Benvolguts animals

Si us en deu semblar, d’estrany, l’ésser humà! Pot ben ser que ens mireu com un animal més, però us deveu preguntar per la mena de comportament, de vegades tan contradictori, que tenim envers vosaltres. Per exemple, per què en alguns llocs del planeta tractem els gossos i els gats amb un respecte infinit, i en canvi en altres llocs els maltractem? I, si estimem el nostre animal domèstic i estem disposats a fer mil i un sacrificis per ell, per què al mateix temps podem cruspir amb un plaer enorme bebès animals —xaiets, vedells, porquets— acabats d’arrabassar de la mamella de la seva mare per portar-los a l’escorxador sense cap mirament, quan són igual de sensibles —i de vegades fins i tot igual d’intel·ligents— que els nostres estimats animals de companyia? Vet aquí només un dels molts símptomes de la nostra esquizofrènia moral cap a vosaltres, entenc que ens trobeu totalment irracionals.

Val més que us ho digui de seguida, jo també m’incloc en aquesta contradicció. En relació a vosaltres no soc ni exemplar ni irreprotxable, ni de bon tros. D’ençà que era un nen, m’he sentit molt a prop vostre i sempre m’han fet més por els de la meva espècie que qualsevol altre animal terrestre! Quan, tot just amb tres o quatre anys, els meus pares, provant que em desdigués d’anar passejar al fons del jardí a plena nit, esgrimien l’amenaça dels lladres que hi podien rondar, jo els contestava: «Ja ho sé, però els llops em protegiran.»

El vostre patiment sempre m’ha colpit, evidentment com el dels meus semblants. Encara avui, no puc suportar veure abelles que s’ofeguen en una piscina i que lluiten desesperadament per sobreviure, i procuro treure-les de l’aigua abans de capbussar-m’hi. Matar em fa sentir tan malament com veure sacrificar animals terrestres. Quan a penes tenia deu anys, vaig anar a la meva primera (i última) correguda de bous. En tinc un record molt desagradable. Tan bon punt el picador, encimbellat al seu pobre cavall encegat, que du l’arnès posat i que està aterrit, va començar a torturar el toro amb la pica per afeblir-lo, vaig entendre que allà hi havia trampa; que, en aquella pretesa «lluita noble i equitable entre l’home i l’animal», era segur que l’animal tenia les de perdre i que el seu final era gairebé inevitable. Vaig començar a vomitar i me’n vaig anar de la plaça. Uns quants anys abans, el meu pare havia provat d’iniciar-me a la caça amb arc. Jo devia tenir set o vuit anys. Ell m’havia portat un arc de caça africà i vam anar de cacera al bosc. A pocs metres d’on érem, es van aixecar quatre faisans magnífics, l’un darrere l’altre. Apostat just a la meva esquena, el pare cridava: «Dispara, dispara!»… Però jo n’era completament incapaç. ¿Com podia decidir, per pur plaer, i no per necessitat, interrompre la vida d’aquella manera? ¿Com podia aturar el vol majestuós d’aquells ocells i convertir uns éssers plens de vitalitat en cadàvers inerts? En canvi, és curiós que mai no m’hagi costat gens pescar peixos. Un petit rierol passava a tocar de casa, i sovint em fabricava canyes de pescar rudimentàries i anava a desenterrar cucs de terra (aquests tampoc no em feien gens de llàstima!) per enfilar-los a l’agulla torçada que havia penjat a manera d’ham al cap d’un cordill. Així vaig pescar molts peixos petits, que matava de seguida, ja que no volia que passessin gaire estona ofegant-se abans de coure’ls ràpidament a la brasa. Deu fer quaranta anys que vaig deixar de pescar, però recordo que mai no vaig sentir cap remordiment quan ho feia i en canvi m’era impossible matar un animal terrestre per menjar-lo. En realitat, no podria explicar aquesta «doble moral». Per tant, represento perfectament molts dels meus semblants: el vostre patiment m’afligeix, i milito des de fa molt de temps perquè es redueixi, però em costa rebutjar una bona platada de marisc i, tot i que consumeixo molta menys carn i que tendeixo cap al vegetarianisme, encara em passa que, al restaurant o a casa d’amics, un pollastre rostit em fa venir salivera. Tampoc no dubto a aixafar un mosquit que no em deixa dormir o a eliminar les arnes que em foraden els jerseis… de llana d’ovella! D’entre els meus semblants segurament que els vostres millors amics són els vegans, pel fet que no consumeixen res que provingui del regne animal ni de la seva explotació, però jo encara em sento incapaç d’arribar fins a aquesta pràctica, tanmateix totalment coherent. D’altra banda, em pregunto, i hi insistiré al final d’aquesta carta, si una actitud ètica cap a vosaltres pot tenir en compte diferents graus de sensibilitat al patiment i diferents graus d’intel·ligència segons les espècies, o si cal aplicar el mateix respecte absolut a tots…

