Pep Divins, lector, pastor i poeta

Mestre no és qui ensenya sinó aquell de qui s’aprèn.

«Mestres» dins El llevat de la vida (2025) de Pep Divins

Truco a l’associació AMISOL, de Solsona, per adquirir un llibre autopublicat del qual recentment se n’ha fet una segona edició. És El llevat de la vida, d’un poeta que m’era del tot desconegut fins, literalment, fa quatre dies. El poeta es diu Pep Divins (sic). I, a banda d’escriure poesia, és pastor a Llobera, del Solsonès. M’atén un recepcionista molt amable, d’aquelles persones que tenen gestos que van més enllà de només fer la seva feina, accions que fan que automàticament tinguis un bon dia. Li comento la descoberta i l’interès per l’obra de Divins, que, en el moment de la trucada, es basada sobretot en la lectura d’un pocs fragments que Raül Garrigasait recollia en el capítol sobre Pep Divins a la seva biografia intel·lectual País barroc (2020). I també per l’improvisat recital de Roser Vernet, comissària l’any 2022 del Festival MOT, d’un poema, durant la conversa entre Garrigasait i aquest poeta del Solsonès en terres garrotxines. Després, li pregunto sobre la possibilitat d’adquirir altres llibres de Divins, però em contesta que només tenen disponible la segona edició de l’esmentat, tot i que uns minuts més tard m’escriu un correu electrònic detallat amb pistes per a la recerca d’aquesta obra autopublicada. També em comenta que Divins cedeix els beneficis a l’entitat a la qual he telefonat. En la nostra breu intercanvi, em diu que l’hauria de conèixer. Personalment, encara no hi he tingut tracte. Però tinc la sensació de conèixer-lo d’una altra manera, que és la coneixença que atorga compartir les paraules d’algú, després de llegir la seva poesia.

Pep Divins Aynés (Llobera, 1951) viu entre dos mons. Per una banda, un món rural dels silencis, la companyia de la solitud, els hiverns freds, rierols i pastures per on menar xeres, que és com els pastors del Solsonès en diuen de la urbanita expressió «cuidar bens». Un món que sembla desaparèixer per les lògiques del capitalisme, un món que la indústria s’entesta a explotar en comptes de tenir-ne cura i on els hiverns ja no són tan autènticament freds com eren. I, per altra banda, un món que potser mai ha existit del tot —que és més aviat una aspiració, com el record, sempre distorsionat, del primer amor— que és la República de les Lletres. El món de pagès i el dels llibres tenen en comú que, ara mateix, no són llocs comuns. I també que tots dos mons són espais de cultiu: de la terra i de la persona. Tots dos són enllocs que resisteixen contra les dinàmiques del temps accelerat i distorsionador. Per això la lluita de Divins, que s’encapsula a l’inici de l’aforisme «Sobre la resistència (1)», és senzilla però clara: «Si no puc canviar el món, que el món no em canviï a mi».

Sobre el temps

Divins considera que el temps al camp passa d’una altra manera. La concepció del temps lineal en la qual estem immersos no arriba al camp fins als anys seixanta del segle passat. A pagès la dicotomia existent es trobava entre el bon i el mal temps. Una concepció cíclica; quan s’acabava un temps, en començava un altre. El temps es repetia en cicles, com les estacions. Potser tot plegat va del que ens demana el poeta en penúltima de les «Set proclames», que «Assaborim el temps».

Aquesta concepció natural i antiga del temps també ha influït la manera de pensar de Divins (i de composar la seva obra poètica completa, tal com llegireu més avall). El següent poema sembla que ens transportem a la també cíclica i estacional pel·lícula de Kim-Ki Duk Primavera, estiu, tardor, hivern i… primavera (2003) a una lluita entre els canvis superficials heraclitians i l’estructura immanents parmenidiana del món.

Esclats

Revenen les fonts. Entre les pedres, un bri de menta.
A la terra eixorca, matolls de ginesta d’un groc encès.
Pluja de tardor. Sense fot ni llum, amarat de tristesa.
Als arbres, ni una fulla. Posada en una branca em somriu la lluna.
Amb els darrers freds, les primeres orenetes.

Divins és un lector voraç, tot i que no va créixer pas en una casa amb llibres. El seu pare sabia llegia, però no havia llegit mai cap llibre. La mare, en canvi, era analfabeta. Abans dels divuit anys, Divins ja era un gran consumidor de llibres, tot i que fins als deu anys no va començar l’escola perquè li quedava lluny d’on vivia. El gust per la poesia li’l va despertar la seva germana gran, que quan era petit, devia tenir uns vuit anys, li llegia poemes i rodolins escrits en un calendari de paret.

