Algunes parts d’aquest article formen part d’una sèrie d’articles que es publicaran ben aviat. Agraeixo de tot cor al professor Ignasi Giménez, membre del Grup Didàctica Filosofia ICE UAB (GDIF), que em mostrés el llibre il·lustrat de què tracto en aquest article, així com que em recordés el fantàstic inici de la conferència del Dr. Raül Garrigasait sobre els usos de la metàfora en la història de la filosofia, en la sessió del dimecres 3 de juliol de 2024 intitulada «El Sol al Fedre» dins el curs d’estiu Plató en detall d’Els juliols UB.

Ell [el creador de llenguatge] només designa les relacions de les coses amb les persones i s’ajuda de les metàfores més atrevides per expressar-les.

Friedrich Nietzsche (2011), Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, Girona: Edicions de la ela geminada, 43. Traducció de Josep-Maria Terricabras.

Introducció

El propòsit d’aquest article és presentar molt breument la tradició de la metàfora (no pas en el context de la literatura, en què el seu ús ha estat magne, per part de poetes, dramaturgs i novel·listes sinó) en la (història de la) filosofia. Després d’això presentarem la teoria de la tradició TBL sobre la creació de metàfores com a mètode d’ensenyament i reforç de les habilitats de pensament. En aquest punt, posarem un cas pràctic possible sobre la metaforització del pensament de Ludwig Wittgenstein. Conclourem amb la presentació d’un recurs interessant sobre la metàfora en la filosofia, que compendia 24 exemples de la tradició filosòfica occidental (i un de l’oriental). Finalment, l’estructura dels exemples serà el pretext perfecta per treballar la creació de metàfores, per part de l’alumnat de batxillerat.

Cal aclarir, tal com el lector comprovarà, que la tradició TBL i l’anàlisi/creació de metàfores de la filosofia no són maneres de fer antagòniques, sinó que totes dues poden arribar a ser complementàries i desenvolupar-se com a activitats didàctiques de l’ensenyament-aprenentatge de les matèries de filosofia.

Té tradició pròpia de metàfores, la filosofia?

Tot i que la metàfora no sempre ha gaudit del mateix grau de respecte ni ús en el transcurs de la història de la filosofia (perquè ha estat concebuda només com un mer recurs literari, com una privació de l’accès a la veritat, o bé com quedar-se a la superfície de les coses, o fins i tot perquè la metàfora pot conduir a confusions i malentesos en moments on el que cal és claredat i precisió), és innegable que la metàfora ha estat una eina essencial en la història de la filosofia, utilitzada per una gran diversitat filòsofs (àdhuc per aquells que en algun moment l’han criticada o rebutjada), per expressar idees complexes i abstractes de manera comprensible.

La caverna platònica

Un dels exemples més cèlebres és la caverna de Plató, una metàfora que il·lustra la diferència entre la realitat sensible i la realitat intel·ligible. Plató descriu uns presoners encadenats en una caverna que només poden veure les ombres dels objectes del món exterior projectades en una paret. Aquesta imatge representa el món sensible, mentre que la sortida de la caverna simbolitza l’accés al coneixement veritable i a les idees pures. La tradició filosòfica ha cregut que amb aquesta metàfora, Plató aconsegueix transmetre la importància de l’educació filosòfica per assolir la veritat.

(514a) «Mira, després d’això» —vaig dir-li— «compara la nostra naturalesa, pel que fa a l’educació o a la manca d’ella, amb el cas següent. Contempla uns homes en un habitacle sota terra, com en una cova, que té un accés obert contrallum al llarg de tota la cova. I al seu dedins aquells homes ho viu, des d’infants, encadenats de cames i de braços, de manera que romanen en el mateix lloc i només veuen el que tenen davant, perquè la cadena no els permet girar el cap. Tanmateix tenen la llum d’un foc que crema darrera d’ells, a certa distància i des de dalt. Entre el foc que crema darrera d’ells, s’enfila un camú, i paral·lel a ell, imagina-t’hi bastida arran una paret com els barandats que els prestidigitadors posen davant del públic quan exhibeixen els seus jocs de mans».

«Tot això m’ho imagino així» —va dir.

