Aquest article ha estat (re)elaborat amb els apunts de la comunicació del 7 de maig de 2026 en l’acte de les III Jornades de Filosofia catalana celebrat a l’aula 402 de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona.

Introducció

Unes jornades com aquestes III Jornades de Filosofia catalana són, en si mateixes, un esdeveniment necessari. Ja ho haurien estat quan Josep-Maria Terricabras era estudiant de filosofia a la Universitat de Barcelona —precisament en aquesta mateixa casa— i ho continuen essent avui. Tal com assenyala el mateix Terricabras, la debilitat de la tradició filosòfica catalana va obligar a construir gairebé des de zero un espai propi de pensament, alhora que va conduir els estudiants de la seva generació a orientar-se cap a les grans tradicions filosòfiques alemanya, francesa, anglesa o fins i tot nord-americana (Terricabras, 2007, p. 126-127).

Agraeixo a l’alumnat de Filosofia l’organització d’aquest esdeveniment i, molt especialment, a l’Òscar Rodríguez Chinchilla, tant per la coordinació com per la seva amable —i alhora persistent— insistència perquè pogués participar-hi. Iniciatives com aquesta permeten que les generacions actuals d’estudiants i el públic interessat en la cultura filosòfica catalana puguin reconèixer-se no només en un passat llunyà, sinó també en un present viu del pensament en llengua catalana. Dit d’una altra manera: fan visible una filosofia catalana contemporània que s’ha pensat, escrit i dialogat des de la pròpia llengua, com és el cas de Terricabras.

L’efemèride de la sobtada mort de Terricabras el 16 d’abril de 2024 ha potenciat la reivindicació de la seva figura. A partir d’aquella data, deixebles, companys i amics —sense que cap de les categories sigui excloent— van publicar en premsa escrita i digital anècdotes recordant la seva relació amb el filòsof de la Universitat de Girona. De totes maneres, vaig trobar a faltar alguna publicació que tractés no només en la forma, sinó també en el fons la seva filosofia. Xavier Serra Labrado, l’especialista en filosofia catalana, va publicar una memorable biografia que tenia com a títol El filòsof Josep-Maria Terricabras. Aquest és, precisament, el propòsit de la present comunicació: reivindicar Terricabras com a filòsof. Ens proposem tractar, per tant, de la filosofia de Terricabras, més enllà de la persona i sobretot posant el focus en el seu pensament filosòfic.

Les persones que ens vam formar en filosofia a la Universitat de Girona sabem com de destacable va ser la seva contribució. Sempre favorable a la producció en llengua catalana, «una llengua manllevada», i reivindicatiu pel que fa a la importància del mestratge. Perquè sense mestres no hi ha tradició filosòfica (Terricabras, 2007, p. 127). Terricabras va trobar el llegat del mestratge en Wittgenstein, de qui ens va apropar la seva obra amb excel·lents traduccions del Tractatus logico-philosophicus i les Investigacions filosòfiques. A més, el 1989, va fundar i dirigir la Càtedra Ferrater Mora que —sota la direcció del seu deixeble Joan Vergés Gifra— ha continuat la tasca de dur els filòsofs i acadèmics més importants del món a la Universitat de Girona. De totes maneres, el nom de Terricabras encara s’associa a la divulgació. Fet que no pretenem desmentir, però sí ampliar. Perquè una atenta anàlisi de la seva obra evidencia que l’aportació filosòfica de Terricabras és de primer ordre. La seva trajectòria com a tertulià i articulista li va donar notorietat pública i potser per mor d’aquest fet no s’ha acabat de reivindicar la seva filosofia. Segurament, la filosofia que exposarem aquí tampoc sigui el seu pensament més conegut perquè cal destacar que, pel seu compromís polític, la lectura que se n’ha fet de la seva obra filosòfica ha estat en clau de filosofia pràctica, d’una aferrisada defensa de la democràcia i la ciutadania.