La solitud

La feina de pastor implica moltes hores de solitud guardant ovelles. Divins comenta que qui no suporta la soledat, es dona a la beguda. Per a ell tampoc no és el mateix estar sol a la primavera que a l’hivern. Ni al cap d’una rasa que al cim d’un turó. La solitud és una percepció, però mai exactament la mateixa. La seva labor com a pastor, l’ha situat fora del temps, en un temps gairebé mític acompanyat per la solitud.

Solitud

Gràcies, Solitud!
D’espatlles altes, de malucs amples.
Per ser la primera que et vas oferir a la meva inexperiència.
D’una manera incondicional, sense reticències.

La poesia

Divins ha dedicat dècades i més dècades a llegir tota la poesia que ha pogut: Dels antics grecs, Homer i els tràgics, als trobadors, a Bécquer, sense oblidar-se dels romàntics. Tot i que confessa que l’albinisme li ha dificultat la tasca perquè li ha afectat la vista, no és menys cert que s’ha esmerat a cultivar la lectura, acompanyat d’una lupa digital quan li ha calgut.

En diverses ocasions, Divins ha recordat l’expressió que una veïna que se’n cuidava d’ell va utilitzar per referir-s’hi: «Aquest nen, pobret, no hi veu. Però sent créixer l’herba.» Uns mots, segons ell, que defineixen en què consisteix la poesia molt millor que la Poètica d’Aristòtil i el manifest dadaista de Tristan Tzara junts. Què és la poesia sinó és «sentir créixer l’herba»?

Lector, pastor i poeta

La introducció de l’entrevista que li fa Maria Moreno Viladrich a El Setembre (2024), inicia amb un epítet que s’escau a Pep Divins: «lector, pastor i poeta, en aquest ordre». Lector: perquè diàriament ha adquirit una enorme cultura de la lectura dels llibres. I no només dels llibres! Perquè és una persona que s’ha cultivat doblement: amb bellesa de la literatura i la poesia i també amb l’agradable olor de la terra molla. Pastor: perquè és el seu ofici; la seva vida, menar ovelles. Tot i que en altres èpoques n’ha tingut més, actualment només en té deu, que pasturen de fons en l’entrevista que li fa Xavier Bayer pel programa de 3cat Pastor i ramats, un món que se’n va, convertit en llibre per Pep Puig i ell mateix. I, finalment, poeta: perquè ha autopublicat tres poemaris que són Invitació al Folk (1981) el seu únic poemari amb versos llargs, El pòsit dels dies (2014) i El llevat de la vida (2018, amb una segona edició revisada i ampliada el 2025).

Lector

En l’entrevista-reportatge a La Mosca TV (2020), Divins comenta que deu tenir entre set mil i nou mil llibres, tot i que n’acostuma a consultar uns dos mil, que són els que té disposats a casa. La resta de llibres estan tancats en caixes al primer cobert que hi ha a l’entrada de la granja, tal com explica David Vilaseca en el llibre Aferrats al paradís (2023). Com tot bon lector, Divins no sap quants n’ha llegit, tot i que afirma que la gran majoria. En alguna ocasió fins i tot fa broma sobre la possibilitat d’haver llegit deu mil llibres però d’escriure com un nen de deu anys. Com a lector, cal destacar tres temes que l’han acompanyat més que cap altre: la literatura grega, la resistència política i el misticisme.

La literatura grega

A banda de la poesia, Divins ha llegit també altres clàssics com els Diàlegs de Plató. En alguna entrevista explica que com que no té traça per a les llengües vives, va decidir apropar-se a les llengües mortes. Aquest apropament arriba en els seus estudis de batxillerat. L’afició a la literatura grega li comença a setze anys, amb la lectura d’Antígona de Sòfocles, que ha esdevingut un dels llibres de la seva vida. Divins ens recorda que no és pas perquè la història d’Antígona sigui una història difícil d’explicar, sinó perquè com totes les històries dels clàssics ens fa reflexionar. Alguns pensaments sobre Antígona els ha abocat en el conjunt d’aforismes d’«El desafiament d’Antígona» a El llevat de la vida (2025) que reprodueixo a continuació.

El desafiament d’Antígona

Sota el jou no abaixaré el cap.
Faig meva la desgràcia sigui de qui sigui perquè en el fons tots som U.
La bondat és alegal i incivilitzada.
«No he nascut per compartir l’odi sinó l’amor».
Si les lleis no s’avenen amb la consciència, no són lleis, són ordres.
Que les meves paraules siguin un flagell per a la tirania.
Algun dia els déus hauran de posar límits a la perillosa grandesa de l’home.

