Introducció a la filosofia cínica de Diògenes

Diògenes, fill del banquer Hicèsios, era nat a Sinope. […] Eubúlides, però, en la Vida de Diògenes, precisa que fou el mateix Diògenes que obrà així i que compartí l’exili amb el pare. Tot i això, Diògenes en el [seu llibre desaparegut] Pòrdal, confessa que ell mateix alterà moneda.

Diògenes Laerci, Vides, doctrines i sentències dels filòsofs més il·lustres, VI, §20-22.

Diògenes de nom, originari de la remota colònia comercial de Sinope, un individu que tothom coneixia com «el Gos». Conta la història que el filòsof va ser expulsat de Sinope, o va decidir fugir-ne, perquè ell —o bé el seu pare, que era banquer— havia «adulterat la moneda». Més tard, a l’exili, ell mateix es gloriava d’haver comès aquesta infracció. La paraula grega que significa ‘moneda’ —nómisma— també vol dir ‘costum’. Adulterar la moneda vol dir alterar les pràctiques a les quals s’ha donat un valor, transgredir els usos establerts.

[…] Alterà realment moneda [nómisma], ja que feia menys cas de la llei [nómos] que de la natura. I afirmava que l’estil de la seva vida es governava com el d’Heracles: res no és preferible a la llibertat.

Diògenes Laerci, Vides, doctrines i sentències dels filòsofs més il·lustres, VI, §71.

Convenció i natura

En aquest món on tota innovació era una amenaça, l’estratègia de Diògenes va ser la de presentar-se com un restaurador de la natura. Invertint els valors, denunciava els usos establerts de la polis com si fossin una innovació arbitrària i els negava la legitimitat d’allò que ha estat sempre igual. Diògenes volia demostrar l’absurditat de la convenció i posar-se a si mateix com a exemple.

Si abolim totes les pràctiques socials consagrades per la tradició, allò que queda és la natura. Podem fer-nos una idea de les dificultats d’aquest procés supressiu, i Diògenes insistia que només era possible gràcies a un dur entrenament. Sense teories salvadores d’efectes immediats, l’home ha d’exercitar nit i idea la ment i el cos per espolsar-se la càrrega de les creences il·lusòries i les pràctiques convencionals.

L’autosuficiència del cos

Per a Diògenes, l’autosuficiència era un principi vital de primer ordre. Es preparava sense repòs per fer front a qualsevol cop de la fortuna, desenvolupant tota mena de tècniques que l’apropessin més a l’autarquia. Diògenes rebutja les necessitats convencionals i esdevé un virtuós de la mera subsistència. En adonar-se que un ratolí no necessitava casa ni llit per dormir, va instal·lar-se en una bota. En veure que un nen bevia d’un riu prenent l’aigua amb la conca de les mans, va llençar el seu bol. Però prescindir de tot el que era innecessari no equivalia a mortificar la carn. Les necessitats que Diògenes reconeixia com a naturals, calia satisfer-les sense manies. Diògenes és, pel que sabem, el primer filòsof que es masturbava en públic, quan li venia de gust.

[…] Tenia per costum fer-ho tot en públic, tant les coses de Demèter com les d’Afrodita. […] Masturbant-se sovint en públic, deia: «Tant de bo que fregant la panxa s’apaivagués la fam!».

Diògenes Laerci, Vides, doctrines i sentències dels filòsofs més il·lustres, VI, §69.

El cos té una importància central en els contactes de Diògenes amb el proïsme. És la seva principal eina d’argumentació. La culminació del seu discurs no és un seguit de grans paraules dites per impressionar el públic, sinó l’acte simple i natural de defecar i pixar, que posa en pràctica la teoria de la primacia de la natura i convenç més que cap argument. El cos s’erigeix en una font d’autoritat: l’ús que en fa Diògenes demostra que ell té raó, que no és un simple xarlatà, i que el control social no és res més que una convenció prescindible.

[…] Durant un dinar, uns individus li llançaven els ossos, com a un gos; ells se’ls pixà damunt i se n’anà, com un gos.

Diògenes Laerci, Vides, doctrines i sentències dels filòsofs més il·lustres, VI, §47.

Cosmopolitisme

Preguntat quin profit n’havia tret de la filosofia, contestà: «Si més no, estar preparat per a qualsevol eventualitat». Li preguntaren d’on era: «Soc cosmopolita».

Diògenes Laerci, Vides, doctrines i sentències dels filòsofs més il·lustres, VI, §63.

El cosmopolitisme del nostre gos té poc a veure amb les vaguetats que solem associar a la paraula. No és una exhortació a assumir uns valors comuns amb la resta de la humanitat, ni una crida a crear una estructura política global, ni una declaració de drets inalienables per a tothom. Ni tampoc una proclamació satisfeta de la unitat del poble grec, ni una manera de referir-se a l’actitud de l’home curós que vol conèixer altres cultures. Encara menys identifica la dignitat de l’individu amb la fraternitat universal. Tampoc promet res a ningú ni alliçona. Naturalment que no és una manera de fer el turista sense tenir remordiments. No és, en cap sentit, una proposta.

La paraula que s’atribueix a Diògenes és kosmopolítes, és a dir, ‘ciutadà del cosmos’. ¿Què significa això? La ciutadania és una condició, vinculada a una polis, que obre certes possibilitats i imposa determinats deures als individus que la posseeixen. Ser ciutadà d’Atenes et convertia en un subjecte cívico-polític diferent que ser ciutadà d’Esparta o de Sinope. I kósmos, en grec, no designa la totalitat de la terra habitada ni el conjunt de la humanitat, sinó l’univers i, per oposició amb la terra, el cel. El cosmos, doncs, no és el conjunt dels homes: inclou els animals i les pedres, els planetes, les constel·lacions i els estels fugaços. La connexió absurda d’aquests dos elements irreconciliables és el que dona a la paraula la seva comicitat mordaç i desafiadora.

