopis.
Deixa un comentari