Com cal llegir un llibre de filosofia?

Cada nova edició tenim nous lectors al Club de lectura de filosofia de la Biblioteca Pública de Girona Carles Rahola. Alguns prèviament han llegit llibres de filosofia i d’altres no. Per això, després de tres edicions, he preparat un document que dona algunes pistes sobre la lectura filosòfica (que és indestriable de la metodologia i la concepció filosòfica). Com que està adreçat a neòfits en la lectura de llibres de filosofia, l’ofereixo en obert per si a algú tot i no formar part del Club li resulta útil.

Introducció

Llegir filosofia és diferent de fer lectures d’altres temàtiques. Perquè la lectura filosòfica demana que posem atenció al contingut filosòfic. No vull dir amb això que no es pugui fer una filosofia amb afinitats i metodologies properes a les ciències socials. De fet, aquesta ha estat la línia d’un corrent filosòfic del segle passat vinculada, per exemple, a l’Escola de Frankfurt, que ha contribuït decisivament a una forma de pensament crític amb una forta base empírica i sociològica. Aquesta línia de treball mostra que la reflexió filosòfica pot nodrir-se de les dades, els mètodes i les categories pròpies de les ciències socials, sense perdre per això la seva capacitat especulativa. Ni tampoc pretenc negar la possibilitat d’una filosofia que es desplegui amb els gèneres literaris, perquè seria totalment fals. Hi ha una llarga tradició de pensament filosòfic que no es limita a l’exposició conceptual o sistemàtica, sinó que es concreta en formes literàries —aforisme, diàleg, narració, poesia o teatre— com a mitjans per pensar i fer pensar. Una tradició que comença amb els aforismes d’Heraclit d’Efes i els diàlegs de Plató d’Atenes, que continua amb les narracions sempre satíriques de Voltaire i que arriba a la contemporaneïtat amb la poesia de María Zambrano i les obres teatrals de Jean-Paul Sartre, per citar alguns exemples dels molts que podríem oferir. Encara menys pretenc ocultar el caràcter filosòfic de literats com ara Fiódor Dostoievski, amb la seva exploració del mal, la llibertat i la fe; de Robert Musil, amb la seva dissecció de la racionalitat moderna; o de Jorge Luis Borges, amb les seves ficcions sobre el temps, la identitat o l’infinit. Per descomptat que tampoc és el meu objectiu menystenir els desenvolupaments de filosofies més científiques, ni tampoc analítiques, com les originades pel Cercle de Viena i els seus ulteriors hereus. En tot cas, sigui quina sigui la nostra comprensió de la filosofia, llegir filosofia comporta inevitablement l’aventura pròpia d’endinsar-se en el món de la filosofia. Un món que pot causar estranyesa (però no menys fascinació) tant en el lector iniciat com en el novell.

Què és la filosofia?

Definir el caràcter propi de la filosofia ja resulta una qüestió filosòfica que ha estat molt disputada. En aquestes línies només puc esbossar-ne una breu (i espero que prou satisfactòria) resposta. Podem establir que la filosofia se serveix de qüestions. Per això, alguns filòsofs l’han caracteritzada com aquell saber que no troba respostes, sinó que reformula les preguntes existents. Considero que el fet de qüestionar-ho tot es troba en el cor de la filosofia, però que no tots els filòsofs ens trobem satisfets davant la impossibilitat de donar resposta al coneixement. N’hi ha que, tot i ser conscients que les respostes poden ser provisionals, en tenim necessitat, de respostes. Per tant, em sembla més encertat dir que llegim filosofia per descobrir la veritat. Tot i que si aquesta afirmació fos massa agosarada pels temps postmoderns, deixeu-me rebaixar-la i establir: que llegim filosofia perquè volem comprendre la realitat. Filosofar vol dir procurar comprendre el món, no pas des de la perspectiva de la història, ni de la literatura ni tampoc de la ciència (tot i que totes elles poden ajudar-nos en aquesta empresa), sinó des de la perspectiva pròpia de la filosofia. Com a lectors de filosofia, el nostre interès se centra tant en les temàtiques com en les maneres que els filòsofs han emprat per cercar el coneixement vertader. El millor testimoni d’aquesta recerca filosòfica és la Història de la filosofia. Tot i que cal aclarir que, com tota Història, no és perfecta: conté dominadors i dominats, l’oblit de mons que es troben més enllà d’Occident i un grup massa nombrós de filòsofes silenciades.

