«Aliances i llibres» (1950) de Mary Midgley

La filòsofa britànica Mary Midgley (1919–2018), que en aquell moment signava amb el seu cognom de soltera, Scrutton, va redactar aquest text com a guió per a una tertúlia radiofònica de la BBC durant els anys cinquanta. L’editor el va rebutjar, titllant-lo d’«intrusió trivial i irrellevant d’assumptes domèstics en la vida intel·lectual». Aquesta és la primera traducció al català del text —a cura d’Àlex Agustí-Polis—, que, tot i no tenir un títol original clar, ha estat conegut com a «Rings and Books», traduït aquí com «Aliances i llibres».

---

Pràcticament tots els grans filòsofs europeus han estat fadrins. Per si ho dubteu, aquí teniu algunes dades:

No carrego la balança ni amb monjos ni frares, perquè sempre queda la possibilitat que tinguessin algun altre motiu, a part de la filosofia, per unir-se als seus ordes. Tampoc no incloc els sofistes i presocràtics, perquè en sabem massa poc per deduir-ne el celibat e silentio. He deixat fora Rousseau perquè no encaixa en cap de les dues columnes, i m’he aturat abans d’arribar als nostres dies per evitar litigis. A més, hi ha indicis que les coses estan canviant.

Potser m’equivoco en aquests i en molts altres detalls, però en fem el que en fem amb les dades, probablement seguiran essent significatives. La qüestió és en què?

Hi ha una resposta que sembla òbvia: Els filòsofs necessiten, per damunt de tot, concentració. No són com els poetes (que gairebé tots els bons poetes es casen, per molt sonats que estiguin). El que més necessiten és espai per pensar. Això, naturalment, és cert. Però el raonament s’excedeix. Aristòtil, Hegel i Sòcrates sembla que van saber concentrar-se tot i estar casats. Això complica seriosament l’argument, de manera semblant a com irritaria un catòlic fervorós si, al final d’un panegíric sobre la santedat del celibat, mirés de reull a la frase «la sogra de Pere jeia amb febre». Resulta que sant Pere —el sant central— estava casat. Però si aquelles paraules no hi fossin, quant segurs estaríem que és del ben impossible.

Pel que fa a Aristòtil, no només estava casat, sinó que és bastant probable que estimés la seva esposa. Era filla d’un amic seu —un filòsof dèspota— i Aristòtil —quan va morir, molts anys després d’ella— va demanar al seu testament que els enterressin a la mateixa tomba. I les seves opinions, si se’n pot fer esment, sovint eren opinions de matrimoni. L’ésser humà —diu ell que— es distingeix dels altres animals per ser un syndyastikon zoon, un animal que fa parella, no només per procrear, sinó per a tot l’ofici de viure. Hi ha una divisió profunda del treball entre homes i dones. Es complementen mútuament. I com que les seves funcions són diferents, també ho és la seva virtut. Certament, Aristòtil creu —en general— que les funcions dels homes són molt més importants; que la seva virtut és més gran. Però ha entès que les naturaleses poden diferir, que la recerca de la virtut no és una cursa frenètica per pujar una escala estreta, on el diable atrapa el darrer. No està obligat lògicament a considerar les dones inferiors, com ho sí que ho estan Plató, Spinoza i qualsevol moralista que fonamenti la virtut en el poder del pensament abstracte. Les idees d’Aristòtil —en aquest sentit— tenen la llibertat pròpia de la maduresa. Sempre va sospitar —i encara més a mesura que es distanciava de Plató— que hi havia altres vides i altres virtuts més enllà de les del savi; que potser calia, realment, tota mena de persones per fer un món. Plató, en canvi —fins al final de la seva vida— va mantenir aquella sensibilitat irritable de l’adolescent que resisteix les pretensions dels temperaments que són diferents al seu.

