Introducció

El Japó mai havia estat un país especialment interessat pel comunisme, contràriament a la Xina. No obstant això, un jove autor japonès de trenta-tres anys va publicar el 2020 un llibre amb una nova interpretació de Karl Marx que va fascinar el públic japonès i que s’ha traslladat a moltes altres llengües. El jove acadèmic que el va escriure va ser el filòsof Kohei Saito. L’assaig, Una nova manera de viure. El capital en l’era de l’antropocè. En el quart capítol d’aquesta obra, Saito rescata Karl Marx per oferir-nos-en una nova interpretació, la d’un Marx (més) ecologista. La nova lectura que ofereix Kohei no se centra en les velles interpretacions de Marx, sinó que adopta aquesta nova perspectiva a partir de «noves dades» (Kohei, 2022, 102).

Els esforços de plantejar una alternativa o, fins i tot, matisar el pensament de Marx s’aconsegueixen amb la tasca titànica de publicar els trenta-dos volums de les Obres completes de Marx i Engels, o en el seu acrònic MEGA (Marx-Engels-GesamtAusgabe), atès que hi ha molt de material inèdit dels quaderns d’investigació que Marx va llegir i escriure al Museu Britànic, durant el seu exili. Com a especialista en Marx i contribuïdor a MEGA, Kohei se servirà de textos inèdits, entre altres, per esbossar una nova interpretació de Marx, una interpretació més ecologista.

La reinterpretació del bé comú

La primera de les noves mostres d’un Marx més ecologista és la reinterpretació recent del bé «comú» marxista que va fer fortuna en el llibre de l’any 2000 Empire [‘Imperi’] d’Antonio Negri i Michael Hardt, que van considerar que la idea del bé «comú» o «compartit» es refereix únicament al repartiment i la gestió de la riquesa. Així, sota el paraigua de què és «comú» no s’hi troba ni la mercantilització d’absolutament tot, com en el neoliberalisme d’estil nord-americà; però tampoc la nacionalització completa, com en el socialisme soviètic.

Segons Kohei, també podem tractar-lo com el «capital comú social» de Hirofumi Uzawa, que consisteix a crear una societat pròspera amb la gestió únicament social, per tant, sense recórrer a criteris ni normes de mercat pel que fa a:

• medi ambient natural (l’aigua i el sòl),
• infraestructures socials (electricitat i els mitjans de transport)
• i sistemes socials (educació i sanitat)

La gestió de la terra com a bé comú

Kohei reivindica el comunisme de Marx no pas com la «dictadura de partit únic o un sistema basat en la nacionalització com el que hi havia a l’URSS» que seria el socialisme soviètic, sinó com «una societat en què els productors administraven conjuntament els mitjans de producció, considerant-los un bé comú.» (Kohei, 2022, 103). Finalment, Kohei afegeix una interpretació d’un passatge ben conegut que és «la negació de la negació» en què destaca que Marx també considera la Terra com a bé comú:

És la negació de la negació. No restableix la propietat privada, però sí la propietat individual sobre la base de la conquesta de l’era capitalista: sobre la base de la cooperació i la possessió col·lectiva de la terra i dels mitjans de producció produïts amb el treball.

Karl Marx, El capital, vol. II. Manresa: Tigre de Paper (2018), 443

Kohei interpreta l’expressió «negació de la negació» de la següent manera:

La primera «negació» fa referència al treball dels productors que, apartats dels mitjans de producció considerats comuns, es veuen obligats a treballar sota les ordres del capitalista. Però a la segona «negació» («negació de la negació») els treballadors desmantellen el monopoli del capitalisme i recuperen la Terra i els mitjans de producció comuns!

Evidentment, això no deixa de ser un esquema abstracte. L’argument de Marx, però, és clar: el comunisme enderroca el capital que està devastant el planeta en la seva cerca de la multiplicació infinita de valors, i la Terra s’acaba gestionant entre tots com a bé comú.

Kohei Sait, Una nova manera de viure. Manresa: Tigre de Paper (2022), 103

L’abandonament de les velles idees del jove Marx

Saito considera que Marx comença a desenvolupar noves idees a partir d’El capital (1868) que es publica vint anys després de la publicació del Manifest comunista (1848). Per tant, en l’època del Manifest comunista Marx encara mantenia la idea optimista d’una «visió de la història com a progrés» que considerava que el capitalisme se superaria amb una depressió econòmica, que tot i que causaria un empobriment i destrucció del medi ambient temporal, podia fer que la competència conduís a la innovació i a un augment de les forces productives. Finalment, d’aquest fet s’arribaria a una revolució socialista que posaria les bases perquè tothom tingués una vida pròspera i lliure.

La visió de la història com a progrés de Marx, coneguda amb l’etiqueta de «materialisme històric» té dues característiques: el determinisme de les forces productives i l’eurocentrisme. És per aquestes dues característiques —que ens alerta Kohei— que el materialisme històric ha estat una visió molt criticada.

El determinisme de les forces productives fa referència a la «visió glorificadora de la modernització, segons la qual l’augment constant de la productivitat en el capitalisme resoldrà tant la pobresa com els problemes mediambientals i, al final, conduirà a l’emancipació de la humanitat» (Kohei, 2022, 109). Mentre que l’eurocentrisme és una visió unilineal de la història que considera que «Europa occidental, gràcies a la seva alta capacitat de producció, es troba en el punt més avançat de la història. Per tant, totes les altres regions hauran de modernitzar-se sota el capitalisme de la mateixa manera que Europa occidental» (Kohei, 2022, 109).