Els principals gèneres d’escriptura filosòfica

1. El diàleg filosòfic. L’exemple més revelador d’aquest gènere —que és el gènere per antonomàsia de la filosofia— són els trenta-sis diàlegs de Plató, considerat el gran sistematitzador de la filosofia perquè sota el paraigua de l’etiqueta «filosofia», els seus diàlegs tracten tota mena de qüestions: des de la política i l’ètica, a la teoria del coneixement fins a la filosofia del llenguatge. Hi ha un corrent que considera que l’ús del diàleg per part de Plató li permetia mantenir distància respecte de quin era el seu veritable pensament filosòfic. Per això en els diàlegs hi trobem una exposició i un intercanvi d’arguments, però no sempre queda clar què pensava exactament l’autor sobre la qüestió ni tampoc quin dels personatges que dialoguen té raó. Dels diàlegs de Plató podem aprendre —com els ocorre, de fet, a Sòcrates i al seu contrincant Protàgoras en el diàleg el Protàgoras— que hem de cedir davant d’un millor argument: així l’un comença defensant una posició i acaba defensant la posició contrària; l’altre comença defensant la posició contrària i acaba defensant la posició originària de l’un. I en molts casos tampoc s’arriba a una conclusió. El corrent més escèptic del platonisme ha interpretat que el caràcter aporètic d’aquestes conclusions dels diàlegs platònics ens indica que Plató no té un sistema, sinó un mètode per explorar la veritat. Tot i que altres corrents, més doctrinals, no han acceptat aquesta conclusió i estableixen que Plató tindria una filosofia pròpia. Segons alguns, oculta als no-iniciats i reservada als seus seguidors. Segons altres, accessible si cerquem bé en els diàlegs. Aquest darrer posicionament acostuma a establir que la filosofia de Plató es troba en el seu personatge principal que és Sòcrates. De totes maneres; tant si optem per una via interpretativa com per l’altra, és indubtable que per a Plató la filosofia és un procés dialògic, perquè és d’aquesta manera que considera que avancem cap a la veritat.

2. El tractat filosòfic. Ja no conté l’element teatral del diàleg, tot i que incorpora l’exposició d’arguments a favor, contraarguments en contra de la posició inicial i, finalment, afegeix les objeccions als contraarguments per mantenir els arguments inicials a favor. Es tracta d’una escriptura que exposa de manera objectiva, estructurada i bastant sistemàtica un corpus de coneixements. L’estil del tractat tendeix a ser expositiu i també analític. En trobem exemples de temes diversos, sovint fàcilment identificables pel seu títol: Tractat del primer principi (1305) de Joan Duns Escot, Tractat teològico-polític (1670) de Baruch Spinoza, l’epistemològicament humil títol Un tractat de la naturalesa humana (1740) de David Hume i el Tractatus logico-philosophicus (1921) de Ludwig Wittgenstein, que té una exposició més aforística que les altres obres esmentades en aquest llista com a tractats. El precedent exemple també ens fa notar que el gènere literari i el gènere filosòfic no coincideixen necessàriament. Per exemple el llibre De la natura de Lucreci, escrit el segle I dC, pel que fa al seu continent (o gènere literari) és un llibre de poesia, mentre que el seu contingut (o gènere filosòfic) és clarament el d’un tractat, perquè hi exposa la filosofia epicúria.