Comencem advertint que la nostra és una lectura diferent. Es tracta, sobretot, d’una lectura metodològica, que no oblida el component social, tal com veurem. Una lectura que es troba condicionada per dos factors i interessos que compartim amb Terricabras: l’ensenyament de la filosofia i del filosofar tant al nivell preuniversitari reglat com a la resta de la ciutadania. Per tant, pretenem destriar enemics i amics en la tasca de fer filosofia, tant entre aquells que són joves com entre aquells que ja no ho són tant.

Una filosofia preparatòria

L’any 1995, Josep-Maria Terricabras va pronunciar un discurs amb motiu de la seva incorporació com a membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans. El discurs, titulat Com entenc la tasca del filòsof, advertia ja en la introducció que l’expressió «la tasca del filòsof» no al·ludeix a una única manera de fer filosofia, com si només n’hi hagués una i algú l’hagués descoberta per casualitat. Tampoc no pretenia presentar la seva filosofia d’una manera essencialista, aquesta és una qüestió que explorarem aquí. La filosofia de Terricabras és una filosofia fortament influïda per Ludwig Wittgenstein. Ell mateix també ho evidencia a les primeres pàgines del seu llibre Fer filosofia avui. Em sembla que podem entendre la filosofia de Terricabras si partim d’una idea wittgensteniana per exposar la concepció de la filosofia que va acompanyar-lo durant tota la seva vida. Perquè la filosofia no és ni una doctrina ni un contingut, sinó una manera de fer. Wittgenstein també va descriure la filosofia no pas com un corpus doctrinal de teories, sinó com «una activitat» (Wittgenstein, 2020, §4.112). Perquè Terricabras escriu que «[l]a filosofia no s’ha de recuperar. Simplement s’ha de fer.» (Terricabras, 1998b, 12). Per això compartirem el model de fer filosofia que va defensar Terricabras. Un «mètode de filosofar que, en lloc d’augmentar el nombre de les opinions i teories ja existents, proposa la clarificació del pensament com un valor substantiu i aporta habilitat i tècniques per aconseguir-la.» (Terricabras, 1998b, 11). Per tant, presentarem —potser ni tan sols la teoria filosòfica de Terricabras, sinó més aviat— una propedèutica de la filosofia segons Terricabras. En definitiva, tal com ell mateix l’anomena una «filosofia preparatòria».

La filosofia defensada aquí és una filosofia no competitiva sinó preparatòria: pretén aclarir conceptes i explicar arguments, és a dir, desplegar-los, perquè resultin més transparents i perquè tothom recuperi la llibertat intel·lectual de poder assumir i defensar les posicions que cregui més acceptables. (Terricabras, 1998a, p. 72-73)

Els tres enemics del pensament

Abans de la proposta pròpiament positiva —que ja hem avançat que contempla un aspecte essencial com és la claredat—, veurem quins són els impediments per pensar bé, per fer bona filosofia. Els tres enemics que no hem de permetre que penetrin el nostre pensament són: l’essencialisme, perquè esborra la complexitat de la realitat; la precisió desmesurada, perquè ens mena a un atzucac i, finalment, el dualisme clàssic, perquè empobreix la concepció del món que ens envolta.

Contra l’essencialisme

La idea que existeixi un essencialisme, a l’estil gairebé platònic, no va satisfer gens Terricabras. El filòsof s’oposava a l’existència d’«una característica objectiva i independent» (Terricabras, 1998a, p. 38). Si bé és cert que els filòsofs s’han dedicat a cercar la veritat —o, potser, n’hauríem de dir les veritats—, la proposta filosòfica de Terricabras redueix la recerca filosòfica a les proposicions vertaderes o, dit d’una altra manera, a la certesa del coneixement. En comptes de cercar LA veritat eterna i immutable de Plató, potser ens cal trobar criteris per establir el coneixement vertader. Si en els filòsofs postmoderns la sospita d’una impossible veritat platònica condueix a la impossible tasca de cercar la veritat; en la filosofia de Terricabras, obre la possibilitat d’una actitud pluralista—que no relativista— que permet la possible activitat de la filosofia. El pluralisme de Terricabras, per tant, ataca directament dues posicions de caire dogmàtic que s’exemplifiquen, per una banda, per aquells que consideren que ja han percebut l’essència del món, que creuen haver-ne trobat la veritat oculta, i, per altra banda, per la imposició de la sentència del pensament únic, entès com la manera uniformitzada de pensar o actuar.