Contra el determinisme de les forces productives

El problema del determinisme de les forces productives és que «ignora completament els efectes destructius de la producció sobre el medi ambient i persegueix el domini total de la naturalesa per aconseguir alliberar la humanitat» (Kohei, 2022, 110). Per això, durant molts anys s’havia repetit la consigna que «el roig i el verd són incompatibles» (Kohei, 2022, 111), per fer notar la inexistència d’un pensament marxista i alhora ecologista.

Saito, però, defensa que en Marx hi ha un gir teòric cap a l’ecologisme. El primer argument a favor d’aquesta tesi és reintepretació del bé comú que exposen Negri i Hardt i que parteix de Marx. El segon és la teoria del metabolisme.

La teoria del metabolisme

El capital Marx s’inpira en la crítica de «l’agricultura de saqueig» del químic Justus von Liebig. Leibig es mostra crític amb el capitalisme perquè considera que s’hi dona una «gestió irracional de l’agricultura, que sacrifica la sostenibilitat a canvi de beneficis a curt termini» i que pot provocar el col·lapse de la civilització europea. (Kohei, 2022, 37).

Marx postula dos metabolismes: el «metabolisme de l’ésser humà i la naturalesa», que és la interacció que els humans tenim amb el planeta per produir, consumir i eliminar tota mena d’elements. I el «metabolisme natural», que és independent de l’ésser humà, com la fotosíntesi, la cadena alimentària i el cicle de nutrients del sòl. Si bé l’ésser humà també participa i viu de la Terra ho fa d’una manera diferent de la resta d’animals, ho fa amb el treball, que és l’activitat que fa de mediadora i de control entre el metabolisme humà i el de la naturalesa. La intensitat del treball fa que el metabolisme variï i sota el capitalisme s’aconsegueix una explotació altament eficient que produeix guanys enormes, però també afecta el metabolisme aconsegueix els pitjors efectes, alteracions i fractures, perquè l’afany de productivitat no deixa prou temps a la regeneració dels cicles naturals. És per això l’antropocè és la causa de la crisi ecològica actual.

La teoria del metabolisme fa palès que Marx ja no fa apologia del desenvolupament de les forces productives a través de la modernització, sinó que es mostra crític amb el desenvolupament que genera un benefici il·limitat sense cuidar la Terra perquè acaba esdevenint un «progrés en l’art del saqueig».

L’abandonament total del determinisme de les forces productives

A banda de la teoria del metabolisme, després de la publicació d’El capital Marx se centrarà en la relació entre capistalisme i medi ambient. Va llegir amb molt d’interès les obres de l’agrònom alemany Karl Frass descrivia la causa comuna en el col·lapse de les antigues civilitzacions de Mesopotàmia, Egipte i Grècia: l’excessiva desforestació que havia transformat el clima local que cada indret dificultant així la pràctica de l’agricultura autòctona.

Finalment, trobem el gir definitiu en el pensament de Marx, que en comptes de cercar l’augment de la productivitat sota el capitalisme, inicia una nova manera de pensar que podríem dir-ne «ecosocialista», convençut que en un sistema capitalista no hi pot haver creixement sostenible. Així, caldria primer arribar a un altre sistema econòmic, el socialisme, que sí que permetés el creixement sostenible.

Contra l’eurocentrisme

En el seu llibre Orientalisme (1978), Edward Said critica la mirada eurocèntrica present en alguns escrits de Marx. L’acusa d’adoptar una perspectiva orientalista, pròpia d’un europeu que tendeix a percebre els pobles no europeus com a bàrbars o inferiors. Encara que Marx sembla ser conscient de la violència inherent al colonialisme, també mostra una certa disposició a justificar-lo com una etapa necessària en el progrés històric de la humanitat. Aquesta actitud ens pot portar a qüestionar fins a quin punt Marx pot ser considerat una figura purament anticolonialista, fins i tot suggerint que, en aquest aspecte, es podria interpretar com a precursor d’una visió pròxima a la lògica del desenvolupament que caracteritza el pensament neoliberal, més que no pas com un dels pares del comunisme.

Segons l’acadèmic Kohei, Marx acabaria penedint-se profundament de la seva visió inicialment orientalista. Com a prova d’aquest canvi, Kohei destaca els esforços que Marx va dedicar a l’estudi de societats comunals no occidentals i precapitalistes, especialment les comunitats agrícoles russes. Marx fins i tot va aprendre rus per poder analitzar de primera mà el sistema de propietat de la terra i les pràctiques agrícoles d’aquelles comunitats. Aquesta evolució en el seu pensament culmina en una carta adreçada a la revolucionària Vera Zassúlitx, escrita dos anys abans de la seva mort i catorze anys després de la publicació d’El capital. Zassúlitx li havia preguntat si la coneguda afirmació de El capital «El país més desenvolupat industrialment no fa sinó mostrar a aquell menys desenvolupat la imatge del seu propi futur» s’aplicava també a la realitat de les comunes agrícoles russes. En la seva resposta, Marx li assegura que aquella anàlisi es referia exclusivament a Europa Occidental, sosté que la comuna russa podria esdevenir una via pròpia cap al comunisme si es desenvolupava a partir de les seves estructures tradicionals, aprofitant els aspectes positius del desenvolupament capitalista sense haver de passar necessàriament per totes les seves fases destructives.

Referències

Kohei Saito, Una nova manera de viure. El capital a l’era de l’antropocè. Manresa: Tigre de Paper (2022). Traducció de Lola Fígols.