Aquest article —que traduïm per primer cop en català— es tracta d’una publicació antiga de l’Stanford Encyclopedia of Philosophy que va quedar substituïda per una de nova i més elaborada de Frank Lovett. Ens sembla que l’esforç conceptual i comprensiu del seu autor, el filòsof polític republicà Philip Pettit, és enorme i que resulta un document molt útil per comprendre les bases del neorepublicanisme o republicanisme cívic, el model que s’està desenvolupant actualment en el camp de la filosofia política contemporània.

Republicanisme

Philip Pettit
Traducció d’Àlex Agustí-Polis

Considereu com us sentiu quan el vostre benestar depèn de la decisió d’altres persones i no teniu cap possibilitat de recórrer-la. Us trobeu en una situació on o bé us enfonsareu o bé prosperareu segons el beneplàcit de l’altre. Tampoc no teniu cap recurs ni físic ni legal, ni tan sols el suport d’una xarxa d’amistats comunes per fer front a l’altre. Esteu a la seva mercè.

En qualsevol cas d’aquesta mena, us trobeu sota la dominació de l’altre, ja que us trobeu en una posició en què la resta tenen el poder d’interferir en la vostra vida d’una determinada manera: de manera més o menys arbitràriament; amb major o menor mesura segons la seva voluntat i també amb impunitat. Si aconseguiu escapar d’un maltractament, serà per la gràcia o el favor dels poderosos. O per la vostra bona fortuna en poder mantenir-vos fora del seu camí o tenir-los satisfets. I encara que tingueu la sort d’evitar aquest tracte, continuareu vivint sota el domini de l’altre, que ocuparà en la vostra vida la posició d’un dominus: la paraula llatina per a «amo» (Pettit 1997).

Si enteneu l’experiència d’exposició i vulnerabilitat al sotmetiment de l’altre —l’experiència de la dominació— i si sou capaços de veure com d’horrible n’és, aleshores ja us trobeu en el bon camí de la comprensió del republicanisme. És clar que d’això tracta el republicanisme com a doctrina que entesa al llarg de la tradició, encara que no necessàriament sigui tal com apareix en els manifestos dels partits polítics contemporanis que duen aquest nom. Perquè la qüestió central de les preocupacions republicanes al llarg dels segles —la qüestió que explica tots els seus altres compromisos— ha estat el desig d’organitzar les coses de manera que els ciutadans no quedin exposats a una dominació d’aquesta mena. Que no visquin, com deien els romans, in potestate domini: ‘sota el poder d’un amo’.

Aquesta preocupació republicana sempre s’ha expressat amb el compromís de la llibertat, ja que la llibertat en el cànon republicà requereix precisament l’absència de dominació. Per gaudir de la llibertat republicana, les persones han de ser amos de si mateixes, i això exigeix que no tinguin cap amo (o dominus) que exerceixi poder sobre elles en cap aspecte de les seves vides.

La llibertat republicana és, doncs, més exigent que la llibertat en el sentit contemporani de no-interferència. Perquè pots tenir prou sort o prou prudència per evitar la interferència d’algú i, tanmateix, viure sota l’ombra del seu poder, sigui d’un empresari, un cònjuge o un abusador local. Segons la manera republicana de pensar, no ets lliure en una situació així, fins i tot abans que es produeixi cap interferència efectiva. La llibertat requereix aquella mena d’immunitat davant la interferència —aquell estatus social i polític— que et permet mirar qualsevol altra persona als ulls. Ningú no és lliure si ha d’estar constantment pendent dels capricis dels més poderosos i si li cal adoptar una actitud servil cap a ells.

1. Una vella qüestió

Les qüestions acabades d’exposar tenen una llarga història, tal com estudiosos com J. G. A. Pocock, Quentin Skinner i Maurizio Viroli ens han mostrat clarament (Pocock 1975; Skinner 1997; Viroli 2002). L’encesa del republicanisme s’inicia a la Roma clàssica, on Ciceró i altres pensadors exaltaven la independència i la no-dominació del ciutadà romà. Va reviure durant el Renaixement, quan els burgesos de ciutats italianes com Venècia i Florència s’enorgullien de poder mantenir el cap ben alt i de no haver de mendicar el favor de ningú. Eren ciutadans iguals d’una república comuna, segons sentien, i pertanyien a una espècie política diferent de la dels súbdits atemorits de la Roma papal o de la França cortesana.

La flama republicana va passar al món anglòfon al segle XVII, quan la tradició del Commonwealth, forjada en l’experiència de la guerra civil anglesa, va establir i institucionalitzar la idea que tant el rei com el poble vivien sota la disciplina de la mateixa llei. Els entusiastes de la idea de Commonwealth —un mot anglès per dir «república»— sostenien que, protegits per una llei justa, cap britànic no havia de dependre de la voluntat arbitrària d’un altre, ni tan sols de la voluntat arbitrària del rei.