3. La disputa filosòfica. A mig camí entre el diàleg i el tractat, trobem la disputa que va ser molt destacada durant l’edat mitjana, com a mètode oral per practicar i també com mètode per presentar l’argumentació filosòfica per escrit. L’exemple més perfeccionat és el de la Summa Teològica (1274) de Tomàs d’Aquino, que es divideix en parts, tractats, qüestions i articles. L’ordre que segueixen els articles és el següent. En primer lloc, el filòsof planteja la qüestió. En segon lloc, fa d’advocat del diable i exposa arguments en contra de la qüestió, amb l’inici «Sembla que no» (Videtur quod non). En tercer lloc, cal presentar un argument d’autoritat, normalment un versicle de la Bíblia, o un principi a favor de la tesi, introduït amb la fórmula «I tanmateix» (Sed contra). En quart lloc, ja es pot fer resposta pròpia «Contesto que» (Respondeo dicendum quod), en què ja s’argumenta a favor de la tesi amb els raonaments propis. Finalment, en cinquè lloc, el filòsof dona respostes a les objeccions inicials que encara quedin pendents. Del model més rígid de l’escolàstica se’n deia disputatio, però trobem altres exemples de disputes que no presenten una estructura tan formal. Per exemple, la Disputa de l’ase (1417), escrita originàriament en català pel mallorquí Anselm Turmeda. Aquesta obra combina elements ficticis de la narració i del diàleg per relatar-nos una apassionant confrontació entre un ase i el mateix Turmeda que estan entestats a determinar qui té raó sobre la qüestió de si l’ésser humà és superior o no a la resta dels animals de la Creació. L’exposició és senzilla i dura 16 apassionants assalts en què Turmeda esgrimeix arguments a favor de la superioritat humana i l’ase ofereix els seus contraarguments.

4. La sistematització filosòfica. Tot i que de sistemes de filosofia n’hi ha hagut des dels inicis de la filosofia occidental, no és fins al segle XVII que hi ha interès no només a mostrar-los sinó també a exposar-ne el desplegament. René Descartes en una carta del 27 de febrer de 1637 li explica a Marin Mersenne que el treball previ als seus tres tractats científics no du com a títol Tractat del mètode, sinó Discurs del mètode (1637) perquè el propòsit del seu escrit no és mostrar el mètode sinó parlar-ne. És en aquest moment que apareix un nou estil d’escriptura filosòfica que s’inspira en l’ordre i la justificació de les matemàtiques. Per a Descartes, que també era matemàtic, l’ordre consisteix a conèixer primer les idees més simples i evidents perquè les següents es puguin deduir clarament d’aquestes. Aquest procés pot ser analític que vol dir que es mostra la via de la cosa inventada. O bé sintètic, amb la construcció del coneixement des de fonaments segurs, com en la geometria, en què es mostra de quina manera les coses depenen d’elles mateixes i de les altres. Descartes defensa l’ordre analític per obtenir veritats segures. Així, en les Meditacions metafísiques (1641) procedeix linealment, que vol dir amb les idees evidents, en primer terme, per tal de trobar, en darrer terme, la resta de veritats clares i distintes. Mentre que Baruch Spinoza va optar per l’ordre sintètic en la seva Ètica, demostrada segons l’ordre geomètric (1677). Una obra que parteix de la suposició de definicions i axiomes, que estableix teoremes, demostra proposicions i dedueix corol·laris. L’ordre sintètic de Spinoza garanteix que cada pas del raonament depengui només del que ja s’ha edificat prèviament en el seu sistema filosòfic. Per al lector poc avesat a aquests estils de desplegament sistemàtic poden ocasionar una lectura feixuga. Però se’ls ha de reconèixer el mèrit d’apropar-se al coneixement a partir de l’intent d’ordre i amb bases sòlides, respectivament. 

