Boeci i Nicolau Maquiavel comparteixen el terme «fortuna», però en fan lectures profundament diferents. A La consolació de la filosofia, Boeci entén la Fortuna com una força cega i inestable que governa els béns externs —la riquesa, el poder, la fama— i que, precisament per aquesta inconstància, revela el seu caràcter enganyós. La funció de la Fortuna és, així, pedagògica: ensenya que el que depèn de l’atzar no pot constituir el bé veritable. El savi —fidel a una tradició estoica i platònica— no ha de combatre la Fortuna, sinó desprendre’s d’ella interiorment, ja que la felicitat autèntica rau en la virtut i en la saviesa, no en les circumstàncies externes.
Maquiavel, en canvi, concep la Fortuna com una força real que opera en la història i en la política. En El Príncep, la Fortuna no és un simple engany moral, sinó la dimensió d’atzar i contingència que travessa els esdeveniments humans: les guerres, les crisis, les oportunitats inesperades. Tanmateix, aquesta força no és del tot irresistible. Davant la Fortuna, Maquiavel situa la virtù (‘virtut’), entesa no com a virtut moral, sinó com a capacitat d’acció, previsió i decisió. El bon príncep no s’allunya de la Fortuna, sinó que l’anticipa, la canalitza i, si cal, la domina mitjançant l’acció resoluta.
La diferència de fons entre tots dos pensadors és, doncs, profunda. En Boeci, la resposta a la Fortuna és el retir interior i la reafirmació del bé moral; en Maquiavel, és l’acció política i la lluita amb les forces del món. Allà on Boeci cerca salvar l’ànima de la inestabilitat del destí, Maquiavel vol preservar l’Estat en un món governat per la incertesa. Aquesta diferència reflecteix el pas d’una filosofia orientada al perfeccionament moral de l’individu a una filosofia centrada en l’eficàcia històrica i política de l’acció humana.
La fortuna segons Boeci
[…] Com a medievalista que era, l’Ignatius creia en la rota Fortunae, o roda de la Fortuna, un concepte cabdal de De consolatione philosophiae, l’obra filosòfica que havia posat els fonaments del pensament medieval. Boeci, el romà tardà que havia escrit la Consolatione mentre estava empresonat injustament per ordre de l’emperador, havia dit que una deessa cega ens fa girar en una roda, i que la sort se’ns presenta en cicles. Aquella ridícula temptativa de detenir-lo ¿era el principi d’un cicle dolent? ¿Podia ser que la seva roda estigués començant a girar de pressa cap avall? L’accident era un altre mal presagi. L’Ignatius estava preocupat. Malgrat tota la seva filosofia, Boeci havia sigut torturat i executat. […]
—John Kennedy Toole, Una confabulació d’imbècils,
Barcelona: Anagrama, 2015, 42.
Traducció de Xavier Pàmies.
Fragments de La consolació de la filosofia de Boeci
Llibre II, prosa 1
[1] Després d’aquestes paraules [la Filosofia] callà breument i, tan bon punt s’hagué adonat, pel meu modest silenci, de la meva atenció, començà de la manera següent: [2] «He reconegut a fons, em sembla, les causes de la teva malaltia i el teu estat d’esperit: et consumeixes pel desig i l’enyorança envers la teva fortuna anterior, el seu canvi, tal com tu imagines, ha trasbalsat el teu esperit en un grau considerable. [3] Conec els diversos artificis d’aquest monstre i fins a quin punt és afalagador el contacte que manté amb aquells de qui tracta de burlar-se, mentre que confon amb dolor intolerable aquells qui abandona d’una manera inesperada. [4] Si recordes la seva naturalesa, el seu caràcter i el seu valor, reconeixeràs que en ella res de bell no has tingut ni has perdut; però no cal esforçar-me gaire, crec, per fer-t’ho present. [5] En efecte, quan fins i tot la tenies al teu costat i t’afalagava, solies llançar-li invectives amb mots virils i li feies retrets amb pensaments presos del meu santuari. [6] Però un capgirament sobtat no succeeix sense una certa “remolinada, com si diguéssim, dels esperits; això t’ha fet abandonar per un moment la teva tranquil·litat. [7] Però ara és temps que beguis i assaboreixis quelcom dolç i agradable, que, un cop t’hagis em-passat, prepari el camí a begudes més fortes. [8] Que es faci sentir, per tant, l’incentiu de l’encís retòric, que només va pel bon camí quan no deixa els meus ensenyaments i mormola, amb la música nascuda a la meva llar, uns cants que tan aviat són lleugers com greus.
[9] »¿Què és dones, home, el que t’ha fet caure en la tristesa i en l’aflicció? Has vist, crec, quelcom nou i inusitat. Et penses que la fortuna ha fet un canvi pel que a tu concerneix: t’equivoques. [10] Aquest és el seu caràcter de sempre, aquesta la seva naturalesa. Més aviat ha servat envers tu, precisament en la mutabilitat de la seva persona, la constància que li és pròpia; tal era quan t’afalagava, quan bromejava amb tu mostrant-te els atractius de la felicitat falsa. [11] Has descobert les cares ambigües d’una divinitat cega. La que encara es vela als altres se t’ha revelat tota sencera. [12] Si hi estàs d’acord, accepta el seu tarannà, no et queixis. Si t’horroritza la perfídia, menysprea i refusa aquella que juga amb el perill; car la que és per a tu ara la causa d’una aflicció tan gran hau-ria d’haver estat la de la calma. De fet, t’ha abandonat aquella, de la qual ningú mai no pot estar segur que no l’abandonarà. [13] ¿O és que tu tens per valuosa una felicitat que és a punt de desaparèixer, i aprecies una fortuna que, si és present, no garanteix de romandre i, un cop desapareguda, duu l’aflicció? [14] I si no pot ser retinguda a voluntat i fugint fa la gent dissortada, ¿pot ser res més que un cert indici d’una calamitat futura? [15] I no n’hi ha prou de contemplar allò que és a l’abast dels ulls: el seny mesura la fi de les coses; la versatilitat vers direccions oposades fa que ni calgui tenir por de les amenaces de la fortuna ni calgui delejar-ne els afalacs. [16] En fi, et convé tolerar amb equanimitat tot el que passi dintre l’àmbit de la fortuna una vegada li hagis sotmès el coll al seu jou. [17] I si vols imposar per llei quan ha de romandre i anar-se’n aquella que tu espontàniament t’has escollit com a senyora, ¿no resultaràs injust i no agreujaràs amb la teva impaciència un destí que no pots canviar? [18] Si con-fiessis les veles als vents, avançaries no cap on la voluntat demana, sinó cap on les ventades t’impel·lissin; si confiessis la Ilavor als camps, compensaries les anyades estèrils amb les fe-races. T’has Iliurat a l’imperi de la Fortuna, convé adaptar-te al tarannà de la teva mestressa. [19] ¿Intentaràs frenar la roda que gira amb embranzida? Oh tu, el més estòlid dels mortals: si comença a aturar-se deixa de ser atzar!
—Boeci, Consolació de la filosofia,
Barcelona: Fundació Bernat Metge, 2002, 80-82.
Traducció de Valentí Fàbrega i Escatllar
La fortuna segons Maquiavel
- El princep, Capítol XXV
- El princep, Capítol XXVI
- Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi, Llibre I, cap. 1–2
- Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi, Llibre I, cap. 29