Adaptat del treball Filosofia visual a l’institut: L’assoliment de competències interpersonals en l’àmbit de cultura i valors
que va merèixer el 40è premi de Filosofia Arnau de Vilanova
Debat o diàleg?
En la nostra societat, el debat sembla que té molt més pes que no pas el diàleg, que no es fomenta ni a l’escola ni a les tertúlies. Abans de les eleccions, els mitjans de comunicació públics televisen sempre els debats electorals. O se’ns ensenya que debatre és l’exercici més idoni per trobar la millor tria. En realitat, el que s’ensenya és a lluitar amb la força de les paraules. El debat no és res més que substituït les armes per arguments amb la finalitat de (de)batre’ns en duel.
Així, el debat duu implícites unes característiques que ens allunyen del pensament curós i, en definitiva, del pensament (multidimensional) tal com el formula Lipman. Mentre que emprar el diàleg —tal com seguidament mostrarem— té avantatges pel que fa al desenvolupament de les habilitats de pensament. En un diàleg es considera un tema concret i —per comú acord— s’acorda l’objectiu d’investigar aquell tema. Amb això, s’apunta cap a una intersubjectivitat.
| Debat | Diàleg |
| Significa enfrontament, calen dues parts que s’oposin l’una a l’altra. Cada part intenta demostrar que l’altra no té raó. | És col·laboració: dues o més parts treballen conjuntament per assolir una entesa mútua. |
| L’objectiu és guanyar. | L’objectiu és arribar a un plantejament comú, és entendre’s i compartir. |
| L’escolta és bel·ligerant. Escoltem per trobar els punts febles o les debilitats de l’altra part i poder-los rebatre amb arguments. | L’escolta és activa: les parts s’escolten per comprendre millor i veure què hi ha en comú. |
| Provoca la crítica de l’altra part. | Provoca la reflexió sobre la pròpia posició. |
| Defensa els prejudicis i les presumpcions com a veritats. | Mostra els prejudicis i les presumpcions per a la seva reavaluació. |
| Defensa la posició pròpia com la millor solució i exclou les altres. | Obre la possibilitat d’assolir una solució millor que les que es proposaven inicialment. |
| Crea una actitud de pensament únic, una forta determinació a tenir raó. | Crea una actitud de pensament obert, una acceptació de poder cometre equivocacions o de canviar d’idees. |
| Impulsa una recerca de les diferències manifestes. | Impulsa la recerca d’acords bàsics. |
| Implica rebatre la posició de l’altra part sense considerar els sentiments o les relacions i habitualment infravalora i menysprea l’altra persona. | Implica una preocupació autèntica per l’altra persona i no busca infravalorar ni ofendre. |
Característiques del diàleg
La creença més corrent és que la reflexió engendra el diàleg, quan, de fet, és el diàleg que engendra la reflexió.
Matthew lipman i companyia, Filosofia a l’escola (1991)
El diàleg és «saber escoltar», és seguir ordre, «aprendre a callar i a esperar el torn» per tal de construir la resposta o l’argumentació. Així, cal que les proposicions de la conversa estiguin fortament vinculades, fet que «reforça l’atenció i el respecte pel que diu l’altre, tot i que no s’hi estigui d’acord». Hi ha d’haver voluntat i actitud participativa per part dels participants i comprendre la provisionalitat de les pròpies veritats. El diàleg suposa un aprenentatge de les experiències mútues i, a més, a mesura que la implicació augmenta, augmenta l’interès.
Conversa, diàleg o diàleg filosòfic?
Sobre la qüestió de què és un diàleg filosòfic, recorrem a Irene de Puig —una de les impulsores en època postfranquista del grup d’Innovació i Recerca en l’Ensenyament de la Filosofia (GrupIREF) que a Catalunya han adaptat i desenvolupat el projecte Philosophy for Children sota l’etiqueta de Filosofia 3/18— que estableix en dues les fases prèvies del diàleg filosòfic. Primerament; la conversa, que consisteix en intercanvis d’opinions i defugir el monòleg. Segonament; el diàleg, que té l’afegitó de la consciència, la voluntat i la disposició. Així, segons de Puig, el que caracteritza el diàleg filosòfic i el separa del diàleg és que el primer «va al cor de qüestions filosòfiques». És a dir, el diàleg filosòfic exclou banalitats temàtiques que es podrien donar en el diàleg per centrar-se en preguntes de caire filosòfic.
El diàleg filosòfic també és socràtic
És rellevant, doncs, que el diàleg filosòfic s’entengui com a diàleg socràtic, en el sentit que el docent ha de fer de llevadora i ajudar a donar a llum allò que l’estudiant sap, i no s’ha d’entendre com una controvèrsia sofística, sinó com un procés cognitiu i d’aprenentatge. Perquè el diàleg no és competiu sinó que pregunta per l’aprenentatge i és idoni per estimular les habilitats intel·lectuals.
Les preguntes i les respostes són el nucli del diàleg. És per aquest motiu que cal establir una sèrie de condicions per formular-les. A continuació, llistem les característiques que l’equip de Lipman considera que són essencials per què el professorat pugui orientar el diàleg i quina concepció cal esperar sobre la resposta:
- Acceptar que com a professors no ho sabem tot; tenir una actitud de recerca per intentar donar una resposta.
- Preguntar «per què?» per enfortir les seves creences. I fer preguntes que duguin a un punt culminat.
- Encoratjar els alumnes a trobar resposta, també.
- A vegades, emperò, no hi ha una resposta última.
- Contestem per obtenir respostes i creences que ens serveixin i ens satisfacin.
El diàleg filosòfic, emperò, també té quatre condicions molt clares segons l’equip de l’Institute for the Advancenment of Philosophy for Children. Aquestes són el compromís per part del professorat i l’alumnat en la recerca filosòfica; l’absència d’adoctrinament, que també es concreta en no donar l’opinió personal com a professor; el fet de respectar l’opinió de qualsevol alumne, les seves necessitats i interessos i la necessitat d’establiment de confiança entre tothom.
Bibliografia
- De Puig, I. (2012). Fer filosofia a l’escola. Vic: Eumo editorial.
- Gómez Pérez, M. (2016). «Introducción». Matthew Lipman. El lugar del pensamiento en la educación (9-12). Barcelona: Octaedro editorial.
- Lipman, M., Sharp. A.M i Oscanyan, F.S. (1991). Filosofia a l’escola. Vic: Eumo editorial.
- Lipman, M. (2002). Recerca filosòfica (Manual de La descoberta de l’Aristòtil Mas). Vic: Editorial Eumo.
- Nomen, J. (2016). El nen filòsof. Barcelona: Arpa editors.
1 comentari
1 retroenllaç