5. L’estil aforístic. Normalment, un estil més poètic, com l’estil aforístic, tendeix a oposar-se a la concepció de la sistematització filosòfica. Per això el filòsof Joan-Carles Mèlich distingeix entre la «filosofia com a sistema metafísic», que va des de Parmènides a Georg Wilhelm Friedrich Hegel, i la «filosofia com a fragment», des d’Heraclit a Friedrich Nietzsche. Tot i que en el cas dels presocràtics, pel caràcter fragmentari dels textos que ens han arribat, es fa complicat tenir una imatge completa del pensament de la seva obra. Estem legitimats a fer-ne interpretacions i, en el millor dels casos, a establir principis que governen la realitat segons cadascun d’ells. Principis com ara els quatre elements de la naturalesa, l’il·limitat, l’ésser o els àtoms. Però la manca de la completesa de la seva obra dificulta concebre que el seu pensament sigui un sistema filosòfic tancat i totalitzador, com els que van dominar el segle XVII, amb figures com Descartes o Spinoza. Aquests grans sistemes moderns solien ser massa rígids i pretendre una explicació absoluta i definitiva de la realitat, cosa que sovint limitava la complexitat i la pluralitat del món així com de l’experiència humana. En l’època contemporània, molts autors han reivindicat formes de filosofia més fragmentàries, obertes i sovint aforístiques, que rebutgen la idea d’un sistema complet i infal·lible. L’exemple paradigmàtic d’aquest enfocament és el de Nietzsche, especialment en la seva obra Així parlà Zaratustra (1885), que presenta una filosofia poètica, simbòlica i crítica amb la pretensió dels sistemes de mostrar una forma d’«última veritat» que negui la pluralitat, el devenir i la vida mateixa. En comptes d’això, Nietzsche proposa una filosofia viva que celebra la transformació constant i rebutja el dogmatisme. Aquesta tendència no és exclusiva d’un sol autor i fins i tot la podem trobar en alguns corrents de la filosofia que renuncien a la pretensió d’absolutisme per abraçar la complexitat i la fragmentació del pensament. L’altre gran escriptor amb una filosofia fragmentària és el francès Blaise Pascal. Els seus Pensaments (1670) són doblement aforístics. En primer lloc, perquè l’escriptura ja va ser concebuda i produïda en un estil aforístic. En segon lloc, perquè l’autor va morir abans de poder indicar com calia publicar l’obra. En tractar-se d’apunts inacabats i fragmentats, els editors van haver de prendre decisions sobre l’ordre, la selecció i l’edició.

Què ens cal comprendre en un llibre de filosofia?

Un llibre de filosofia pot ser entès com els resultats del particular laboratori d’un filòsof. Aquesta experimentació no és un espai privilegiat i inaccessible, sinó que parteix del sentit comú. Ara bé, tot i que el punt de partida de l’exploració filosòfica sigui l’experiència humana, no és l’única consideració que cal tenir en compte. Perquè comprendre la filosofia d’un determinat autor implica comprendre l’experiment mental en el qual es troba immers. En el diàleg de la República, Plató imagina una ciutat ideal on tothom fa el que li correspon segons la seva naturalesa. I en les Meditacions metafísiques, Descartes s’imagina un geni maligne que posi en dubte tot el que ell sap, per comprovar, així, si pot arribar a una certesa indubtable. Però no sempre trobem escenaris tan clars i distints com els precedents. El que podem esbrinar ben segur són les qüestions que, de forma implícita o explícita, formulen els nostres autors, com ara: què fa que una ciutat sigui justa?, o si hi ha res que sigui cert? Per tant, com a lectors de filosofia, la nostra tasca més complicada i decisiva és esbrinar exactament quina resposta dona cada filòsof a les qüestions que es planteja. Una resposta —sigui dit— que a banda de ser complicada de comprendre, pot tenir molts matisos.