Contra l’essencialisme, Terricabras presenta un argument wittgensteinià que prové d’un llibre que va estudiar amb passió i que també va traslladar al català: les Investigacions filosòfiques. Amb el famós exemple, de § 67, de les «semblances de família» (Familienähnlichkeiten, en l’original). En comptes de pressuposar un tret essencial en els components d’una família, ens demana que mirem atentament cadascun dels membres, si ho fem descobrirem que hi ha semblances de molts tipus entre aquestes persones que tenen un parentesc comú. Per exemple, una filla pot tenir «la boca i el nas com la mare, però els ulls i el front com el pare» (Terricabras, 1998a, p. 39). La seva filosofia seria una mena d’analogia entre les diverses característiques dels diferents membres que podem observar en el retrat familiar. Perquè no es tracta de trobar o d’observar un únic tret, sinó d’adonar-nos de les semblances i les diferències que hi ha entre els diferents components, es faci en un retrat de família o en la realitat que ens envolta.

Mostrar-se contrari a l’essencialisme no el converteix en un relativista. De fet, Terricabras es mostra també crític amb la idea de fons del relativisme que estableix un principi absolut, el principi que de les múltiples posicions se’n conclou que no existeix una validesa universal. La solució a la incertesa que produeix l’eliminació de l’essència consisteix a aplicar criteris, criteris rigorosos. Si bé és cert que no sempre tenim criteris ni prou clars ni universalment evidents, d’aquest fet no es desprèn que hàgim de renunciar a l’interès d’examinar els arguments, sospesar les alternatives i, finalment, decidir la validesa dels criteris del quals sí que n’hem pogut esbrinar la claredat.

Així arribem a la qüestió que la veritat no té un caràcter relatiu sinó relacional. Perquè la veritat i la mentida sempre ho són en relació amb alguns criteris, paràmetres o un marc de referència. A més, com que el món en què vivim és complex i plural, la veritat i la mentida no són una dualitat immutable sinó que són conceptes vagues. I com a tals, admeten molts graus i matisos. Aquesta és la visió pluralista que ens presenta Terricabras sobre la realitat, ben complexa i plena de matisos.

Contra la precisió desmesurada

Per entendre’ns amb els altres, ens cal precisió, però també comprendre el joc del llenguatge en qüestió, és a dir, les regles i el context de la pràctica lingüística. Per exemple, un defecte de precisió seria que ens arribés una invitació per a una festa d’aniversari sense el lloc ni l’hora. I un excés de precisió seria que aquesta mateixa cita fos per a les 18 hores, 30 minuts i 45 segons, exactament. També podem tenir problemes per entendre el concepte i, per descomptat, per entendre’ns entre nosaltres, si es dona el fet que en l’intercanvi lingüístic compartim raonaments imprecisos. La imprecisió es pot deure a dos factors, que tot sovint es confonen: l’ambigüitat i la vaguetat. Una expressió és ambigua quan té més d’un significat possible en un context determinat i l’intèrpret en desconeix l’ús correcte: «Quan vaig mirar al seient del darrere, em vaig adonar que havia perdut el gat» (Terricabras, 1998a, p. 87). En canvi, la vaguetat és una expressió que només té un significat en un context determinat, però es tracta d’un significat imprecís, per tant, que no és fàcil d’interpretar. Com quan diem d’algú que és calb: Volem dir que no té cabells?; que ha perdut frondositat en la cabellera?; que té moltes entrades? O no ens referim a cap d’aquestes opcions? Fer filosofia exigeix que entenguem el context d’anàlisi dels conceptes i que també hi apliquem el grau de precisió pertinent.

