Imagineu la humanitat composta sobtadament només de filòsofs. A primer cop d’ull, quina meravella! Tothom viu finalment sota el control de la raó i anteposa el bé comú per damunt dels seus interessos. Cadascú frena les seves passions, contribueix al regnat de la justícia. La veritat guia les existències.

El fonament de la filosofia —el seu motor i la seva finalitat— consisteix a «fer dependre la vida del que és veritable»? Juvenal, poeta llatí, inventa la fórmula («Vitam impendere vero») que Rousseau adopta com a divisa el 1758. Sòcrates, Plató, Aristòtil i tants d’altres ja havien dit el mateix amb altres paraules. Per això suposem que, si tothom fos filòsof, les guerres s’apaivagarien com els errors antics. La tolerància esdevindria sobirana. L’home ja no seria un llop per a l’home. La fraternitat deixaria de ser un mot buit i esdevindria un fet real. La felicitat —aquesta desconeguda— prendria un rostre familiar. D’ensomni…

Massa bonic, massa simple, massa clar. De fet, si cent textos repeteixen que tothom pot esdevenir filòsof; cent d’altres sostenen que només alguns hi arriben, molt pocs, una minoria extrema. Tothom n’és capaç, però no tothom ho aconsegueix… per què? 

Encara pitjor: potser els filòsofs no existeixen. Potser només són horitzons, intents. Els estoics, per exemple, no paren de parlar del savi, tot destacant que cap home no n’ha estat mai. La figura del savi és un ideal regulador, una ficció per avançar. El filòsof seria del mateix ordre?

Què vol dir «tothom»?

Vet aquí la qüestió inicial: ¿com cal entendre que cadascú sigui suposadament capaç d’assolir un estat del qual també es diu que no existeix, i que molt pocs s’hi acosten? Tot ésser humà és capaç de saber què és veritat, a condició d’aplicar-hi el seu esperit com cal. El recte pensament no és mai qüestió d’instrucció, de classe social ni de nacionalitat. Això no ha deixat de repetir-se, segle rere segle.

Per això Sòcrates interroga l’esclau jove de Menó. La criatura no ha après res, mai no ha practicat la geometria. Malgrat tot, perquè és humà —un cos que parla i pensa— posseeix aquesta sorprenent capacitat: reconèixer la falsedat d’una demostració errònia i la veritat d’una demostració correcta. Igualment, Descartes proclama que el «bon seny» (la facultat de discernir el veritable del fals) és «la cosa del món més ben repartida». Aquest poder —que tothom té— només cal emprar-lo amb mètode.

Lògicament, a qualsevol li és possible esdevenir filòsof. Sense exclusió, sense condicions. Sense tenir necessitat d’un permís per pensar. Sense adhesió, sense llicència. L’humà —en ser dotat de paraula i raó— ja és apte per a la veritat. És així de simple?

Tothom és grec?

Tothom és filòsof? Qui, tothom? Lampistes polonesos, líders econòmics, aspirants a la gihad, migrants etíops… de debò? La universalitat proclamada, fonamentada en la raó, travessa efectivament les classes socials i les cultures? No.

Persisteix una reticència habitual a parlar de filòsofs africans, xinesos o indis. Els filòsofs —es diu— es troben «Nur bei den Griechen»… ‘Només entre els grecs’.

Aquestes quatre paraules alemanyes es troben, idèntiques, sota la ploma de Hegel, Husserl i Heidegger, per afirmar que la filosofia —mot grec— és també una cosa grega. Aquesta concepció s’ha ensenyat mil vegades: només els grecs haurien inventat, practicat, difós la filosofia.

Esdevenir filòsof —en aquesta perspectiva— seria esdevenir grec, aprendre a parlar-pensar en grec; encara que utilitzem una altra llengua. En resulta una concepció molt particular de la universalitat: tot ésser humà pot esdevenir filòsof… en fer-se grec. Tot bàrbar pot hel·lenitzar-se, unir-se així a la «pàtria», al Heimat de la raó.

El filòsof inventat pels grecs és l’home la manera de pensar, la conducta i la política del qual resten sota l’imperi de la raó, el logos. Els altres no estan mancats de raó ni de llenguatge. No són inhumans. Però tots estan més o menys descentrats, en fals respecte al logos. Els «bàrbars» —estrangers, no grecs— parlen i pensen malament, es controlen i es governen malament. Igual que aquests altres descentrats que són, als ulls del pensament clàssic, les dones, els infants, els esclaus, els bojos; sense oblidar la gent del poble i la gent humil, tothom està suposadament mancat de raó, refractari a la filosofia. Afortunadament, els homes de la veritat poden dirigir-los i normalitzar-los.

L’encaix amb les normes

Com que no era possible fer de tothom un filòsof, van procurar que la veritat governés tothom. L’arquetip: la «bella Ciutat» que Plató elabora metòdicament a La República. La veritat es troba al poder, els filòsofs en són reis, la ciència en dicta les lleis… Emperò, que n’és l’infern! Unions sexuals reglamentades, música i poesia controlades, pensaments i desitjos modelats… res no escapa a la dictadura de l’ordre just. En aquesta Ciutat, Sòcrates no serà condemnat a mort. Però no hi pot viure, tampoc mai hi apareixerà. Per protegir el filòsof, Plató ha modelitzat la Ciutat on ell no pot existir, per mancar-li el més petit espai per al dubte, la paraula pertorbadora, l’objecció dissident. L’hegemonia de la veritat és la pitjor de totes les coses.

Roger-Pol Droit

Traducció d’Àlex Agustí-Polis

Publicat a Le Monde el 2 de novembre de 2018.