Tota exploració filosòfica parteix d’una anàlisi. Elements com el context social i històric, el posicionament filosòfic de l’autor, així com saber amb qui o contra qui dialoga poden ajudar a enriquir la comprensió de les argumentacions filosòfiques. Un altre element de complicada identificació són els principis reguladors de cada autor. De vegades cal fer diverses lectures per copsar-los. O, fins i tot, endinsar-se en més d’una obra (o en la totalitat!) per aconseguir destriar-los. Per posar un exemple: en l’obra de Plató, el diàleg no és només un tema, sinó el seu vehicle literari i filosòfic central. Diversos dels seus diàlegs permeten copsar aquesta idea. En el Fedre, Sòcrates defensa que l’intercanvi oral és superior a l’escriptura perquè permet preguntar, respondre i adaptar-se a l’interlocutor, mentre que un text escrit mai no presenta canvis ni pot oferir aclariments al lector. Amb aquest primer exemple ja comencem a captar que el diàleg s’interpreta com la via viva de la recerca de la veritat. Però si continuem amb el Protàgoras i el Gòrgias, notem que el contrast entre debat sofístic i diàleg de Sòcrates permet subratllar que l’objectiu de la filosofia no és guanyar, sinó aclarir i comprendre. En la República, en especial en el Llibre I, Sòcrates inicia el camí cap a la definició de la justícia mitjançant una conversa amb diversos interlocutors que evoluciona i ens mostra que el coneixement es construeix col·lectivament. Finalment, en el text de caràcter més autobiogràfic de Plató, la Carta setena, el nostre autor insisteix en el fet que la filosofia no pot transmetre’s plenament per escrit, sinó que cal un intercanvi directe, llarg i pacient.

Un factor més que cal considerar en la lectura de filosofia és la terminologia filosòfica. En general, el filòsof acostuma a emprar un vocabulari que ens ressona prou, però que no per això deixa de ser tècnic. Per això hem de mantenir una lectura atenta i comprendre els usos i les definicions que s’emprenen en el text. Per exemple, conceptes com «crítica» o «dogmatisme» per a Kant disten de les explicacions més comunes i de les principals definicions dels diccionaris. La «crítica» kantiana consisteix a examinar les condicions de possibilitat d’un tipus concret de raó o facultat. Mentre que el «dogmatisme», segons Kant, és fer afirmacions filosòfiques sobre la realitat sense haver examinat abans les condicions i límits de la raó.

Encara hem de tenir en compte que la filosofia aspira a tenir un caràcter universal. Per tant, tot i que la partença sigui l’experiència humana particular d’un autor, en els llibres de filosofia hi trobem abstraccions i generalitzacions. Això no hauria de representar un gran problema perquè en el nostre dia a dia ja utilitzem, de fet, un bon reguitzell de conceptes abstractes. La llibertat, l’amor i la justícia, en són exemples d’ús ben quotidià. A més, també fem ús de generalitzacions. Per exemple, quan diem que tot està més car: no ens referim al fet que cadascun dels productes d’una botiga hagi augmentat de preu sinó a la tendència generalitzada d’un augment de preus en la majoria dels productes que consumim regularment. La dificultat en filosofia és aconseguir passar del particular a l’universal. O —en paraules del glossador modernista Eugeni d’Ors per referir-se a la seva tasca filosòfica— transformar l’anècdota en categoria.

El temps i la lectura filosòfica

Segons el manual How to Read a Book (‘Com llegir un llibre’) de Mortimer J. Adler i Charles Van Doren, tots els llibres de no-ficció que valen la pena haurien de llegir-se en tres etapes: primer, una lectura estructural o d’inspecció, ràpida però metòdica, per captar-ne l’organització, el propòsit i les preguntes que planteja; després, una lectura analítica o interpretativa, més pausada i completa, per entendre amb precisió la tesi central, els arguments i la lògica de l’autor; i, finalment, una lectura crítica o avaluativa, en què —un cop entès el text— ja podem valorar la solidesa de les seves idees, assenyalar punts forts i febles, i integrar (o rebutjar!) el que hàgim llegit en el nostre pensament. 