«Doncs ara afigura’t uns homes que per darrera la paret porten atuells de tota mena, i que depassen el mur, i imatges i representacions d’animals, unes de ferro i altres de fusta, i tota llei d’objectes; com és natural, dels qui porten això, uns callarans i els altres aniran parlant.»

«Esmentes una imatge ben estranya» —va dir— «i uns empresonats no gens corrents».

«Si són com nosaltres!» —jo vaig fer-li— «Perquè, ans que res, creus que, de si mateixos i d’ells entre ells, aquests homes han vist res que no siguin les ombres que el foc projecta a la paret de la cova que ells tenen al davant?»

—Plató (1990), Diàlegs, vol. XI. La república (Llibres V-VII). Barcelona: Fundació Bernat Metge, 117-118. Traducció de Manuel Balasch.

El martell nietzscheà

Un altre exemple significatiu és la metàfora del «martell» de Friedrich Nietzsche, que utilitza per descriure la seva metodologia filosòfica. La filosofia ha de ser un martell que destrossi les falses creences i els valors establerts per la societat. Aquesta metàfora reflecteix la seva actitud crítica i destructiva envers la tradició filosòfica occidental i la seva voluntat de crear noves formes de pensament. Amb la metàfora del martell, Nietzsche comunica la seva visió radical i el seu desig de desfer-se dels prejudicis i les il·lusions que impedeixen el desenvolupament de l’ésser humà. Aquests exemples demostren com la metàfora ha estat una eina poderosa per enriquir i transmetre les idees filosòfiques al llarg de la història.

Un altre remei, que en determinades circumstàncies encara em sembla més indicat, es auscultar els ídols. Al món, hi ha més ídols que realitats: aquest és el meu «mal ull» per a aquest món, aquesta és també la meva «mala orella»… Aquí, plantejar d’una vegada preguntes amb el martell i, potser, sentir com a resposta aquell famós so buit que parla d’entranyes plenes de vent –quina delícia per a un que té encara orelles darrere les orelles–, per a mi, vell psicòleg i caça-rates, davant del qual precisament allò que voldria romandre silenciós ha de ressonar clamorosament

—Friedrich Nietzsche (2022), El crepuscle dels ídols, Martorell: Adesiara, 23-24. Traducció de Manuel Carbonell.


La creació de metàfores segons el TBL

La tradició del Thinking Based Learning (TBL), o en català Aprenentatge basat en el pensament, considera que la millora del pensament està vinculat no només al seu exercici, sinó també a una determinada (i prou àmplia) manera d’exercitar-se mental.

El Dr. Robert J. Swartz, doctor en filosofia per la universitat Harvard i professor emèrit de la universitat de Massachusetts, i el seu equip de The Center for Teaching Thinking, format entre d’altres pels investigadors Arthur L. Costa, antic president de la Association for Supervision and Curriculum Development (ASCD), professor emèrit de la Sacramento State University i cofundador de Institute for Habits of Mind, i David Perkins, fundador de Project Zero de Harvard Graduate School of Education, han sistematitzat l’experiència d’instruir l’alumnat en la millora del pensament mitjançant destreses de pensament (que són una llista no tancada ni exhaustiva de tasques reflexives), rutines de pensament (patrons més senzills que les destreses anteriors i que evidencien processos de pensament) i l’adquisició i foment de bons hàbits de la ment (com són perseverar, el pensament flexible o preguntar i plantejar-se problemes, entre molts d’altres).

També és comuna la categorització dels actes de pensar en les següents categories: A. Pensar en l’acció, B. Pensar per entendre, C. Pensar noves idees, i D. Pensament crític.

Figura 1. Elaboració pròpia de la classificació de pensament i de com les destreses hi actuen, a partir dels continguts de Robert J. Swartz (2018), Pensar para aprender: Cómo transformar el aprendizaje en el aula con el TBL, Madrid: Ediciones SM, 113-240.