Diògenes, recordem-ho, era un estranger sense drets polítics i vagarejava pels carrers d’Atenes fent el paper de pidolaire rebotat. Per condició política, per actitud i per vocació, era un outsider, un marginat orgullós. Quan respon que és ciutadà del cosmos, ens ve a dir: «No soc ciutadà de les vostres polis. Ni participo en les vostres assemblees. No necessito els vostres drets. Ni n’espero res, de vosaltres, miserables devots del costum».

També afirmava que només hi havia una ordenació estatal o forma d’organització col·lectiva correcta: la del kósmos. Després d’aquesta opinió, com desplegant-ne la lògica, l’única biografia antiga conservada del filòsof ens transmet un altre pensament: que les dones havien de ser comunes; que el matrimoni era una merda; que el que importa és que l’home aconsegueix copular amb la primera persuadida. El cosmos en què s’ha de basar l’ordenació col·lectiva és el cosmos de les necessitats immediates i naturals, contràriament al que considerava Thomas Hobbes, que comprenia l’ésser humà com aquell animal que és capaç de projectar i d’imaginar, d’aturar temporalment les seves necessitats i desitjos més immediats.

La política

Diògenes s’oposava amb vehemència al desenvolupament de la vida normal de la polis i, per tant, a tota política. Al capdavall, la seva croada contra la convenció desembocava en el panegíric de la més absoluta inutilitat civil. El primer pas de la vida lliurada a l’exercici cínic consisteix a deixar d’actuar amb la intenció de construir res.

Li agradava d’elogiar aquells que essent disposats a casar-se no ho fan, els que a punt d’embarcar-se en desisteixen, els que disposats a participar en la vida pública se n’abstenen, els que es proposen tenir fills i se n’inhibeixen, el que fan els possibles per conviure amb gent principal i ja no s’hi acosten més. Solia dir que cal estendre les mans als amics, però no amb els dits tancats. Menip, en la Venda de Diògenes, conta que en ser Diògenes capturat i posat a la venda, li fou preguntat què sabia fer: «Manar homes», respongué, i dirigint-se al pregoner: «Anuncia —li digué— que si algú vol un amo, que em compri a mi». En ser-li prohibit d’asseure’s, replicà: «No importa, perquè el peix, estigui en la posició que es vulgui troba comprador».

Diògenes Laerci, Vides, doctrines i sentències dels filòsofs més il·lustres, VI, §29.

Les performances cíniques, que són de forma teatral, subversives, alegres i lúdiques, només tenen sentit si es fan en l’espai públic de la polis. Com que no té cap déu a qui consagrar-se, Diògenes necessitava ciutadans per ofendre. Per això no es retira mai a la muntanya ni al desert, tot i que, en aparença, no hi ha res en la seva visió moral que li impedeixi fer-ho. La pràctica del cinisme requereix que hi hagi moltes persones desprevingudes que no siguin cíniques.

Contra Plató

[…] Camina a peu descalç per la neu i feia tot allò que hem dit abans. […] Li preguntaren [a Plató]: «¿Quina opinió en tens, de Diògenes?». «És un Sòcrates embogit», contestà. […].

Diògenes Laerci, Vides, doctrines i sentències dels filòsofs més il·lustres, VI, §35 i §54.

En certa manera la lluita del cinisme i dels cirenaics es produeix contra l’idealisme de Plató. Tan bon punt el troben, el critiquen, se’n burlen, el blasmen, l’agradeixen. Diògenes es pregunta per a què pot servir un filòsof que s’ha passat la vida fent aquesta activitat sense cridar l’atenció de ningú… Així doncs, cínics i cirenaics comparteixen un antiplatonisme desconstruït amb un gest que inclou l’humor, la ironia i les bromes. Antístenes, el pare fundador de l’escola cínica —anomenat «el Gos de Debò»—, va ser el primer a afirmar, com a nominalista pur, que veia perfectament cavalls, certament, però no pas la cavallïtat platònica. La idea de cavall no existeix, ja que només existeix la seva realitat.

El mateix Plató és víctima d’una altra facècia cínica un dia que disserta públicament i defineix l’home, un altre cop, com un bípede sense plomes. Sense immutar-se ni canviar el seu posat seriós, Diògenes li llança un pollastre plomat a les cames: «Aquí tens el teu home, Plató!». Fet que obliga el filòsof de les idees pures a tornar a precisar el concepte i a afegir a la seva definició d’home «amb les ungles planes», per distingir-lo, ara sí, d’una gallina. L’ambient filosòfic a l’àgora d’Atenes era prou entretingut, s’hi blasmaven les idees pures, l’idealisme i l’intel·lectualisme platònic amb millors i més contundents arguments que no pas amb discursos de mai acabar.

Antropologia

Els animals tampoc no pertanyen a cap ciutat ni a cap país. Són tots cosmopolites. La diferència és que ells ho són per naturalesa, mentre que els homes només poden arribar a ser-ho exercitant-se a renunciar a les coses supèrflues i conquerint, amb penes i treballs, la saviesa de la vida mínima. L’home és l’animal que ha tingut la desgràcia de ser més que un animal. Eliminar aquest ‘més’ és necessari per ser un veritable cosmopolita a la manera de Diògenes.