El projecte cinematogràfic Examined Life (2008), dirigit per Astra Taylor, consta d’entrevistes a filòsofs contemporanis que reflexionen, en espais urbans, sobre qüestions centrals de la vida humana. Les qüestions que hi aborden són diverses però convergents: la justícia global i les capacitats humanes (Martha C. Nussbaum), l’ètica de la pobresa i les obligacions envers els altres (Peter Singer), la performativitat del gènere i les normes socials (Judith Butler), la religió, la democràcia i la tradició afroamericana (Cornel West), les formes contemporànies de poder i resistència política (Michael Hardt), la ideologia i la cultura en el capitalisme tardà (Slavoj Žižek), la tecnologia, el llenguatge i la subjectivitat (Avital Ronell), i la identitat, el cosmopolitisme i la convivència cultural (Kwame Anthony Appiah). Totes aquestes intervencions comparteixen la voluntat de pensar la filosofia com una pràctica viva, arrelada en l’experiència quotidiana i en els conflictes del món contemporani.

Oferim una traducció amb títols addicionals en cursiva de l’explicació de Nussbaum a la innovadora perspectiva del seu enfocament de les capacitat que creiem que ofereix una bona síntesi tant pel coneixedor del seu pensament com per a qui s’hi inicia. També oferim el vídeo original en anglès.

La justícia de les capacitats humanes

Martha C. Nussbaum
Traducció d’Àlex Agustí-Polis

Aristòtil tenia els elements d’una teoria de la justícia que em semblen molt potents. I és que la tasca d’un bon acord polític és proporcionar a totes i cadascuna de les persones el que necessiten per esdevenir capaces de viure vides humanes riques i desenvolupades [flourishing]. Ara bé, és clar, ell no incloïa tothom, però almenys tenia aquesta idea de donar suport a les capacitats humanes, que és el fonament del meu propi enfocament.

L’enfocament del contracte social

Ara bé, als segles XVII i XVIII va aparèixer un nou enfocament molt poderós: el del contracte social —Thomas Hobbes, John Locke, Jean-Jacques Rousseau, Immanuel Kant. L’enfocament del contracte social s’inspirava en el rerefons del feudalisme, on totes les oportunitats es distribuïen de manera desigual segons la classe, la riquesa heretada i l’estatus. Així, aquests teòrics proposaven imaginar éssers humans desposseïts de tots aquests avantatges heretats, situats en el que anomenaven «estat de natura», on només disposaven del seu cos i dels seus avantatges físics, i intentaven imaginar quin tipus d’acords establirien realment.

La teoria del contracte social

La tradició del contracte social és, per descomptat, una tradició acadèmica i filosòfica, però també té una enorme influència en la cultura popular i en la vida pública. Perquè cada dia sentim coses com: “Oh, aquella gent no es guanya el pa.” O, parlant de donar suport a algun grup nou: “Bé, seran una càrrega per a la nostra economia.” Així, la idea que el bon membre de la societat és un productor que aporta avantatges a tothom és una idea molt viva. I es troba darrere del declivi dels programes de benestar en aquest país [els Estats Unitats]. Crec que també és al darrere de l’escepticisme de molts nord-americans envers Europa i la socialdemocràcia europea. Sentim expressions com «estat mainadera» [nanny state], com si hi hagués alguna cosa problemàtica en la idea de la cura maternal com a concepció del que fa la societat. També ho veiem d’una altra manera en les imatges del que és un «home de debò»: una mena d’individu de l’estat de natura, que no necessita profundament ningú, que no està vinculat a ningú ni per llaços d’amor ni per compassió, sinó que és un solitari que pot fer el seu propi camí i que, només per interès, triarà establir certs tipus d’acords socials.

Les pressupòsits del contracte social

Els teòrics del contracte social van fer certs pressupòsits que no sempre són veritables. Suposaven que les parts del contracte són més o menys iguals en poder físic i mental. Això podia funcionar si pensaves en homes adults sense discapacitats, però, com alguns ja van començar a notar, no funciona gaire bé quan pensem en les dones, perquè la seva opressió ha estat sovint vinculada a una menor força física en comparació amb els homes. Així, si ignores aquesta asimetria física, pots estar excloent un problema que una teoria de la justícia hauria d’afrontar. Però encara funciona pitjor quan pensem en la justícia per a persones amb discapacitats físiques i mentals greus. De fet, alguns teòrics que ho van advertir deien: «Bé, això és un problema, però ja el resoldrem més endavant. Primer construirem la teoria, i després ens ocuparem d’això.»

Justícia i discapacitat

La meva idea és que això no es tracta d’un problema menor. Hi ha moltes persones amb discapacitats físiques i mentals greus. Però, a més, tots nosaltres passem per situacions semblants: quan som infants i quan envellim. Com penses la justícia quan tractes amb cossos molt desiguals en capacitats i poder? I, potser encara més difícil, com la penses quan tractes amb facultats mentals molt desiguals en el seu potencial? Crec que aquest és un problema polític realment seriós. Tot just hem començat a entendre com educar infants amb discapacitats, com pensar la seva representació política, com dissenyar ciutats accessibles. Vull dir, aquest pont que hem travessat: una persona en cadira de rodes el pot creuar. Però fa cinquanta anys això no hauria estat possible. Hi hauria hagut escales, i aquella persona no hauria pogut veure aquesta riba tan bonica.

Què és l’enfocament de les capacitats?

L’enfocament de les capacitats, tal com l’he desenvolupat com a teoria de la justícia, comença amb la idea que tots els éssers humans tenen una dignitat inherent i necessiten condicions de vida dignes d’aquesta dignitat. Els àmbits de la vida que em semblen especialment importants quan pensem en les capacitats són: la vida (el més bàsic de tots); la salut corporal; la integritat corporal; el desenvolupament dels sentits, la imaginació i el pensament; el desenvolupament del raonament pràctic; el desenvolupament de les afiliacions, tant en l’àmbit informal (família i amistat) com en la comunitat política; la capacitat de jugar i tenir oportunitats recreatives; la capacitat de relacionar-se amb altres éssers i amb la natura; i el desenvolupament de les capacitats emocionals, perquè moltes teories obliden que no volem vides plenes de por, per exemple. Des del meu punt de vista, les persones s’uneixen per formar una societat no pas perquè tinguin por i vulguin arribar a un acord per benefici mutu, sinó més aviat per amor: perquè volen unir-se amb els altres per crear un món tan bo com sigui possible.