Borja de Riquer explica que l’obra que ha dirigit imita la publicació Les lieux de mémoire que va dirigir l’historiador francès Pierre Nora, que volia fer una història del país però «no en el sentit habitual del terme, sinó, entre memòria i història» sinó en el d’«oferir una exploració selectiva i sàvia de la nostra herència col·lectiva».

Títol: La memòria dels catalans
Direcció: Borja de Riquer
Any de publicació original: 2025
Publicació: Edicions 62
Autors: Borja de Riquer Permanyer, Joaquim Albareda, Jaume Ayats, Margarida Casacuberta, Josep M. Muñoz, Xavier Roigé, Josep Maria Salrach i Marès, Pilar Vélez, Ernest Abadal, Ramon Alberch i Fugueras, Xavier Albertí, Agustí Alcoberro, Ignasi Aldomà, Salvador Alsius, Robert Álvarez, Ramon Arnabat Mata, Santi Barjau, Lluís Bellas, Miquel Berga, Ramon Besa Camprubí, Pere Beseran i Ramon, Gerardo Boto Varela, Josep Bracons Clapés, Ricard Bru, Josep Maria Cadena, Enric Calpena i Ollé, Joserp Calvet Bellera, Maria Campillo, Alejandra Canals, David Cao Costoya, Josep Capdeferro, Enric Cassany, María Jesús Castro, Giovanni C. Cattini, Alfredo Chamorro, Stefano M. Cingolani, Dolor Comas d’Argemir, Ricard Conesa Sánchez, Jesús Contreras Hernández, Francesc Cortés, Anna Costal i Fornells, Manuel Delgado, Daniel Díaz, Josep M. Domingo, Andreu Domingo i Valls, Maria Dasca, Montserrat Duch, Jordi Falgàs, Sharon G. Feldman, Gaspar Feliu, Josep Ferrer i Costa, Jordi Font Agulló, Josep Font Sentias, Francesc Fontbona, Josep M. Fradera, Josep Vicent Frechina, Meria Freixa, Enric Gallén, Carles García Hermosilla, Maria Garganté, Montserrat Garrich, Raül Garrigasait, Antoni Gavaldà, Joan Gay i Puigbert, Arnau Gonzàlez i Vilalta, Francesc Gracia Alonso, Ingrid Guardiola, Mireia Guil Egea, Francesc Xavier Hernández Cardona, Narcía Iglesias, Mariona Lladonosa, Manuel Llanas Pont, Maria Llombart Huesca, Immaculada Lorés Otzet, Teresa Mañà, Dolors Marín Silvestre, Camila del Mármol Cartañá, David Martínez Fiol, Ricard Mas Peinado, Carme Méndez, Tomàs de Montagut i Estragués, Jèp de Montoya e Parra, Joaquim Nadal i Farreras, Oriol Nel·lo, Dorothy Noyes, Pere Ortí Gost, Pep Palau, Pilar Parcerisas, Isona Passola, Jaume Perarnau i Llorens, Miquel Pérez Latre, Lluís Permanyer, Ramon Pinyol i Torrents, Jordi Planas, Sílvia Planas Marcé, Josep M. Puiggròs Jové, Joaquim M. Puigvert i Solà, Lluís Quintana Trias, Joaquim Rabaseda i Matas, Manel Risques Corbella, Eduard Riu-Barrera, Jordi Roca Vernet, Isabel Rodà, Martín Rodrigo y Alharilla, Josefina Roma Riu, Jordi Roquer, Gemma Rubí Casals, Flocel Sabaté, Teresa M. Sala, Roser Salicrú i Lluch, Maria Salicrú-Maltas, Carles Santacana Torres, Joan Santanach Suñol, Glòria Soler Cera, Guillermo Soler Garcia de Oteyza, Montserrat Soronellas, Judit Subirachs-Burgaya, Jaume Subirana, Magí Sunyer Moiné, Marc Sureda i Jubany, Susanna Tavera, Alessandro Testa, Joan Todó, Lluís Ferran Toledano González, Margalida Tomàs, Xavier Torres, Antoni Tort i Bardolet, Enric Ucelay-Da Cal, Eduard Vallès, Àlvar Valls i Oliva, Alberto Velasco González, Francesc Vicens Vidal, Jacobo Vidal Franquet, Jan Vilanova Claudín, Francesc Vilanova i Vila d’Abadal i Antoni Virgili Colet.
Puntuació: ⭐⭐⭐⭐

Aquest volum de més de mil pàgines aplega símbols, banderes, himnes, festes, festivitats i commemoracions, fets, llegendes i personatges històrics rellevants, indrets, patrimoni material i immaterial, mitjans de comunicació, activitats de lleure i esport i música que formen part de l’imaginari col·lectiu del poble català.

