Categoria: Totes les entradesPàgina 1 de 6
Prospecte de lectura sobre ‘El temps de la promesa’ (2024) de Marina Garcés, un assaig que pensa la promesa com a vincle entre el passat, el present i el futur. A partir d’autors i obres com Ovidi, Montaigne, Catherine Malabou o Avishai Margalit, Garcés reflexiona sobre les promeses trencades de Déu, de l’Estat i del capitalisme, i sobre la possibilitat d’una promesa entre iguals. Aquest text resumeix i amplia els punts centrals del llibre per al Club de Lectura de la Biblioteca de Celrà.
Reflexió sobre les dues grans maneres d’entendre l’anarquisme: com a doctrina moderna sorgida al segle XIX o com a pràctica social ancestral present en moltes comunitats humanes. L’autor explora com aquests dos corrents —el doctrinal i l’espontani— conflueixen i es tensionen especialment en els anarquismes dels països del Sud, on tradicions autònomes i pràctiques llibertàries preexistents dialoguen amb les idees clàssiques del pensament anarquista europeu.
Silvia Jonas, filòsofa de les matemàtiques, reflexiona sobre la pregunta eterna: les matemàtiques són descobertes o inventades? En aquesta entrevista defensa el platonisme matemàtic i explora debats sobre multiversos, consistència i l’eficàcia sorprenent de les matemàtiques en la ciència.
La filosofia idealitza un món on tothom viu sota la raó i cerca la veritat, però la realitat mostra que pocs aconsegueixen esdevenir filòsofs; és un ideal regulador. Tot ésser humà posseeix capacitat de raonar i discernir el veritable del fals, però la tradició filosòfica l’ha restringida a alguns, sovint grecs. Per això Plató proposa que els filòsofs governin, imposant l’ordre i la veritat sobre la resta, tot creant una Ciutat ideal on la llibertat individual queda limitada.
En aquest pamflet assagístic, David Graeber argumenta que l’anarquisme no és caos ni violència: sinó que consisteix a confiar que els éssers humans poden organitzar-se, cooperar i tractar-se amb respecte sense que ningú els imposi res.
Llegir filosofia és una experiència única que requereix atenció tant al contingut com a la metodologia pròpia del pensament filosòfic, que es presenta en diversos gèneres com el diàleg, el tractat o l’aforisme. La filosofia ens convida a qüestionar la realitat i buscar respostes o comprensió, sovint mitjançant d’un procés lent i dialogal que demana diverses lectures: una primera per captar l’estructura, una segona per entendre la tesi i els arguments, i una tercera per avaluar críticament les idees. Aquesta manera de llegir, que combina reflexió, constància i repensament, connecta passat i present i ens integra en la recerca contínua i oberta de la veritat.
Pep Divins (Llobera, 1951) és un pastor i poeta del Solsonès que viu entre el món rural i la cultura literària. Autodidacta i lector voraç, ha publicat diversos poemaris i reculls d’aforismes que connecten la natura, el temps cíclic i la resistència cultural. La seva obra és un homenatge a la poesia, la solitud i la vida pausada del camp, amb un compromís clar: «Si no puc canviar el món, que el món no em canviï a mi».
Aquest article presenta la proposta filosòfica de Josep-Maria Terricabras. Lluny de definir la filosofia d’una manera única o tancada, Terricabras defensà una concepció oberta, plural i revisable de l’activitat filosòfica. La seva obra es caracteritza per un rebuig constant tant de l’essencialisme com del relativisme. La seva pràctica filosòfica se sosté en tres principis fonamentals: la claredat, el rigor i la utilitat. La seva manera d’entendre la filosofia fugia sempre de l’obscuritat innecessària i reivindicà el pensament com a defensa personal, és a dir, com una manera de comprendre millor la realitat sense reduir-ne la complexitat.
Aquest text d’Erri De Luca evoca la llibertat dels estius d’infantesa a una illa del sud d’Itàlia. En contrast amb la duresa urbana de Nàpols, l’illa esdevé espai d’alliberament físic i simbòlic: els peus descalços, el mar com a refugi, i el viatge entès com una caminada lenta i salvatge. Un homenatge a la llibertat que s’oposa als barrots i a les sabates com a metàfores de la reclusió.
Primer text traduït al català d’un assaig radiofònic inèdit de Mary Midgley, escrit als anys cinquanta. Amb ironia i lucidesa, l’autora reflexiona sobre el celibat dels filòsofs, la vida domèstica i com l’aïllament ha condicionat la teoria del coneixement, tot reivindicant l’experiència femenina com a part essencial del pensament filosòfic.