Aquest argument va virar, és clar, contra la mateixa Gran Bretanya. Perquè al segle XVIII els colons americans arribaren a convèncer-se que ells mateixos eren privats de la llibertat que els corresponia: depenien de la voluntat arbitrària d’un parlament estranger. Potser només havien de pagar un penic en impostos al govern de Londres, com deia un autor contemporani, però el govern que prenia aquell penic tenia també el poder de prendre’ls fins al darrer. Potser el seu amo britànic era amable i ben disposat, segons les paraules de l’època, però els súbdits d’un amo benvolent continuaven essent súbdits, no posseïen la immunitat davant el poder arbitrari que exigeix la llibertat autèntica.

Tant a la Roma clàssica com a la Itàlia renaixentista; tant a l’Anglaterra del segle XVII o com a l’Amèrica del XVIII, tots els republicans consideraven la dominació com el gran mal que calia evitar en l’organització d’una comunitat i d’un ordre polític. Pensaven la llibertat com el valor polític suprem i identificaven la llibertat amb el fet de no estar sotmès a ningú, ni tan sols a un dèspota benvolent i protector. Gaudir de llibertat republicana significava poder mantenir el cap ben alt, mirar els altres directament als ulls i relacionar-se amb els iguals sense por ni deferència.

2. De la llibertat republicana a les institucions republicanes

El republicanisme, en la seva forma romana i neoromana, s’ha distingit no només per la importància que concedeix a la llibertat com a no-dependència, sinó també per la mena d’institucions socials i polítiques que ha preferit habitualment. Els republicans sempre han defensat que l’Estat és necessari per promoure la llibertat com a no-dependència dels seus ciutadans, encara que en temps antics la ciutadania es restringís, com en totes les altres tradicions de pensament, als homes propietaris i socialment dominants. Així, han sostingut sempre que l’Estat és necessari per protegir les persones contra enemics externs i interns, i per evitar els abusos de la riquesa o la influència privades: per exemple, assegurant una distribució justa de la terra o legislant contra certes formes de riquesa excessiva.

Tanmateix, si els republicans han defensat sempre l’eficàcia de l’Estat en relació amb aquests fins —fins derivats, en última instància, de l’objectiu de promoure la llibertat de les persones—, també han insistit igualment que l’Estat és una arma de doble fil. Si no és restringit institucionalment de diverses maneres, pot arribar a constituir una amenaça encara més gran per a la llibertat com a no-dominació que no pas els perills contra els quals pretén protegir. Si l’Estat concedeix un poder sense traves a una sola persona, per exemple sota una monarquia absoluta o una dictadura, aquella persona podrà interferir arbitràriament en la vida de la gent i dominar cadascun dels ciutadans. O bé, si l’Estat permet que una facció o una classe controli el que es fa en nom seu, aleshores l’Estat exercirà aquell mateix poder dominant sobre els qui quedin fora d’aquella classe. Si, en canvi, l’Estat pot ser obligat a seguir els interessos declarats o fàcilment declarables que els ciutadans comparteixen en comú —el bé comú, segons l’expressió tradicional—, aleshores no representarà ni un poder arbitrari ni tampoc els dominarà.

L’argument republicà en aquest terreny ha estat sempre que, en principi, l’Estat pot ser estructurat i limitat de tal manera que es vegi obligat a promoure únicament el que tothom reconeix com a part de l’interès comú. Les limitacions habitualment preferides busquen dividir la sobirania entre diversos cossos i magistratures, de manera que ningú no tingui un poder absolut —aquest és l’ideal de la constitució mixta—, i després establir mecanismes de pressió destinats a obligar-los a concentrar-se en el bé comú.

Els punts d’èmfasi més constants, idees familiars degudes a la influència d’aquesta tradició, són els següents:

  • la importància de disposar d’una constitució, escrita o no escrita, dins de la qual el govern hagi d’actuar;
  • la conveniència que els governants siguin seleccionats —habitualment elegits— de manera que diferents sectors de la població vegin representats els seus interessos rivals;
  • l’ideal de limitar la durada dels càrrecs executius, per exemple exigint que la seva designació sigui renovada regularment, com passa amb les eleccions periòdiques;
  • la necessitat que el govern governi per mitjà de lleis, i no cas per cas, i que les lleis s’apliquin a tothom, inclosos els legisladors, i siguin generals, clares i ben compreses;
  • la indispensabilitat de dividir el poder, de manera que cada autoritat estigui sotmesa a controls i contrapoders, i especialment la necessitat de separar el poder judicial dels poders executiu i legislatiu;
  • l’exigència que qualsevol decisió governamental sigui recolzada per raons derivades d’interessos presumptament comuns, de manera que la pertinència i la força d’aquestes raons puguin ser discutides al parlament, als tribunals o en altres fòrums;
  • la dependència inevitable de tot aquest sistema respecte de l’existència d’una ciutadania activa i compromesa que vigili l’exercici del poder governamental, denunciï els abusos i assumeixi càrrecs públics quan sigui necessari.

