El meu mestre creia en Aristòtil, en els filòsofs grecs i en les facultats de la seva brillant i admirada intel·ligència lògica. Per desgràcia, els meus temors no eren més que fantasmes de la meva imaginació juvenil.
aDSO SOBRE EL SEU MESTRE GUILLEM
Amb aquesta frase inicial d’Adso, se’ns descriu el record del seu mestre Guillem de Baskerville com algú que confia amb la seva capacitat de deducció. En aquest sentit i ja d’entrada, el personatge de Guillem de Baskerville s’associa tant a Guillem d’Occam, formulador del principi de la navalla d’Occam, com al personatge fictici Sherlock Holmes, que apareix en el llibre El gos dels Baskerville (1902).
De Guillem d’Occam segueix l’interès per no donar més raons a les necessàries. I de Sherlock Holmes, n’imita la capacitat deductiva no només lògica sinó també per treure’n l’entrellat al cas. De fet, a banda del joc amb els noms, Guillem de Baskerville també pronuncia la típica frase del detectiu londinenc: «Benvolgut Adso, és elemental».
Notes per a la presentació del Cine-Filo
El passat 10 de desembre de 2024, vaig presentar aquesta pel·lícula i posteriorment vam dialogar amb els participants sobre el film al Cine-Filo de Sant Feliu de Guíxols. Agraeixo al professor Joan Ciurana l’organització d’aquests cicles de pel·lícules i que hagi comptat amb mi.
La pel·lícula comença amb un salt enrere del narrador —que és un Adso de Melik envellit— que ens explica un episodi de la seva joventut, quan tot just era un novici a les ordres del gran mestre franciscà Guillem de Baskerville. Ens hem de situar el segle XIV, concretament el 1327, en una recòndita badia del nord d’Itàlia, que Adso es nega a anomenar com si es tractés de l’inici del Quixot, tot i que contràriament a Cervantes, ell sí que en diu els motius: dir-ne el nom seria impietós i imprudent.
La versió cinematogràfica incorre en un error greu de conceptualització. Per una de les primeres escenes i mostrar els dots detectivescos de Fra Guillem substitueix la pèrdua d’un cavall del llibre per la incontinència del jove Adso. Així, Fra Guillem li explica on es troben els serveis amb una noció que remet al pensament molt posterior de Francis Bacon: «Per dominar la naturalesa, hem d’aprendre a obeir-la».
Els rep el cap de l’orde dels benedictins, ???, que es fa un petó a la boca amb Guillem de Baskerville, de l’orde dels franciscans. El petó és un moment de tensió, però alhora de comunió, una comunió que com veurem es diluirà a mesura que avancem perquè les dues ordes compren el missatge de Jesucrist de maneres diverses. Els benedictins advoquen pel silenci i el treball (ora et labora, ‘prega i treballa’); els germans franciscans pel riure i la pobresa (Deus meus et omnia, ‘El meu Déu i el meu tot’). Dues posicions, que tot i cristianes, seran irreconciliables.
De fet, el posicionament religiós de les dues ordes també és característic de la denominació del lloc on viuen i també implica la forma de viure. Mentre que els seguidors de la regla de sant Benet viuen aïllats en monestirs (o abadies, que són monestirs governants per un abat), tot sovint fora dels murs de la ciutat o sense contacte amb els seus habitants; els seguidors de sant Francesc, i altres ordes mendicants, vivien en convents dins de la ciutat per no apartar-se dels desvalguts.
És també en aquesta escena que Guillem s’adona que hi ha un corb al cementiri perquè la terra s’ha remogut i dedueix que hi ha hagut una mort recent.
La presència del diable (i de l’Apocalipsi)
Hi ha diverses intervencions que ens fan sospitar que hi podria haver la presència del diable. Ubertino de Casale s’inclina a pensar-ho perquè Adelmo de Tranta, el primer mort noi, té uns trets femenins i, ens diu que, cercava plaer carnal amb el diable. El germà negre, Menenci, considera que és, de fet, Fra Guillem qui coneix els enganys del maligne. Segurament per la seva història amb Bernat Güi.