És titànic tot l’esforç que s’ha fet per sistematizar tots aquells elements que conformen la cultura catalana. El lector expert notarà que els diversos capitolets no s’endinsen gaire en el tema (cada article consta de 3-4 pàgines) però dona pistes interessants per si en vol indagar més, esmentant dates i noms claus. I també amb la bibliografia i les referències.

A continuació, us en mostrem fragments que conformen tres exemples dels articles que hi podem trobar en aquesta obra.

Els segadors

Resulta interessant com l’article connecta l’himne d’Els segadors tant amb la seva història com amb la seva actualitat, atès que n’esmenta produccions més recents com versions makina o fins i tot l’ús que en van fer els guionistes de Polònia.

El 17 de febrer de 1993 Els segadors era declarat l’himne nacional per una votació unànime del Parlament de Catalunya a la proposta de llei de tots els grups parlamentaris defensada pel musicòleg Oriol Martorell: «No farà res més sinó donar caràcter oficial a quelcom que amb tota llibertat el poble català ja fa molt de temps ha assumit: el fet que la cançó popular Els segadors sigui l’himne nacional de Catalunya». Martorell va repassar la història per mostrar que tant els favorables com els contraris, tant els que cantaren Els segadors com els que la prohibiren havien contribuït a formar-ne la consciència d’himne nacional en una doble funció, reivindicativa i afirmativa, i alhora en desautoritzava les acusacions d’himne bèl·lic. […]

[…] Els segadors també tenia una vida nocturna, i de la mateixa manera que en els anys de llibertat republicana es cantava a les tavernes, amb la nova llibertat el trobem a la discoteca, com hem explicat de Chasis, on cap a 1997 0 1998 un dj sorprenia els clients punxant Els segadors a mitja sessió. Quan l’atmosfera ja estava carregada al màxim de la insistència rítmica de la música makina, es produïa un tall complet i entrava en escena una melo-dia de sintetizador d’Els segadors. Els balladors quedaven del tot aturats, però no tenien ni temps de reaccionar amb la inesperada interrupció que Els segadors es barrejava amb un ritme trepidant per aconseguir un èxtasi encara més fort: l’efecte era potent i, fins i tot, esperat pels habituals.

[…] Ara bé, potser cal preguntar: en la societat catalana actual, qui sap Els segadors? Els guionistes de Polònia tenien clar al setembre de 2006 que «Els polítics no saben Els segadors». No és cap secret que la proporció dels ciutadans de Catalunya que en sabrien cantar les tres estrofes deu ser ben baixa. Molta gent, això sí, seria capaç de començar-ne la primera estrofa i tarallejar la melodia per acabar amb «Bon cop de falç!». Alguns alarmistes dirien que això demostra el discret nivell de consciència col·lectiva del país.
En realitat, això no demostra res. […]

—Jaume Ayats, “Els segadors, d’una cançó oral a himne nacional”.
La memòria dels catalans. Barcelona: Edicions 62, 2025, 25-29

La sardana

Josep Ferrater Mora considerava la sardana el terme mitjà català, entre el seny i la rauxa: la sardana. Aquest article presenta la sarda i en fa una comparació respecte els gustos de fusionar-la amb altres gèneres de finals del segle XIX i els de principis del segle XXI.