La resistència política

Divins tenia disset anys quan va esclatar el Maig del 68. En aquella època ja coneixia la figura de Rosa Luxemburg, així com Rudi Dutschke o Daniel Cohn-Bendit. També havia llegit escrits de l’Escola de Frànkfurt, sobretot Herbert Marcuse i Max Horkheimer.

Tampoc li eren desconeguts els anarquistes americans Paul Goodman i el Noam Chomsky. I des de fa anys que llegeix (i encara compra noves traduccions catalanes de) Henry David Thoreau, de qui n’és fervent admirador: “Soc un thoreaunià de soca-rel”, comenta en un altra entrevista. De fet, en la seva joventut, Divins va imitar Thoreau a Walden. Durant tres anys va viure sol i de manera autosuficient en una masia. (Un any més que els anys que va passar Thoreau en la seva cabanya!). També comparteix amb Thoreau —que passava almenys quatre hores diàries deambulant entre vegetació— l’interès per caminar (que no passejar, perquè els passejos són de dues hores, mentre que les caminades en són d’almenys sis). Em vull imaginar Thoreau vagant pels boscos de Massachussets i Divins pels terrenys del Solsonès. Avui dia, el nostre poeta ja ha abandonat el solipsisme transcendentalista i viu amb dos amics en comunitat, en un jardí que el fa ser «un porc més del ramat d’Epicur» (Dialogal, 2025):

«Primer vaig anar tot sol a una casa [les Prades] que es veu aquí al fons, que va quedar buida i que era del meu germà, però llavors va sorgir l’oportunitat de comprar això ho vàrem veure més clar… Un tros de terra que era del meu germà on hi havia quatre ruïnes, on hi havia hagut la casa del Boixet. I aquí hem viscut en comunitat des de sempre, ara som tres, però havíem estat quatre, i al principi érem cinc». (Vilaseca, 2024, 200)

Sobre la resistència (1)
Si no puc canviar el món, que el món no em canviï a mi.
Resistir al terrorisme invisible de l’Estat.
Desafiar l’amenaça mundial de l’estupidesa.
No claudicar davant el gregarisme repulsiu ni davant l’elitisme despòtic.
No cedir a l’ús mercantil de la bellesa.
Denunciar la barbàrie encoberta.
Sortir indemne de l’obscuritat.
Resistir sense cap esperança. Per poesia.

El misticisme

El darrer tema literari que ha ocupat les hores del nostre lector ha estat el misticisme. Des del teòleg Pierre Teilhard de Chardin, passant pel poeta romàntic Friedrich Hölderlin a la mística pensadora Simone Weil. Sense descuidar altres tradicions culturals i religioses com serien el Bhagavad Gita, els Upanixads i l’escriptor indi Jiddu Krishnamurti, el Tao Te Ching i el Hassidisme del judaisme. Sense deixar en l’oblit tampoc Etty Hillesum ni Emmanuel Levinas, profundament marcats per l’Holocaust.

El sagrat es perd

Ja no hi ha res de simbòlic en el cultiu de la terra. Ha esdevingut una indústria.
Els bous ja no llauren i els estables fan olor de gasoil i oli cremat.
El soroll obscè dels motors estripa els núvols i ja no plou.
On són les cançons dels analfabets? El sagrat es perd.
Tot és ciutat. Cap on fugiré?
Com m’agradaria viure dins un haiku de Basho!
O a l’Arcàdia de Virgili!

Gran lector dels russos devots que eren Lev Tolstoi i Fiódor Dostoievski. Tot i que confessa que té una gran debilitat pels contes d’Anton Txékhov. Si com deia Jaume Fuster «Llegir és rellegir» i com diu Pere Lluís Font «Pensar és repensar», ens caldran molts intents per rellegir i repensar la poesia aforística de Pep Divins.

Pastor

Qui contempla el paisatge pensa en la bellesa. Qui observa el paisatge pensa en el coneixement. Però qui és part del paisatge, no pensa en res, perquè la bellesa i el coneixement habiten en ell. (Poema de Divins citat a partir de Vilaseca, 2024, 198)

Divins comenta que en el seu cas són les ovelles, i no pas les criatures, les que han configurat la seva vida. N’havia tingut més, ara s’acontenta amb dotze ovelles de raça lacona que li permeten continuar fent de pastor i cultivar la seva afició a la lectura. També havia tingut vaques durant tretze anys, però no les va poder mantenir.

Recentment, Divins també ha publicat La cultura del blat (2024) que es tracta d’un glossari que vol mostrar les pèrdues en el parlar dels darrers 50-60 anys. Per internet també en circula un altre, de recull del parlar de la seva mare. Però aquest darrer l’ha titulat «la cultura del bat» perquè antigament el blat era central, tot girava entorn del blat. Amb el blat en surt l’aliment més sagrat, que és el pa. Per això Divins exclama en els aforismes de «Set proclames»: «Que no ens falti el pa ni la poesia».