I com que no hi podem donar cap explicació natural, els nostres monjos sospiten la presència d’una força sobre natural entre aquests murs.
guillem de baskerville
Estimat, Adso, no ens hem de deixar influir per rumors irracionals sobre l’anticrist; al contrari, exercitem la ment i intentem resoldre aquest enigma torbador.
guillem de baskerville
Un fet semblant també ocorre quan Ubertino declara l’arribada de l’Apocalipsi, quan troben el traductor de grec, Menenci, mort. I és quan recita Apocalipsi 8, 8-9: «Va tocar el segon àngel, i fou abocada al mar una mena de gran muntanya, roent de foc. Una tercera part del mar es va tornar sang; la tercera part dels animals que hi viuen va morir i la tercera part de les naus va ser destruïda.»
Les mostres d’humor
La pel·lícula —que és fosca i tèrbola— sap utilitzar la ironia a favor seu. Perquè tot el llargmetratge és ple d’humor subtil, que, de fet, és l’element clau de tota l’obra. Perquè tot i que hi ha diverses tensions entre fe i lògica, com concebre la pobresa de Crist o fins i tot el paper de les abadies en la conservació del coneixement, la tensió més agreujada és en la consideració del riure.
A banda dels comentaris irònics de Fra Guillem —que després explorarem— el film també explica que un dels mort, Adelmo de Tranta, era un gran il·lustrador i que la ironia de les seves il·lustracions era gairebé perversa. Se’ns mostra una composició seva que il·lustra el Papa com si fos una guilla i presenta altres símbols i personatges amb irreverència.
Tot i que la nota més irònica la dona Fra Guillem amb els seus comentaris sempre loqüaços, que hem volgut recollir a continuació per exemplificar l’ús que se’n va de l’humor subtil en tot el llargmetratge:
[Quan des de l’abadia els llencen menjar per una trampa als pobres, Guillem diu] Un altre generós donatiu de l’Església als pobres.
Un final molt obscur per un il·lustrador tan brillant.
Adso: Vos creieu que això és un lloc deixat de la mà de Déu.
Guillem: Tu saps de cap lloc on Déu s’haig trobat bé?
A les rates els agrada més que als savis, el pergamí.
Adso, si tingués respostes per tot ara estaria ensenyant teologia a París.
Sobre la Inquisició
Guillem explicar que era un inquisidor quan la Inquisició pretenia orientar i no pas castigar. Però el fet de discutir el veredicte d’un altre inquisidor, Bernat Güi, va fer que se’l condemnés a heretgia. Va ser empresonat i torturat i se l’obliga a retractar-se d’haver volgut salvar un traductor de textos grecs d’un llibre que anava contra el cristianisme.
La pel·lícula mostra el personatge de Bernat de Güi com algú intransigent i dogmàtic, que pren judicis abans de valorar les coses. Com quan troba un gall negre, un gat negre, una dona i un monjo. I dedueix que es tracta d’una bruixa que ha seduït un monjo i ha cridat al maligne.
Els dulcinistes
«Penitenziagite» és el crit de guerra dels dulcinians, que consideraven que tot el món ha de ser pobre i per això mataven els rics. Per aquest fet són perseguits per impius.
Les tensions que exposa el film
Parlar totes les llengües i no parlar-ne cap
El tema de les llengües és molt present. Guillem parla en anglès. Jorge de Burgos fa recitar en llatí la traducció de passatges en grec a Menenci, el monjo negre. I Salvatore parla totes les llengües i no en parla cap.
La litúrgia es produeix en llatí. Per això és una llengua que se sent durant tota la pel·lícula i que té prou presència, amb càntics com el Benedicamus domine i el Deu graties. Tot i que el llatí no només s’utilitza per a la litúrgia, atès que Ubertino pronuncia les següents paraules quan mira l’estàtua de Maria: «pulchra sunt ubera quae paululun superminent et tument nodice» (‘Són belles les mames que lleugerament s’aixequen i s’inflen amb un nus’).
L’amor humà i l’amor a Déu
Hi ha una escena que desperta gran tendresa que és quan el jove Adso li vol explicar que ha mantingut relacions sexuals. De fet, la seva confessió no és una confessió de la carn sinó d’un amor diferent a l’amor a Déu.
Adso: Mestre, heu estat alguna vegada enamorat?