És evident que no he tret el tema del celibat filosòfic per exaltar-ne les virtuts. Crec que ja se n’ha fet prou justícia. En general, és ben sabut que els grans filòsofs foren homes morals: justos en els seus actes, continguts i escrupolosos, estimats pels alumnes, honestos amb els mecenes quan en tenien, liberals i desinteressats en política, rars deutors, sobris, treballadors i amables amb els seus gats. I tot això és realment d’una gran importància, com es fa palès quan hom ha de tractar amb un pensador del color oposat. L’objecció a aquest estil de vida rau en els obstacles que posa al desenvolupament intel·lectual. Com que el pensament independent és tan difícil, l’adolescent filosòfic (encara més que els altres adolescents) es retira de les influències que l’envolten per desenvolupar idees en harmonia amb la seva pròpia personalitat. Això és necessari si es vol formar la personalitat. Però un cop formada, la majoria torna cap a l’experiència i intenta posar el seu jo enfortit en relació amb la confusió rica de la qual havia fugit. El matrimoni, que és una acceptació voluntària de l’estrany genuí i durador, és típic d’aquest retorn. Els grans filòsofs no van tornar. A diferència dels teus i els meus, els seus pensaments tenien prou força per mantenir-los atrapats al mirall de la solitud.

Només esmentaré un punt on aquests pensaments es van veure afeblits per l’aïllament: la teoria del coneixement. Avui és un lloc comú que aquesta branca de la filosofia es va embolicar per haver separat artificialment el Coneixedor del Conegut. I més tard per asseure’s a esbrinar com connectar-los. La-incertesa-de-si-la-taula-hi-és és una de les febleses més conegudes dels filòsofs. I no hi ha gaire dubte sobre qui va començar el problema. Va ser Descartes: Descartes, que assegut davant del seu estufa, solitari a l’hivern neerlandès —o mirant per la finestra aquells barrets i capes que semblaven moure’s com si anessin amb molls— va dubtar de tot i va afirmar Cogito ergo sum: «Soc aquí», va dir Descartes, «una ànima, un pensador aïllat». Però aquesta estufa, aquesta cera, els barrets i capes que dieu que amaguen els meus amics: tot això pot ser una il·lusió. Així va formular el problema. I han calgut gairebé 300 anys per mostrar que és —en gran part— un problema artificial. Avui no veiem l’experiència com un estret passadís tremolós entre les dues torres del Coneixedor i el Conegut, sinó com un paisatge ric que conté i els construeix tots dos. Aquesta visió és més fructífera i més ajustada als fets.

La qüestió és què donava a la visió de Descartes la seva força extraordinària? Per què encara ens commou el seu experiment? Crec que és perquè interpel·la l’adolescent filòsof que tots tenim dins. Descartes ens explica com va cercar deliberadament la certesa perfecta; com va retirar sistemàticament la seva creença de tot allò que havia acceptat per fe. I va concentrar el pensament en la recerca d’un punt de partida segur; una base sobre la qual, com Arquímedes, pogués sostenir l’univers. Ningú no queda satisfet amb la seva construcció. Però quan troba el seu punt de partida, tots quedem profundament commoguts. SUM, diu. I amb una confiança sorprenent, acceptem l’afirmació. Hauríem de veure immediatament que és plena de forats com un formatge de Gruyère. La crítica, esbufegant darrere de Descartes, assenyala que no pot estar segur de res més que de la seva experiència momentània; que sense memòria ni expectatives, el seu pensament no té estructura ni seqüència; que si realment viu en l’instant, pràcticament NO ÉS RES. Però davant el solipsisme natural de l’adolescència, la crítica no fa efecte. En aquella època de la vida, el propi ésser ordenat és axiomàtic. Tota la resta és incert. I per mor de la salut mental, això cal que sigui exempt. El jo és sagrat. Només les seves relacions externes són dubtoses. Sol entre ombres mòbils i inferiors, el jo lluita per trobar dins seu l’assegurança de realitat, per ser lliure del món exterior i, alhora, dominar-lo. En aquest estat d’ànim, els filòsofs des de Descartes han consagrat els seus pensaments més profunds al Problema del coneixement en sentit estricte —no només problemes relacionats amb el coneixement, sinó el problema: com és possible saber el que indubtablement sabem. Ara bé, ningú no vol negar que aquesta recerca ha donat fruits magnífics.