En aquest article, ens centrarem en la de “Crear una metàfora”, que forma part del grup C. Pensar en noves idees. La creació de metàfores no només enriqueix el llenguatge, sinó que també és una eina poderosa per a la resolució de problemes i l’expressió creativa, ja que permet transmetre complexitat de manera efectiva. No obstant això, cal evitar metàfores inadequades o confuses que puguin distorsionar el missatge. La visualització i la generació d’associacions lliures poden fomentar la creació de metàfores d’una manera estructurada i reflexiva, connectant elements inusuals per aportar noves perspectives i solucions a problemes personals i professionals. Desenvolupar aquesta habilitat adequadament implica comprendre la figura de la metàfora i evitar confondre-la amb altres figures retòriques similars, com l’analogia o la comparació.

Cas pràctic, la creació de metàfores segons el TBL

Suposem un exemple de filosofia o història de la filosofia, al batxillerat. Demanem als alumnes que estableixin una metàfora per al pensament del filòsof del llenguatge Ludwig Wittgenstein.

L’alumne també pot ajudar-se a desenvolupar la destresa de la Creació de metàfores amb unes eines visuals molt populars en el TBL, que són els mapes de pensament i organitzadors gràfics. Aquests tenen el propòsit de facilitar la comprensió i l’organització d’idees.

En primer lloc, l’alumnat seguirà un mapa de pensament per comprendre en què consisteix la tasca que ha de realitzar:

Figura 2. Mapa de pensament extret de Robert J. Swartz (2018), Pensar para aprender: Cómo transformar el aprendizaje en el aula con el TBL, Madrid: Ediciones SM, 197.

El procés de creació d’una metàfora del pensament de Wittgenstein pot ser representat mitjançant un organitzador gràfic, com el mapa conceptual següent. Per acomplir la tasca, cal tenir una comprensió profunda de les idees de Wittgenstein, com la noció del llenguatge com a joc o com la importància dels límits del llenguatge. A partir d’aquí, l’alumne pot identificar elements clau, com la imatge de «joc» o «frontera», i connectar-los amb altres conceptes rellevants, com la comunicació, la comprensió i la filosofia del llenguatge, en el nostre cas particular d’exemple.

Figura 3. Organitzador gràfic extret de Robert J. Swartz (2018), Pensar para aprender: Cómo transformar el aprendizaje en el aula con el TBL, Madrid: Ediciones SM, 198. | Descarrega l’organitzador gràfic de Crear metàfores (segons el TBL) 👈

Com a resultat final obtindrem metàfores com aquestes:

  • El pensament de Wittgenstein és un joc de construcció de trencaclosques, on cada paraula és una peça que s’ajusta amb precisió en el seu lloc per formar una imatge clara i coherent del món.
  • El pensament de Wittgenstein és una dansa, on les paraules són els passos que es mouen rítmicament dins dels límits de la sala de ball que és el llenguatge, creant patrons de significat i comprensió.
  • El pensament de Wittgenstein és una caixa de màgia, on les paraules són els trucs que ens sorprenen i ens desafien a reinterpretar constantment el que creiem saber.
  • El pensament de Wittgenstein és un mirall trencat, on les paraules reflecteixen múltiples perspectives i realitats fragmentades, convidant-nos a explorar la complexitat del llenguatge i la seva relació amb el món.

Metàfora. 24 imatges de la història de la filosofia (2024)

De què parlem quan parlem de metàfores en filosofia?

La paraula ‘metàfora’ ens arriba del grec antic, en què significava «trasllat», literalment de metá («a un altre lloc») i férein («portar»). Encara avui dia, en grec modern, s’anomenen metaforé els camions de transport o de mudances i altres formes de trasllat com ara les transferències bancàries. En l’àmbit del llenguatge, una metàfora és una paraula que es trasllada a una altra, i és així com l’entenem en totes les llengües occidentals.

Però no tots els trasllats de paraules són metàfores. Cada mot té un extens camp de significats, anomenat tècnicament «camp semàntic», que aplega, a més de les definicions del diccionari, tots aquells significats complementaris que n’acompanyen els diferents usos en els contextos més diversos. Perquè el transport sigui metafòric, una paraula ha de saltar del seu camp semàntic al d’una altra, saltar d’una banda a l’altra. L’expressió metafòrica mai és un substitut de l’expressió literal corresponent, una cosa que pugui ser extreta del que s’intenta dir, perquè suposa la naturalesa més fidel del que es diu. Tota metàfora és, per tant, una mudança.