El setembre de 1871, la cobla de Castelló d’Empúries va oferir un concert a Barcelona amb motiu de les Festes de la Mercè. Els músics van interpretar les sardanes Norma, I due foscari i Faust, un repertori molt aplaudit a les places emporadaneses, a partir de temes de Bellini, Verdi i Gounod. Uns anys abans, la sardana de la Sonnambula i la de l’Himne de Riego de Pep Ventura havien causat furor a Figueres, i la de Roberto il Diavolo d’Abdó Mundi a Torroella de Montgrí. Però a la capital catalana el periòdic La Renaxensa va encentre totes les alarmes: la “mania de fer sardanes amb melodies estrangeres” feia perillar una dansa genuïna que, per culpa d’aquella pràctica imminent i la temença per les modes estrangeres van encetar un procés de folklorització de la sardana que coincidí amb el Sexenni Democràtic i amb profundes transformacions socials i polítiques al regne d’Espanya. […]

[…] El 2023 va als annals de la història per l’èxit del Coti x coti de The Tyets. Aquest reggaeton-sardana, amb la sonoritat d’un fiscorn i d’una tenora, va rebre múltiples premis, va tenir milions de reproduccions en plataformes digitals, i va empènyer centenars d’adolescents a entrar, sense complexos, en alguna rotllana de festa major. La mirada d’estupefacció i d’il·lusió dels sardanistes més veterans davant d’aquella irrupció juvenil va ser per emmarcar. El món sardanista va abraçar el Coti x coti com una bona nova inesperada, un fenomen que ni quaranta anys de campanyes escolars havien aconseguit.

—Anna Costal i Fornells, “De Norma a Coti x coti: la petjada de les sardanes”,
La memòria dels catalans. Barcelona: Edicions 62, 2025, 45-46.

Sant Jordi

Com a catalans celebrem amb ganes la festa de Sant Jordi: un llibre i una rosa. Però des de quan hem ritualitzat que Sant Jordi és el dia del llibre? Doncs no en fa ni cent anys.

El Dia del Llibre, una història d’èxit col·lectiu, neix —ben aviat farà cent anys— el 1926. La iniciativa sorgeix un any abans de la Cambra del Llibre de Barcelona, reunida el 2 de febrer de 1925. Un membre de la junta de govern, el periodista i editor valencià Vicent Clavel Andrés […] proposa que, per fomentar la unió, la comunicació i l'”esperit de solidaritat” de tots els afiliats, s’organitzi anualment un dia o una fira del llibre. I concreta que tingui lloc cada 7 d’octubre, dia suposat del naixement de Cervantes. […]

Vista l’experiència de les quatre primeres edicions, el 1930 s’acorda que, a partir de l’any següent, la celebració es traslladi al 23 d’abril, perquè, a diferència de l’octubre, no interferia amb la venda dels llibres de text en els inicis del curs escolar i, per torna, coincidia amb el dia cert de la mort de Cervantes. El que ningú no podia preveure aquell 1930 era que el primer Dia del Llibre en un 23 d’abril tindria lloc, el 1931, enmig de l’eufòria suscitada per la proclamació, deu dies abans, de la Segona República. Si s’hi afegeix que Sant Jordi era patró de Catalunya des del segle XV, que la fira de roses s’hi celebrava —situada al voltant de la plaça de Sant Jaume barcelonina— es remunta a la mateixa època i que, des de finals del segle XIX, grups catalanistes convocaven amb aquest motiu actes d’exaltació patriòtica, es comprèn perfectament que el 1931 un decret del 20 d’abril signat pel president Macià proclamés aquell dia “festa cívica i dia inhàbil per a totes les oficines públiques de Catalunya”. Tres testimonis rellevants avalen, el 1936, el seu arrelament ciutadà. D’una banda, l’editor Santiago Salvat, que es referia a una tradició consolidada, “com els torrons per Nadal i la farigola el Dijous Sant”; de l’altra, el periodista Josep Maria Planes, que constatava que “El poble de Catalunya, amb el seu instint segur, ha sancionat, amb l’escalf de la seva adhesió, el líric maridatge de les roses i els llibres”; finalment, Joan Estelrich anotava en el seu dietari que “la diada és exultant de patriotisme no partidista. Confortant l’espectacle de les llibreries plenes de gent”. […]

—Manuel Llanas, “23 d’abril: Sant Jordi, llibres i roses”.
La memòria dels catalans. Barcelona: Edicions 62, 2025, 60-61.