Contra el dualisme clàssic

Hi ha categoritzacions que tot i que han fet fortuna en la història de la filosofia no responen a un pensament gaire rigorós. Aquest cas és el del dualisme clàssic del binomi «raó/fe». Perquè la raó s’ha posat al costat del saber i la fe ha quedat relegada al costat de la creença. Terricabras ens alerta que la relació entre fe i raó no és unívoca. Per això el problema de fons que hi troba és que aquesta distinció implica caure en un essencialisme que no matisa conceptes ni permet el ple desplegament de les seves possibilitats. 

A més, Terricabras també considerava —fent ús d’una expressió de Karl Popper— que hi ha gent que té «fe irracional en la raó» (Terricabras, 1998a, p. 128). Terricabras comparteix a Wittgenstein l’atac al cientisme: la creença que només la ciència explica la realitat. El gran error del cientisme, per tant, consisteix a considerar que només la ciència té criteris rigorosos per comprendre la realitat. L’error en el qual incorre un cientista és en l’acceptació que només hi ha un criteri rigorós, que és el que proporciona la ciència. 

Una noció de Josep Ferrater Mora que ens pot ajudar a sortir de l’embruixament del binomi i comprendre’n la relació. L’estratègia és que els considerem, raó i fe, no pas com a termes extrems sinó conceptes-límit que permeten trobar el lloc adequat i matisat de cada concepte. Per això, Terricabras ens insta a no acceptar esquemes de la realitat per molt fixats i consensuats que se’ns presentin, sinó que ens recorda que cal explorar la complexitat del món amb judicis profunds però també clars: «La profunditat que busca el filòsof no és la que només ell entén, sinó la que ell és capaç de posar a l’abast dels altres perquè tots puguin participar-ne, discutir-la i millorar-la.» (Terricabras, 2007, p. 130).

Terricabras no nega la utilitat de certs esquemes de pensament duals. Per exemple, en un enfrontament esportiu és imprescindible distingir entre local/visitant per entendre el joc. Però tampoc en predica la necessitat. A més, també ens alerta del perill que hi ha esquemes prefixats que són empobrits i simplificadors, sobretot en el camp de l’ètica en què massa sovint el binomi «nosaltres/ells» amaga matisos, contrastos i clarobscurs que l’emissor pot no tenir interès a investigar o bé que s’acontenta a entabanar-nos amb la seva posició simplista.

Els tres criteris de la filosofia de Terricabras

Finalment, ens cal explicar la construcció més positiva del projecte filosòfic de Terricabras. El filòsof recorda que la concepció de la filosofia de cadascú depèn de molts factors: les lectures de determinats autors, les temàtiques que li han despertat interès, el seu tarannà personal o filosòfic, si s’ha adherit o no al corrent filosòfic de moda, la llengua amb la qual ha llegit filosofia (Terricabras, 1995, p. 7). Ara bé —ja ho dèiem—, aquesta pluralitat no implica relativisme. No es tracta d’un tot s’hi val. Per això, tot i admetre la validesa de diverses maneres de fer i entendre la filosofia, Terricabras sosté que això no implica que totes siguin igualment rellevants o defensables. La seva proposta parteix de tres principis bàsics: en primer lloc, la claredat, en segon lloc, el rigor i, en tercer lloc, la utilitat, i tots tres condueixen a postular la filosofia com a defensa personal.

