Carlos Taibo (Madrid, 1956), és politòleg i ha estat professor de Ciències polítiques a la Universitat Autònoma de Madrid durant més de trenta anys. És un autor prolífic, conegut pels seus treballs crítics sobre el capitalisme, el creixement econòmic, la globalització i el poder polític contemporani. També és un referent del moviment del decreixement i un gran divulgador del pensament anarquista contemporani i la seva gestió.

Cada cop estic més fermament convençut que, en el fons, hi ha dues grans maneres diferents d’entendre què és l’anarquisme. No tracto ara de la discussió entre l’anarcocomunisme i l’anarcosindicalisme. Notareu immediatament que el que diré tot seguit va per un altre camí.

La primera percepció entén que l’anarquisme és una formulació doctrinal que va veure la llum a finals del segle XVIII o a començaments del XIX, que té un conjunt de mestres pensadors —Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Malatesta— i que es manifestaria a través d’un grapat de formulacions ideològiques vinculades a l’autoorganització, l’autogestió, la democràcia directa o el suport mutu.

La segona percepció considera, en canvi, que l’anarquisme existeix des que l’ésser humà va adquirir una dimensió social, de tal manera que configuraria un dels corrents principals de manifestació de l’acció social humana, fins al punt que és perfectament legítim descriure com a anarquistes camperols xinesos de fa 2.500 anys, heretges de l’Europa medieval o determinades manifestacions dels pobles originaris de l’Amèrica Llatina.

Aquesta discussió, crec, adquireix un relleu particular si fixem la mirada en el que anomenaré els «anarquismes dels països del Sud». M’explico. Si analitzem la trajectòria de l’anarquisme al Brasil, a l’Uruguai, a l’Argentina o a Xile, descobrirem immediatament que aquests dos anarquismes hi eren presents. El primer hi va arribar de la mà d’emigrants procedents sobretot de l’Europa mediterrània —de la península Ibèrica, d’Itàlia, però també de França o d’Alemanya—, que van traslladar les idees anarquistes als països que acabo d’esmentar. Però al mateix temps hi havia un [segon] influx llibertari, vinculat en molts casos —no pas en tots— a l’organització tradicional de les comunitats originàries, que des de temps immemorials s’havien articulat sobre bases autogestionàries, de democràcia directa, d’acció directa i de suport mutu.

La relació entre aquests dos anarquismes fou habitualment tensa —o, per dir-ho amb més claredat, el primer anarquisme, el doctrinal, pràcticament no va adonar-se de l’existència del segon. O, si se’n va adonar, en va mostrar consciència a través d’un discurs merament anticolonial, de rebuig de la colonització imposada per les grans potències del Nord. Però sense comprendre que, en molts casos, hi havia una realitat genuïnament llibertària a la base d’aquelles comunitats originàries.

Això que us explico ara té a veure amb una pregunta que abans havia plantejat amb un altre propòsit: aquella que diu, bé, les idees anarquistes són molt respectables i molt boniques, però m’agradaria que em diguessis quan s’han aplicat a la història de manera consistent i prolongada. La resposta convencional és la que vaig formular abans: els soviets a Rússia, els consells obrers a Alemanya o a Hongria, les col·lectivitzacions durant la Guerra Civil Espanyola… Però temo que és una resposta parcial i poc intel·ligent.

Em sembla que la resposta correcta diria que la majoria de les societats humanes, des de temps immemorials s’han organitzat de manera llibertària fins al punt que —sé que el que dic és una exageració i una provocació— el que sembla excepcional és el món del capital, de l’Estat i de la societat patriarcal.

Ja sé que l’argument és massa fort i que dibuixa una realitat una mica idíl·lica que, segurament, amaga altres realitats més profundes. Doncs bé, tinc la impressió que alguna cosa del que ha arribat en els darrers anys des de Chiapas o des del Kurdistan té una estreta relació amb aquesta discussió: com en països del Sud emergeixen propostes llibertàries que, malgrat el que sovint es digui, no beuen d’una lectura ideològica de Bakunin, de Kropotkin o de Malatesta, sinó d’una organització espontània de les gents que han mantingut pràctiques llibertàries al marge de codis ideològics o doctrinals.

Crec que, de fet, el terme que he utilitzat diverses vegades en les darreres línies per descriure això —l’anarquisme dels països del Sud— és en si mateix una mica equívoc. Per què? Perquè tinc la sospita —no pas la certesa— que, en realitat, molts camperols andalusos de finals del segle XIX, que solem descriure com a anarquistes, no ho eren perquè haguessin llegit Bakunin o Kropotkin, sinó que ho eren espontàniament, per la seva percepció autònoma de la realitat.

Com també crec que molts dels llibertaris russos —fonamentalment, és cert, dins el corrent anarcocomunista— s’ajustaven a aquesta mateixa descripció. No eren anarquistes doctrinals, eren gent que reflectia l’ascendent de pràctiques socials molt anteriors al segle XIX i que revelaven un compromís material, real, viscut, amb la pràctica de l’autogestió, de l’acció i de la democràcia directes, i del suport mutu.

Extret del final de la xerrada Anarquismo y la revolución rusa (2017) de Carlos Taibo. Traducció d’Àlex Agustí-Polis.