Francesc Xavier Llorens i Barba (Vilafranca del Penedès, 23 d’octubre de 1820 – Barcelona, 23 d’abril de 1872) va ser un destacat filòsof i catedràtic català, considerat un dels fundadors de l’Escola de Filosofia de Barcelona, juntament amb el seu mestre Ramon Martí d’Eixalà.
Provinent d’una família il·lustrada del Penedès, Llorens i Barba va estudiar Jurisprudència i Filosofia a la Universitat de Barcelona entre 1836 i 1845. Va tenir com a companys figures destacades com Manuel Milà i Fontanals, Narcís Monturiol i Francisco Pi i Margall. El seu mestre més influent va ser Ramon Martí d’Eixalà, qui el va introduir en la filosofia escocesa del sentit comú, especialment en les idees de Thomas Reid i Dugald Stewart.
El 1846 va ingressar al claustre de la Universitat de Barcelona com a substitut de geografia i, l’any següent, va obtenir la càtedra de “Filosofia i la seva història”. Va exercir com a secretari de la Facultat de Filosofia i va contribuir a la consolidació de la Universitat de Barcelona durant el segle XIX.
El seu pensament va influir profundament en la filosofia catalana, especialment en figures com Josep Torras i Bages i Jaume Serra Húnter. Tot i que la seva escola no va tenir una continuïtat institucional immediata, el seu llegat va perdurar en la tradició filosòfica catalana del sentit comú i en el desenvolupament del pensament conservador català.
L’obra de Francesc Xavier Llorens i Barba
Llorens i Barba va desenvolupar una filosofia que combinava elements de l’aristotelisme escolàstic, l’eclecticisme francès i la filosofia escocesa del sentit comú. Va dividir la seva doctrina en dues parts: la filosofia teòrica, que inclou la psicologia empírica, la lògica i la metafísica; i la filosofia pràctica, que abasta l’ètica i el dret natural. Va destacar la importància de la consciència com a fonament del coneixement i va defensar la compatibilitat entre la ciència i la religió. Va rebutjar el racionalisme radical i el materialisme, sostenint que l’existència de Déu no podia ser demostrada racionalment, sinó que era una necessitat intrínseca de l’esperit humà.
Entre les seves obres més destacades es troben:
- Oració inaugural (1854), pronunciada en l’obertura del curs universitari 1854-1855.
- Lecciones de Filosofía, recollides pels seus alumnes i publicades pòstumament el 1920.
- Iniciació a la Filosofia (1867), on exposa els fonaments del seu pensament filosòfic.