En les últimes dècades, els especialistes del comportament animal, que anomenem «etòlegs», ens han demostrat fins a quin punt som infinitament més a prop de vosaltres del que sempre havíem pensat. Ara sabem que, com nosaltres, vosaltres sou també sensibles al patiment. Com nosaltres, podeu tenir una intel·ligència lògica, deductiva, capaç de distingir, i de vegades fins i tot d’anomenar. Teniu maneres de parlar. De vegades sabeu fabricar estris i transmetre hàbits als vostres fills. Podeu fer bromes i us encanta jugar. Expresseu amor i sovint fins i tot compassió. Alguns teniu consciència de vosaltres mateixos i demostreu un sentit moral i un sentit de la justícia —la vostra, no la nostra— desenvolupats. És evident que entre nosaltres i vosaltres també hi ha diferències, de la mateixa manera que hi ha diferències entre les espècies. Cadascuna és única… a imatge de totes les altres. El que fa que siguem singulars —el llenguatge complex, el desig il·limitat, un pensament miticoreligiós, la capacitat per projectar-se en un futur llunyà i una consciència moral universal— ens hauria d’incitar a adoptar una actitud justa i responsable cap a vosaltres. I tanmateix, el que sol passar és que l’instint més estúpid ens empeny a dominar-vos i a explotar-vos, segons el vell adagi de la llei del més fort. Certament, revestim aquest instint depredador i dominador amb mil artificis intel·lectuals i retòrics. Perquè un dels trets característics de l’ésser humà també és la capacitat extraordinària de justificar els propis desitjos! Com va dir el filòsof Baruch Spinoza al segle xvii: «No desitgem una cosa perquè la considerem bona, sinó que la considerem bona perquè la desitgem.»* Ens convé explotar un ase, assistir a l’espectacle de la mort d’un toro en una plaça de bous, o menjar garrí… No cal pas que ens n’estiguem! Inventem uns bons motius per fer-ho —econòmics, culturals, biològics, gastronòmics o religiosos—, per tal de sadollar el nostre desig… sense gens de mala consciència.

De la mateixa manera que nosaltres no podem pensar per vosaltres, vosaltres no podeu entendre com ens funciona el cap. Per això intentaré exposar-vos com us veiem i com ens veiem nosaltres mateixos. M’agradaria explicar-vos la llarga història del lligam que ens uneix i de les justificacions que hem trobat per dominar-vos, explotar-vos i matar-vos avui d’una manera massiva. També us parlaré dels éssers humans que sempre han rebutjat, i que continuen rebutjant, aquesta explotació i aquesta massacre en massa. Finalment, us diré quines solucions podem contemplar els humans, nosaltres que som l’espècie més forta i, per tant, la més responsable moralment, per respectar-vos millor, benvolguts animals, vosaltres que no podeu expressar el que sentiu amb les nostres paraules. També acompanyaré aquestes línies amb citacions d’alguns dels vostres amics més eloqüents —escriptors, filòsofs, científics, poetes—, que saben que la humanitat d’un ésser humà només pot créixer si respecta tant com pot tots els éssers sensibles que campen per la Terra.**

Frédéric Lenoir

* Spinoza, Ètica, III, 9, escoli.

** Fréderic Lenoir, “Benvolguts animals (no humans),” Carta oberta als animals (i als qui se’ls estimen), trans. Anna-Maria Corredor (La Bisba d’Empordà: Edicions Sidillà), 2018. pp. 9-18.