«Darrerament m’he dedicat a estudiar com ha canviat la vida a pagès dels anys 60 a través del llenguatge i he recollit 1.600 paraules en desús […]. És com un diccionari de paraules d’aquí que ja s’han perdut, com ara les que fan referència als guarniments dels animals: la sofra, la retranca, la rabasta, la cingla… les parts d’un arreu… es tracta d’anar-les recopilant. Per exemple, burs, que és un raig potent d’aigua… Paraules en desús, paraules que la gent ha oblidat, les fonts s’han perdut i amb elles les paraules, com també els pous i les mules… Avui ja no es mena la terra, tot ha canviat, la paraula menar vol dir cuidar també. D’una cultura rural hem passat a una cultura industrial que té un altre llenguatge». (Vilaseca, 2024, 209).

Poeta

El 1981 publica el seu primer llibre de poesia avantguardista, Invitació al Folk, que no el considera part de la seva obra completa, m’aventuro a pensar que potser li sembla més aviat un error de joventut. Divins no va tornar a escriure poesia fins els 42 anys. Passaran dues dècades fins que una neboda l’insisteix que publiqui els seus nous poemes.

L’obra poètica de Divins constarà de cinc llibres, que formaran un totum cíclic, de manera que la darrera publicació enllaçarà amb la primera. La primera obra d’aquesta pentalogia és una autopublicació 130 còpies per amics i familiars d’El pòsit dels dies (2014), un poemari amb 130 poemes més breus que els escrits de feia vint anys. El 2018 publica els conjunts d’aforismes de la segona obra, que revisa i amplia en una segona edició que pren com a títol El llevat de la vida (2025). La tercera publicació, inèdita ara mateix, serà Apòcrif de Pan, un homenatge a la Grècia clàssica amb un diàleg a tres bandes entre un narrador, el déu Pan i els comentaris d’un sofista. I la quarta obra, que tampoc ha vist la llum, és Horacianes, que té 72 grups de 5 aforismes que comencen amb la fórmula ‘Hi ha’ i són d’inspiració campestre, horaciana, hedonista i epicúria. El cinquè i darrer llibre està format per tres-cents seixanta-cinc poemes d’un vers a tres o quatre que comencen amb un substantiu o bé amb un verb substantivat. Divins l’ha titulat Els 365 noms de l’amor perquè de l’exploració d’una qüestió del seminari número 20 de Jacques Lacan en què s’afirma que l’amor substitueix la relació sexual. I Divins es pregunta, aleshores, què deu ser el que substitueix l’amor? Una part de l’obra ja va sortir publicada en una edició artesanal elaborada per l’artista Marta Ricart que en va publicar quaranta-vuit, com les cartes de la baralla espanyola en un preciós llibre-objecte ben curat de xilografies gravades manualment amb matrius de fusta d’avet i estampades amb la tècnica japonesa Moku Hanga damunt de paper Kozo en 25 exemplars de la primera edició i els 100 de la segona edició d’Els 48 noms de l’amor (2024).

Girona, 4 d’agost de 2025

Entrevistes a Pep Divins

• «Pep Divins, pastor i poeta», La Mosca TV. 02/04/2020.
• «“El lloc cria les paraules”, Pep Divins i Raül Garrigasait». Festival MOT. 11/03/2022
• Montserrat Serra, Pep Divins (pastor i poeta): «He recollit unes mil sis-centes paraules que s’han perdut», Vilaweb. 07/05/2022
• “El poeta i pastor Pep Divins presenta el llibre-objecte Els 48 noms de l’amor a Solsona“. Canal Taronja Central. 23/12/2022
• Gemma Ventura Farré, Pep Divins: «Si sabéssim ser pobres, seríem molt més lliures», Catorze. 26/07/2023
• Xavier Bayer, Pastors i ramats, un món que se’n va: T1xC14 – Pep Divins, 3cat. 21/05/2024
• Maria Moreno Viladrich, Pep Divins: «En aquest tros de terra m’ha passat la vida», El Setembre. 11/06/2024
• Qüestionari: Pep Divins, Dialogal. 30/06/2025

Llibres presenten Pep Divins

• Raül Garrigasait, «.10. Divins», País barroc. Barcelona: L’Avenç, 2020.
• David Vilaseca, «14. Pep Divins Aynés (1951). El pastor que guarda els mots, el poeta que pastura», Aferrats al paradís. Setze maneres de viure la natura. La Bisbal d’Empordà: Edicions Sidillà, 2023.
• Xavier Bayer i Pep Puig, «El pastor poeta. Pep Divins», Pastors i ramats. Retrat d’un ofici que desafia el pas del temps. Valls: Cossetània, 2025.