Avui som conscients que aquesta tendència humana profundament arrelada s’alimenta de moltes maneres quan expliquem contes als nens i suggerim que el món s’arreglarà en el moment que una bruixa o un monstre lleig i fastigós caigui mort o fins i tot es cogui en el seu propi forn. Molts contes infantils contemporanis proporcionen la mateixa visió del món. Hauríem d’estar agraïts als artistes que mostren als nens la complexitat real de les coses: el cineasta japonès Hayao Miyazaki, per exemple, fa unes pel·lícules esbojarrades i fantàstiques que contenen una visió del bé i del mal més matisada i alhora més suau, en les quals els perills poden venir de fonts tan reals i complexes com la relació de la bona gent amb el seu entorn; o Maurice Sendak, amb el seu personatge Max, d’Allà on viuen els monstres —la novel·la convertida en una impressionant pel·lícula—, juga amb monstres que representen el seu propi món interior i les perilloses agressions que l’habiten. Tampoc els monstres no són plenament espantosos: perquè sovint l’odi dels dimonis interns propis és una font de la necessitat de projectar-los externament en altres. Les històries apreses a la infància esdevenen elements poderosos del món que habitem quan som adults.
—Martha C. Nussbaum, Sense ànim de lucre.
Barcelona: Arcàdia, 2011-
«Capítol 3», 57-58.
Traducció de Dolors Udina.