Guillem: D’Aristòtil, Ovidi, Virgili…
Adso: D’una dona?
Guillem: Vols dir que no confons amor amb luxúria?
Adso: Potser sí, tan sols desitjo el seu bé. Vull que sigui una dona feliç, vull salvar-la de la pobresa en què viu.
Guillem: Déu del cel! Estàs enamorat.
Finalment, Adso argumenta que Sant Tomàs exalça l’amor per sobre de totes les altres virtuts. I Guillem li replica que es refereix a l’amor a Déu. L’escena s’acaba amb una reflexió de Fra Guillem que estableix que la imatge de la dona no pot ser la d’ún ésser tan infame, que bé deu tenir alguna virtut.
El missatge de Crist és la pobresa?
En una de les primeres escenes, se’ns explica que Ubertino di Casale, amic de Guillem, ja es troba a l’abadia. Es tracta d’un franciscà que ha escrit un llibre sobre la pobresa que no ha agradat a les altes instàncies. De fet, Ubertino no pot ni tan sols quedar-se a la disputa, ha de marxar d’incògnit en la càrrega d’un carruatge.
El motiu de la pel·lícula és la disputa sobre la pobresa. Disputa s’inicia amb la pregunta de si era Crist o no senyor de la roba que portava. Aquest debat és crucial pels franciscans, que estan convençuts que el Papa els vol declarar heretges. Els franciscans també advocaven per un vot de pobresa. De fet, desitjarien que l’Església deixés les seves riqueses, que no tingués els mitjans per fer la guerra als no-creients.
Entre la fe i la lògica
Una altra qüestió que tracta el film és la compatibilitat entre la fe i la lògica, o la raó. Molts personatges, tal com mostrem, consideren incompatible la creença de la fe amb la racionalitat de la lògica. Guillem de Baskerville encarna a la perfecció totes dues vies, atès que és un religiós altament racional. Però l’interès lògic de Guillem no és ben vist per a tothom.
Prova de no aprendre del mal exemple que et dona el teu mestre. Pensa massa, sempre confia en les seves deduccions mentals en comptes de confiar en les capacitats profètiques del Senyor.
Ubertino a Adso
En una escena del final, Jorge de Burgos explica, a banda de la seva adscripció a la regla de sant Benet, perquè està en contra del riure. Abans, Fra Guillem constata:
El dubte, Adso, és enemic de la fe.
GUillem de Baskerville
El desenllaç rellevant és descobrir el per què de la negativa de Jorge de Burgos:
El riure mata la por. I sense la por no hi pot haver fet. Perquè si no hi ha por al diable, ja no hi ha la necessitat de Déu.
Jorge de Burgos
La disputa del riure
La disputa de més pes en la pel·lícula és quin paper ja de tenir el riure. En l’escena a la biblioteca, Jorge recorda la regla de Sant Benet, que consisteix a «no dir paraules vanes o que facin riure» ni tampoc «ser amic del riure molt o sorollosament», quan a la biblioteca un ratolinet fa exclafir de riure els monjos davant la por que mostra un d’ells. Per als franciscans, el riure és vist amb indulgència perquè Sant Francesc era molt inclinat a riure. Per a Sant Benet, en canvi, que és defensat per Jorge, el riure és diabòlic, deforma les faccions i fa que els homes siguin simis. Guillem, però, defensa que és un atribut humà. De fet, els simis no riuen. (Això ho podrien negar certs primatòlegs!). Jorge de Burgos argueix que en cap passatge bíblic s’hi diu que Jesús rigui. I Guillem de Baskerville li replica que tampoc es nega.
Guillem també explica que l’humor ha estat una arma poderosa per part dels sants, que l’han usada per ridiculitzar els enemics de la fe. Explica la història de quan els pagans van submergir Sant Maure en aigua bullent i es va queixar que el bany era fred, el Sultà hi va posar la mà i se la va escaldar.
La Poètica d’Aristòtil
Aristòtil va dedicar el segon llibre de la seva Poètica a l’humor com a instrument de la veritat. Al principi de la pel·lícula s’hi dius que es tracta d’una obra perduda fa molts segles o que potser mai va ser escrita perquè la providència no vol que es glorifiqui les coses futils, afegeix Jorge de Burgos.
Deixa un comentari