L’estratègia hermenèutica precedent també s’aplica, sense cap mena de dubte, a qualsevol bon llibre de filosofia. Perquè llegir filosofia és un procés lent que posa a prova la constància, la concentració i la comprensió. Byung-Chul Han, el filòsof coreà de moda, ho sap molt bé. En una entrevista explicava que tot i no saber alemany se’n va anar de Corea del Sud perquè volia estudiar literatura a Alemanya. Quan va arribar a Alemanya va descobrir alguns filòsofs i per sorprenent que pugui semblar, en comptes de matricular-se en la seva idea inicial d’estudis literaris, va optar per cursar els de filosofia. La raó és que llegia lent: «Per estudiar Hegel, la velocitat no és important. En fas prou amb poder llegir una pàgina al dia.». La filosofia encarna perfectament l’aforisme que «Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir», del poeta Joan Fuster. El gran historiador de la filosofia moderna Pere Lluís Font afegeix alguns ingredients a la lentitud de la filosofia: «cal picar pedra, informar-se, reflexionar en soledat i en diàleg amb companys de professió o d’aprenentatge, amb bons professors, si pot ser amb algun mestre i, sobretot, amb els grans filòsofs del passat.» Per això només hi ha una manera seriosa de pensar, que és repensar.

Referències

La qüestió de la distinció de la «filosofia com a sistema metafísic» i la «filosofia com a fragment» ha ocupat part de l’obra de Joan-Carles Mèlich. Però resulta molt esclaridora la introducció que en fa entre les pàgines 13 i 15 en Contra els absoluts. Per donar unes pautes senzilles, adapto la nomenclatura de les categories dels estils d’escriptura filosòfica que es troben entre les pàgines 274 i 279 de How to Read a Book (publicat per primer cop el 1942 i revisat el 1972) de Mortimer J. Adler i Charles Van Doren, tot i que el meu contingut es desvia en alt grau de la seva exposició. També prenc els tres estadis per a una lectura efectiva de llibres de no-ficció de la mateixa obra. La referència a les declaracions d’Eugeni d’Ors es troben en una entrevista que l’any 1917 li va fer Fernando Barangó-Solís. Les paraules exactes són les següents: «Yo, como glosador, tomo la Anécdota y la transformo en Categoría, así las grandes anécdotas colectivas como las personales.» La cita de Byung-Chul Han prové de l’entrevista que l’any 2014 li va fer Francesc Arroyo a El País. L’aforisme de Joan Fuster es troba recollit amb el número 26 a Judicis finals (1960). I la cita de Pere Lluís Font es troba en la pàgina 82 de La filosofia al natural, publicat el 2025. Trobareu tots aquests documents a la Bibliografia de sota. 

Bibliografia

Anselm Turmeda, Disputa de l’ase (versió d’Albert Mestres i Marta Marfany), Barcelona: Editorial Barcino, 2013.

Blaise Pascal, Pensaments i opuscles, Martorell: Adesiara, 2021.

Fernando Barangó-Solís, «Gente conocida. Eugenio d’Ors ‘Xenius’», La Unión Ilustrada, 8 de març de 1917. Accedeix-hi 

Francesc Arroyo, «Byung-Chul Han: Aviso de derrumbe», El País, 28 de març de 2014. Accedeix-hi

Joan-Carles Mèlich, Contra els absoluts. Converses amb Ignasi Moreta, Barcelona: Editorial Fragment, 2018.

Josep Olesti, «Racionalisme i empirisme: de Descartes a Hume», El pensament filosòfic i científic, vol. I, Barcelona: Editorial Pòrtic, 219-268.

Mortimer J. Adler i Charles Van Doren, How to Read a Book, Nova York: Simon and Schuster, 2014.

Pere Lluís Font, La filosofia al natural, Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2025.

Plató, Cartes, Barcelona: Editorial Alpha, 2009.

—Diàlegs, vol. II: Càrmides. Lisis. Protàgoras, Barcelona: Editorial Alpha, 1932.

—Diàlegs, vol. IX: Fedre. Barcelona: Editorial Alpha, 1971.

—Diàlegs, vol. VIII: Gòrgias. Barcelona: Editorial Alpha, 1970.

—Diàlegs, vol. X: La República (llibres I-IV). Barcelona: Editorial Alpha, 1972.

—Diàlegs, vol. XI: La República (llibres V-VII). Barcelona: Editorial Alpha, 1973.

—Diàlegs, vol. XII: La República (llibres VIII-X). Barcelona: Editorial Alpha, 1974.

René Descartes, Meditaciones metafísicas con objeciones y respuestas. Oviedo: KRK Ediciones, 2005.