Les metàfores de la filosofia tenen una cosa en comú: són metàfores conceptuals. Traslladen una paraula a un enunciat conceptual, i, per tant, no tangible, a una paraula d’una cosa que podem veure, que ens submergeix en el mar d’allò sensible. El concepte es torna imatge.

Però hi ha un element molt més important que batega en aquestes metàfores: una llum diferent i reveladora per entendre el món que ens envolta, el món ambient amb els seus colors i formes, la seva vida, sang i olor. És així com les metàfores filosòfiques remouen els marges de les abstraccions que les motiven per convidar-nos contínuament a seguir pensant, i preguntar-nos llavors si la nostra manera d’entendre el món i a nosaltres mateixos no deu estar, de fet, formades fonamentalment per aquestes metàfores, les nostres metàfores.

L’esplèndid text introductori de damunt és de dos autors que són pare i fill, el musicòleg i filòsof Dr. Pedro Alcalde i el seu fill, el jove filosòf polític Merlín Alcalde. La procedència del precedent text, així com de la captura posterior, provenen del seu llibre il·lustrat Metàfora. 24 imatges de la història de la filosofia, Barcelona: Zahorí Books, 2024. La publicació també s’acompanya d’unes magnífiques i molt suggestives imatges de l’artista Guim Tió.

Una de les vint-i-quatre imatges del llibre

La publicació dels Alcalde resulta un refrescant història de la filosofia vertebreda mitjançant l’ús de la metàfora, des dels antics als contemporani. Amb vint-i-quatre imatges que no només resulten una doxografia (com acostuma a passar amb la malentesa història de la filosofia), sinó que són pensament, exerci filosòfic, de primer ordre.

Figura 4. Captura del vídeo promocional de Zahorí Books. Vegeu Pedro Alcalde, Merlín Alcalde i Guim Tió (2024), Metàfora. 24 imatges d’història de la filosofia, Barcelona: Zahorí Books, 6-7.

Figura 5. Il·lustració del pintor Guim Tió que acompanya la metàfora heraclitiana del «RIU». Vegeu Guim Tió (2024), Metàfora. 24 imatges d’història de la filosofia, Barcelona: Zahorí Books, 7.

Una proposta de metàfores presocràtiques (segons Metàfora. 24 imatges d’història de la filosofia)

La proposta d’activitat d’Història de la filosofia que fem en aquesta secció és la de crear una metàfora a partir del coneixement adquirit per l’alumnat de segon de batxillerat sobre els Presocràtics, aquells pensadors (normalment) anteriors a Sòcrates (tot i que sabem que Demòcrit el va sobreviu).

És un treball que fa desenvolupar moltes de les destreses de pensament esquematitzades en la secció del TBL, com podrien ser la destresa de Determinar la relació entre les parts i el tot (B. PENSAR PER ENTENDRE), la relació entre la metàfora de la filosofia dins el context de completesa de la teoria filosòfic d’un/a filòsof/a, i també desenvolupa el que Matthew Lipman anomenava PENSAMENT CREATIU, atès que en una part de l’activitat cal encapsular la metàfora amb el dibuix o esquematització d’una icona que la representi. (Aquell alumne amb pregones habilitat artístiques pot acompanyar la metàfora d’un dibuix, com els Tió que acompanyen les metàfores de duet Alcalde. No hem de menystenir la part artística de l’activitat, perquè hi poden haver metàfores ben abstractes: pensem en la representació d’una metàfora pel pensament d’Anaximandre, de l’il·limitat (àpeiron), per exemple. També cal destacar que l’alumne exercitarà el fet de C. PENSAR EN NOVES IDEES, amb la creació de la metàfora, pròpiament.