Tot el que dic és que els resultats han arribat tard i molta obra menor ha quedat completament viciada per una falta de bona fe en l’enfocament de la qüestió. Els filòsofs no volien que l’ànima humana es barregés amb el món dels objectes, tot i que és necessari perquè el coneixement sigui possible. Eren massa sensibles respecte de la seva dignitat. Aquest biaix em sembla del tot evident. I després de dir-ho, voldria fer diversos suggeriments escandalosos sobre com s’hauria pogut corregir. Les persones amb una vida domèstica normal, crec, no haurien caigut en aquest tipus d’error. S’haurien alarmat per l’actitud envers els altres que es desprèn de la posició de Descartes. Per Descartes, l’existència dels altres ha de ser inferida. I la inferència és molt poc segura. Suposem ànimes humanes, semblants a la nostra, darrere les ombres acolorides que ens envolten. Però com que no les podem trobar directament, no sabem què estem suposant. I com que no entenem la connexió entre la nostra ànima i el nostre cos, no sabem què hi fan.

Ara bé, crec que ningú que visqués activament entre altres éssers humans no podria veure’ls així. Però del que estic segura és que per a algú que visqui íntimament amb ells, com a membre genuí d’una família, el Cogito seria Cogitamus; la seva consciència seria tan certa com la pròpia. I si això no és així per als homes, segur que ho és per a les dones. I les dones no són una espècie separada. I una teoria del coneixement humà que tota l’experiència femenina falsifica és inadequada, parcial i capriciosa. Els filòsofs han parlat, per exemple, com si fos obvi que una consciència correspon a un cos, com si cada persona fos un sistema tancat que només pot comunicar-se amb una altra mitjançant el comportament extern. I aquest comportament s’hagi d’interpretar per experiència prèvia. Em pregunto si haurien dit el mateix si haguessin estat embarassats i lactants sovint, si s’haguessin trobat constantment amb preguntes com ara: «Què has menjat que li ha fet mal?», si haguessin viscut aquella estranya simpatia física entre criatura i mare, entre marit i muller, que revela la presència d’un malestar i sovint la seva naturalesa quan l’experiència calla; si haguessin prestat ulls i mans a la criatura que els necessita; si, en una paraula, s’haguessin acostumat a la idea que els seus cossos no eren exclusivament seus? Això, suggereixo, és l’experiència humana típica. Però no apareix als exemples dels llibres de text. Se suposa que és un tema irracional. Quan els filòsofs volen acostar-se a aquestes qüestions sobre la interacció de personalitats, agafen els seus exemples de la Recerca psíquica, que ara ja és totalment asèptica.

Els grans homes, simplement per ignorar un tema, poden imposar un tabú extraordinàriament fort sobre la seva menció, fins i tot quan és del tot pertinent. Recentment vaig veure’n un exemple singular en una correspondència sobre la llei de l’avortament. Un escriptor va assenyalar que moltes dones que volien desfer-se del fill dos mesos després de la concepció estaven entusiasmades per tenir-lo tres mesos després i acabava demanant disculpes: «No espereu lògica d’una dona embarassada.» Però, naturalment, no hi havia res de dolent en la lògica. Havien canviat les premisses. Una criatura de dos mesos es percep com un malestar; una de cinc mesos, com un infant. La dona havia passat de la creença: «No estic bé» a la creença: «Ara som dues persones». I l’únic que falla en aquesta creença és que resulta desconeguda per als lògics. I això, sospito, no és una objecció filosòfica.