3. Conclusió

En resum, doncs, el republicanisme és, en primer lloc, una teoria de la llibertat i, en segon lloc, una teoria del govern. Identifica la llibertat amb el gaudi de la no-dominació: viure sense un amo en la pròpia vida. I, a partir del valor d’aquesta llibertat, deriva tant una concepció del que l’Estat hauria de fer com una teoria de les limitacions que haurien d’imposar-se-li; proporciona una base per elaborar tant una teoria substantiva com una teoria constitucional de l’Estat.

Cal afegir, finalment, dues advertències sobre l’exposició oferta aquí. La primera és que articula el tipus de doctrina associada amb el republicanisme tal com va modelar el pensament europeu i americà fins aproximadament a començaments del segle XIX, quan fou ràpidament substituït pel liberalisme clàssic; aquesta nova doctrina tenia una concepció més inclusiva de la ciutadania però adoptava una visió més atenuada de la llibertat com a no-interferència (Pettit 1997, cap. 1).

Tanmateix, el liberalisme sorgit al segle XIX —juntament amb els seus diversos derivats— no representa l’única alternativa al republicanisme. L’aparició del liberalisme va provocar, com a reacció, un conjunt de perspectives que prenien com a model la polis atenesa participativa —una forma de govern de la multitud segons els republicans neoromans. Encara que aquest enfocament de vegades sigui descrit com a republicanisme, en realitat constitueix un rival de la posició aquí descrita, no pas una variant, i probablement el millor nom per a aquesta doctrina seria comunitarisme (Sandel 1996). L’aparició d’aquesta filosofia comunitarista i participativa —sovint de caràcter romàntic— va ser enormement impulsada per la influència de Jean-Jacques Rousseau. Tot i que incorporava moltes idees republicanes a la seva filosofia —especialment l’èmfasi en el mal de la dependència i la importància de l’imperi de la llei—, Rousseau va introduir també l’argument segons el qual el poble, com a cos col·lectiu, és el sobirà legítim i mai no pot cedir la seva sobirania a representants (Spitz 1995). Aquest argument va orientar el republicanisme en una direcció radicalment nova i va provocar una ruptura significativa amb la doctrina tradicional.

La segona advertència és que aquesta exposició no pretén explorar les possibilitats filosòfiques i institucionals de desenvolupar el republicanisme com a teoria política contemporània. La concepció republicana de la llibertat com a no-dominació ofereix un contrapunt interessant a la idea dominant de llibertat com a no-interferència, i suggereix una visió distintiva de l’Estat i del seu paper. Igualment, la concepció republicana de les institucions necessàries per a una societat lliure planteja un cert repte a l’èmfasi unilateral, tan estès en molts ambients, en la democràcia majoritària. El republicanisme promet ser una font rica d’idees en aquests terrenys, però aquesta promesa encara no ha estat plenament explorada (Honohan 2002; Maynor 2003).

El republicanisme és socialment radical en denunciar diverses formes de dependència, fins i tot dependències que no arriben a generar interferència efectiva. I és igualment radical en l’àmbit polític en suggerir que, mentre l’Estat no sigui arbitrari, la seva presència coercitiva en la vida de les persones no les priva de llibertat pròpiament dita —llibertat com a no-dominació—; limitarà les seves opcions, però només de la mateixa manera que ho fan els obstacles naturals. Aquest radicalisme planteja un repte de disseny institucional: explorar fins a quin punt l’Estat pot protegir les persones contra la dominació en les seves vides —per iniciativa pròpia o en col·laboració amb elements de la societat civil— i, especialment, fins a quin punt pot fer-ho sense convertir-se ell mateix en una font de poder arbitrari i dominant (Richardson 2002; Brennan i Pettit 2003). Si aquest repte fos assumit seriosament, podria transformar la direcció mateixa de la teoria política.

Bibliografia

  • Brennan, G. and P. Pettit (2003). The Economy of Esteem. Oxford, Oxford University Press.
  • Honohan, I. (2002). Civic Republicanism. London, Routledge.
  • Maynor, J. (2003). Republicanism in the Modern World. Cambridge, Polity Press.
  • Pettit, P. (1997). Republicanism: A Theory of Freedom and Government. Oxford, Oxford University Press.
    • Hi ha traducció catalana: Pettit, P. (2010). Llibertat i govern: Republicanisme. Barcelona, Angle Editorial.
  • Pocock, J. (1975). The Machiavellian Moment:  Florentine Political Theory and the Atlantic Republican Tradition. Princeton, Princeton University Press.
  • Richardson, H. (2002). Democratic Autonomy. New York, Oxford University Press.
  • Sandel, M. (1996). Democracy’s Discontent: America in Search of a Public Philosophy. Cambridge, Mass., Harvard Universty Press.
  • Skinner, Q. (1997). Liberty Before Liberalism. Cambridge, Cambridge University Press.
    • Hi ha traducció catalana: Skinner, Q. (2020). La llibertat abans del liberalisme. Girona: Edicions de la ela geminada.
  • Spitz, J.-F. (1995). La Liberte Politique. Paris, Presses Universitaires de France.
  • Viroli, M. (2002). Republicanism. New York, Hill  and Wang.
    • Hi ha traducció catalana: Viroli, M. (2007). Republicanisme. Barcelona, Angle Editorial.