Jonathan Swift (1667–1745), escriptor, pamfletista i capellà irlandès, és conegut sobretot per Gulliver’s Travels, però també per nombrosos assaigs satírics com A Modest Proposal i The Tale of a Tub. Tot i no ser filòsof sistemàtic, la seva obra és profundament filosòfica en el sentit moral i polític: utilitza la sàtira per qüestionar les pretensions de la raó il·limitada, la corrupció política, el dogmatisme religiós i la vanitat humana. Influït pel context de la Il·lustració, Swift mostra una actitud ambivalent: participa del racionalisme crític, però també en denuncia els excessos, i combina un humanisme moral amb un pessimisme antropològic. En la seva visió, l’ésser humà és capaç d’alteses intel·lectuals, però està irremeiablement lligat a la irracionalitat, l’egoisme i la corrupció.

Un dels exemples més clars es troba en la curiosa obra de Jonathan Swift Els viatges de Gulliver. El protagonista, després de visitar nombrosos regnes amb els defectes habituals de les societats humanes —defectes que l’autor exagera amb finalitats satíriques—, arriba finalment al país dels Houyhnhnms, un país habitat per cavalls perfectament civilitzats. Ells formen la societat perfecta. Després d’aprendre el seu idioma, Gulliver comprova com els cavalls viuen sense enveges, ni ira, ni voluntat de domini; tots fan la seva part sense mandrejar, tots respecten els altres. Els Houyhnhnms conviuen amb uns fastigosos micos, anomenats Yahoos, que viuen exclosos de la civilizació. En efecte, els Yahoos són violents, luxuriosos, dropos, bruts i fastigosos, al contrari dels seus amos (els Yahoos, esclar, són els homes, i demostren fins a quin punt l’autor, Jonathan Swift, malgrat ser un humanista, sentia un fort menyspreu pels defectes habituals de les persones). La qüestió de fons, però, és aquesta: la societat dels Houyhnhnms, malgrat els esforços de Swift per dotar-la de versemblança i atractiu, resulta avorridíssima, mancada de tota vitalitat. Hom diria que l’objectiu dels Houyhnhms és dur una vida cadavèrica, una vida maquinal, una vida sense vida.

—Oriol Quintana, La mandra, Barcelona: Fragmenta Editorial, 2019, 22-23.

Però, pitjor, hi ha encara una altra possibilitat que no hem contemplat: una vida eterna similar a la vida mortal (ni la del cel ni la de l’intern). Quan pensem en la immortalitat com una cosa desitjable, la imaginem en unes condicions que, elles sí, són desitjables: som joves o no massa vells, sense dolor, ni malalties o qualsevol altre patiment. Però i si la immortalitat és com la dels struldbrugs que ens dibuixa Jonathan Swift en Els viatges de Gulliver? Aquests immortals es fan vells, perden les dents i la memòria i fins i tot, perquè les llengües evolucionen, la capacitat d’entendre’s entre els struldbrugs de diferents èpoques, perden la curiositat i les ganes de viure i envegen els morts. Algú pot dir que, en el fons, aquesta possibilitat i la de l’infern venen a ser la mateixa. Però si no ho és, i en qualsevol cas, sembla que no és la mera immortalitat la que és l’objecte cobejat, sinó una immortalitat en bones (o les millors) condicions. Tanmateix, ni tan sols aquesta seria desitjable segons alguns autors. Seria terriblement tediosa, diuen; fer la cosa més agradable milions de milions de vegades faria que l’experiència més grata esdevinga avorrida, desagradable. Potser aquelles millors condicions inclouran ser únicament res cogitans, és a dir, només ment, esperit o com vulgueu dir-ho, la qual cosa (i això sembla ser un pensament ben estés) ens alliberaria de les dependències del cos: el desig, la malaltia, la feblesa… El problema és si aquest presumpte avantatge no es convertiria ell mateix en una càrrega més, ja que ens privaria d’un amplíssim espectre de possibles activitats: totes aquelles que necessiten el cos per a ser realitzades. És per això que es parla de la resurrecció de la carn? Segurament la ment o l’ànima deu tenir unes altres formes d’entretenir-se que no sola-ment fan sobrer el cos sinó que constitueixen estats que, ara i ací, ens resulten inimaginables i que potser possibilitarien estadis desconeguts i antitètics de l’avorriment.

—Tobies Grimaltos, Assaig sobre la vellesa, Gandia: Lletra Impresa, 2025, 115.

Per saber-ne més

Autors relacionats

  • Montaigne
  • Thomas Hobbes
  • John Locke
  • Voltaire
  • David Hume

Temes relacionats

  • Naturalesa humana i irracionalitat
  • Límit i crítica de la raó
  • Crítica política
  • Religió i dogmatisme
  • Utopia i distopia