Model de la metàfora filosòfica (cas d’Heraclit)

L’organitzador gràfic de la metàfora que l’alumnat pot emprar (i que exemplifiquem aquí) conté els següents elements: NOM DE LA METÀFORA (RIU, en l’exemple), ICONA (dues línies que representen el fluir del riu), NOM FILÒSOF/A (Heraclit, en aquest exemple concret), BIBLIOGRAFIA (se cita amb l’edició de Fragments de Diels-Kranz), ÈPOCA (segle VI-V aC), METÀFORA (en aquest cas s’extreu de la lectura, en el cas dels nostres alumnes se’ls pot demanr un major exercici cognitiu que implica que la creï pensant en els elements i principis (arkhé) dels presocràtics; o bé, emular el llibre en comptes de crear-les identificar-les i transcriure-les, DESCRIPCIÓ (explicació de la metàfora i del conjunt de la filosofia de l’autor) i ESCOLA/CORRENT (explicació de l’autor en relació al seu context i inscripció filosòfica).

Si l’alumnat mostra dificultats per poder crear la metàfora, podem recorrer al mapa de pensament (Figura 2) i a l’organitzador gràfic (Figura 3) de la tradició de TBL.

Figura 6. Organitzador gràfic propi inspirat en l’estructura del llibre que se cita al final del paràgraf. Els continguts, amb algunes esmenes menors (p. ex. l’adaptació gràfica dels noms del nom grec, com Heraclit, que no hauria de dur accent), estan extrets de Pedro Alcalde i Merlín Alcalde (2024), Metàfora. 24 imatges d’història de la filosofia, Barcelona: Zahorí Books, 6. | Descarrega l’organitzador gràfic des del Drive 👈

Figura 7. Instruccions de l’organitzador gràfic propi inspirat en l’estructura del llibre Metàfora. 24 imatges d’història de la filosofia, Barcelona: Zahorí Books. | Descarrega les instruccions per omplir l’organitzador de metàfores de filosofia en PDF 👈

Figura 8. L’organitzador gràfic propi inspirat en l’estructura del llibre Metàfora. 24 imatges d’història de la filosofia, Barcelona: Zahorí Books. | Descarrega l’organitzador per crear metàfores de la filosofia en PDF 👈

Materials perquè l’alumnat construeixi (o identifiqui) la metàfora filosòfica

El coneixement i el rigor són imprescindibles perquè l’alumant arribi a bon port en el procés tan d’identificació com de creació de la metàfora d’algun dels presocràtics (o del tema que es desitgi tractar). Caldrà, per tant, dotar l’alumnat de bons materials per tal que pugui realitzar la seva tasca.

Lectures d’interès

  • Catherine Osborne (2020), Introducció a la filosofia presocràtica, Sabadell: Edicions Enoanda.
  • Giorgio Colli (2020), El naixement de la filosofia, Barcelona: 1984.
  • John Burnet (2021), L’aurora de la filosofia grega, Sabadell: Edicions Enoanda.

Fragments dels presocràtics

Tot i que s’acostuma a citar l’edició germànica de Diels-Kranz, Die Fragmente der Vorsokratiker, per tractar sobre els fragments i testimonis llegats dels presocràtics, cal recordar que en llengua catalana (i pràcticament al mateix moment) van aparèixer dues recopilació molt interessants del que roman de la filosofia de les primers físics.

  • El pensament presocràtic: Fragments i testimonis. De Tales a Demòcrit. Girona: Edicions de la ela geminada, 2011. Traducció de Joan Ferrer Gràcia.
  • Saviesa grega arcaica. Martorell: Adesiara, 2012. Traducció de Jaume Pòrtulas i Sergi Grau.

Suports visuals

A banda d’aquests materials, també comparteixo un complet diagrama de Gants que no només mostra les dates de naixement i defunció dels principals presocràtics (així com dels primers filòsofs i sofistes) sinó també les relacions entre escoles i corrents filosòfics.

Figura 9. Diagrama de Gants d’elaboració pròpia amb els principals presocràtics i alguns dels primers filosòfs. | Descarrega el diagrama de Gants dels presocràtics des del Drive 👈

També hi provareu un esquema-resum del pensament dels presocràtics. Amb aquest document, s’esquematitzen el pensament dels principals presocràtics, el document també té en compte de forma resumida la procedència, l’escola a la qual s’integra, el principi (arkhé), així com una explicació molt resumida de la teoria filosòfica de cadascú i el tipus de concepció que hi ha darrera.

Figura 10. Esquema dels principals presocràtics. | Descarrega l’esquema dels presocràtics (segona pàgina) des del Drive 👈