La claredat

La claredat no és —com deia José Ortega y Gasset— una «cortesia del filòsof» sinó «una prova d’honestedat intel·lectual» (Terricabras, 2007, p. 130). És la claredat la que permet obrir la porta a la comprensió i al coneixement. Perquè l’objectiu de la filosofia és «aclarir les coses per entendre-les» (Terricabras, 1995, p. 7). La concepció de la filosofia del nostre filòsof entra en conflicte amb algunes posicions filosòfiques que se’ns presenten amb un innecessari obscurantisme lingüístic. Contra aquesta tendència postmoderna de fer filosofia críptica o enigmàtica, Terricabras considera que el millor remei és la transparència. L’obscuritat no aporta més profunditat, ans al contrari. La idea de fons és que en filosofia no hi ha enigmes. La confusió prové de no haver cercat ni raonat les qüestions: «Tractar filosòficament un problema no és tractar un enigma. Nosaltres no volem fer més misteriosa la realitat, sinó que la volem fer més transparent; tampoc no la volem fer simplement més acceptable sinó, si pot ser, més entenedora.» (Terricabras, 1998a, p. 51). El fet de proposar una filosofia que exposi el pensament vigent també possibilita que la seva manera de fer filosofia sigui una manera crítica: crítica amb la realitat però també oberta a la crítica i, per tant, crítica amb si mateixa.

El rigor

A banda de claredat, la filosofia de Terricabras exigeix rigor: interpretar i abordar les qüestions amb precisió, tant en l’anàlisi com en la resposta. Evidentment, sense incorrer en els problemes de precisió, per excés o per defecte, ni tampoc d’imprecisió, ni per ambiguitat ni per vaguetat. Ni tampoc conformar-se amb les categoritzacions preestablertes, ni tan sols amb les més arrelades en la història de la filosofia. La seva és una filosofia científicament informada, però no pas científica, perquè la ciència s’ocupa dels fenòmens empírics, mentre que la filosofia ho fa dels conceptes. El rigor ens hauria de prevenir de caure en el parany del cientisme, és a dir, de confiar en la creença que només la ciència pot oferir criteris rigorosos per comprendre la realitat. Perquè la filosofia també té la tasca d’establir-los.

La utilitat

Pel que fa a la utilitat, Terricabras defensa una filosofia que no es perdi en especulacions buides ni en abstraccions, sense incidència en el pensament viu. Això no vol dir rebutjar cap branca de la filosofia: no es tracta de defugir la metafísica o l’epistemologia, sinó de plantejar preguntes rellevants, com sostenia Wittgenstein. Sense preguntes rellevants, correm el risc d’embruixar-nos amb el llenguatge filosòfic o de reduir la filosofia a un exercici buit. Segons Terricabras apliquem rigor en l’argumentació quan la interpretació d’alguna qüestió és pertinent, tant quan l’examinem com quan la responem. Tal com formula Wittgenstein, Terricabras ens instaria a fer les preguntes pertinents; altrament, estaríem innecessàriament embruixant (o, fins i tot, deixant-nos embruixar per) la filosofia.

En aquest sentit, voldria compartir-vos una anècdota que en més d’una ocasió havia explicat Terricabras i que es recull en el seu llibre Allò que som. És una versió d’una conversa que té l’Alícia —d’Alícia al país de les meravelles (1865) de Lewis Carroll— amb el Gat de Cheshire. Quan l’Alícia es troba perduda al bosc i li pregunta quin camí ha de seguir. El gat li respon que això depèn d’on vulgui arribar. Com que l’Alícia diu que li és igual el destí, el gat conclou que també és igual quin camí triï. Aquest passatge, que tant agradava a Terricabras, mostra, amb lògica aparentment absurda però molt precisa, que en un món desconcertant i caòtic, les preguntes només tenen sentit si sabem què cerquem. Doncs bé, Terricabras no només es va servir d’aquesta idea sinó que també va viure en carn pròpia una escena semblant:

Perquè, d’una pregunta de debò, sempre se n’espera alguna resposta, i no se n’accepta pas qualsevol resposta. […] Quan les respostes ens són indiferents o són irrellevants, podem sospitar que també són irrellevants les preguntes que les han causat. Certament, les preguntes fora de lloc són interrogants que no hi ha manera de respondre. Fa molts anys, jo anava en tren de Girona a Barcelona. Era fosc. No sé on érem del recorregut. Pel passadís del vagó se m’acosta un senyor, i quan arriba al meu seient s’ajup i em pregunta: «¿A quina hora passa el Talgo?». La pregunta era absolutament desconcertant. Ens estàvem movent de pressa, era de nit, no sabíem on érem i, a mi, només se’m va acudir desitjar que sobretot no ens passés cap Talgo ni cap altre tren per sobre. Per sortir del pas, se’m va acudir de contestar-li: «Ho sento. No soc d’aquí». El senyor, aparentment satisfet amb la resposta, em va donar les gràcies i va marxar passadís enllà. Encara avui penso que la resposta va ser adequada a la pregunta: totes dues estaven fora de lloc. (Terricabras, 2018, p. 21)

Amb la seva filosofia s’allunya d’una filosofia històrica o historicista, que és aquella que es dedica a fer «hermenèutica erudita» dels problemes que el lector es troba amb els autors que estudia. D’aquesta filosofia, Terricabras n’anomenava «filosofia arqueològica» (Terricabras, 2007, p. 128). Perquè els filòsofs del passat poden ajudar-nos a pensar preguntes, però la formulació de preguntes significatives és responsabilitat nostra: no totes les qüestions filosòfiques que s’han plantejat resulten útils en els nostres dies.

La repetició constant dels mateixos problemes ha arribat a fer creure —fins i tot als qui els repetien— que aquells eren els problemes constants i perennes de la humanitat. Em sembla, però, increïble que encara algú pensi que els problemes que tenia Plató són els nostres problemes. Plató es formulava preguntes que, efectivament, coincideixen amb la lletra d’algunes que ens fem nosaltres. També ell es preguntava, per exemple, «què és la justícia?». Si mirem, però, per què Plató es feia aquelles preguntes, com se les feia, amb qui i contra qui, ens adonarem que entre els seus interrogants i els nostres hi ha diferències que no són només de matís. Un problema és sempre una mirada sobre la realitat. I una mirada només ho és en una cara determinada, en una època determinada amb una llum determinada. Plató —i tots els altres abans i després d’ell— ens pot ajudar amb els seus arguments, amb les seves intuïcions i amb el seu tarannà intel·lectual o vital. Nosaltres, però, hi hem de posar els problemes. Si esperem que també els posi ell, és que renunciem a ser exploradors de la realitat per jubilar-nos com a guies de museu. (Terricabras, 1998a, 46).

Així, Terricabras també es mostra crític amb la concepció fortament arrelada que les respostes dels filòsofs del passat solucionin necessàriament els problemes filosòfics, socials o polítics del present. És important entendre el context i encara és més rellevant que puguem donar respostes filosòfiques pròpies, siguin aquestes més o menys informades amb la tradició. Però sobretot que no renunciem a ser exploradors de la realitat. En definitiva, si Terricabras  ens insta a fer alguna cosa és a fer filosofia.

La defensa personal

Els tres criteris anteriors —claredat, rigor i utilitat— permeten concebre la filosofia com una eina de defensa intel·lectual davant discursos ideològics i missatges amb aparença de veritat científica però mancats de fonament. Per a Terricabras, aplicar l’aclariment conceptual, el rigor analític i el valor del qüestionament no només ens ajuda a pensar millor, sinó que ens permet desemmascarar discursos fraudulents i resistir-ne les implicacions. Per això, la filosofia no és només una disciplina acadèmica, sinó una pràctica necessària per desenvolupar una ciutadania crítica i lliure, capaç de pensar per si mateixa i de construir alternatives davant les simplificacions del discurs dominant.

Bibliografia

Terricabras, J. M. (1995) Com entenc la tasca del filòsof. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Terricabras, J. M. (1998a) Atreveix-te a pensar: la utilitat del pensament rigorós a la vida quotidiana. Barcelona: La Campana.

Terricabras, J. M. (1998b) Fer filosofia avui. Barcelona: Edicions 62.

Terricabras, J. M. (2007) Filosofia com a defensa personal. L’Espill, (26), 126-134.

Terricabras, J. M. (2018) Allò que som. Barcelona: Edicions 1984.

Wittgenstein, L. (1997) Investigacions filosòfiques. Barcelona: Edicions 62.