Caldrà elaborar una resposta original, argumentada, exemplificada, amb correcció ortogràfica, sense repetició d’arguments o d’idees, ordenada, cohesionada i coherent. Caldrà emprar correctament els connectors, així com les comes. (No es recomana abusar de les subordinades ni de les passives).
Es tracta que feu l’esforç d’argumentar d’una manera personal, clara i coherent a favor o en contra de la tesi que us anuncien. És important que no us limiteu simplement a fer afirmacions, sinó que intenteu proporcionar raons que justifiquin la posició que defenseu.
L’argumentació i la precisió conceptual, lèxica, ortogràfica i el recurs de connectors i d’exemples propis són bàsics si preteneu obtenir una bona puntuació. Tampoc es tracta que optis per posicionar-te en contra o a favor de la tesi amb els mateixos arguments que ho faria l’autor de l’esmentada tesi: no cal repetir què diu l’autor ni fer-se passar per ell. Un bon argument és bo quan està ben construït, no pas segons qui l’ha dit. Això et cal fer: construir bons arguments.
Perquè els vostres arguments estiguin ben construïts s’han de basar en raons sòlides. Poden donar suport al teu raonament els següents elements:
- Dades empíriques. Fets o observacions que es poden comprovar objectivament.
- Raonaments lògics. Deduccions o inferències coherents a partir d’altres idees o principis.
- Exemples. Casos concrets que ajuden a il·lustrar o demostrar una idea.
- Autoritats. Opinió d’experts o textos que aporten credibilitat a la tesi.
- Testimonis. Relats personals o de tercers que donen suport a una afirmació.
- Analogies. Comparacions que ajuden a establir relacions entre situacions semblants.
Estructura bàsica de l’exercici 3
[Introducció directa i breu: què faràs en aquesta comparació, sempre s’escriu en darrer terme, després d’escriure els punts i de la conclusió. D’aquesta manera t’assegures que la introducció connecta amb el desenvolupament posterior.]
En primer lloc, [1r argument]
En segon lloc, [2n argument]
En tercer lloc, [3r argument / 1r contraargument]
En quart lloc, [4t argument / 1r contraargument / 2n contraargument]
Per concloure / A tall de síntesi, [resum dels arguments anteriors i resposta a l’afirmació de l’exercici]
Exemple de com procedim amb l’exercici 3
«És més probable que actuï sempre d’una forma moralment adequada una persona que es deixa portar pels seus sentiments d’amor, compassió i empatia cap als altres, que no pas una persona que té molta autodisciplina i un alt sentit del deure, i actua, no moguda per sentiments de simpatia, sinó per la forta voluntat de fer sempre allò que prescriu el deure moral.»
Indiqueu si esteu d’acord o en desacord amb aquesta argumentació, tot aportant raons i justificació per al punt de vista que voleu defensar.
[Introducció] La pregunta sobre com hem d’actuar moralment ha estat present al llarg de la història de la filosofia. Aquest escrit defensarà que l’actuació per deure és l’única autènticament moral, ja que es basa en la voluntat de fer el bé per respecte a la llei moral, i no per impulsos emocionals o sentiments d’amor, que poden ser canviants i parcials. Així, actuar per deure assegura una coherència ètica que va més enllà de les emocions circumstancials.
En primer lloc, les actuacions fruit del deure —entès, el deure, com una actitud de disciplina de la cerca del bé comú en la societat— sempre seran morals perquè el subjecte no actuarà mai perquè alguna acció li produeixi benestar, sinó perquè considera plenament que el que du a terme és la manera correcta d’actuar.
En segon lloc, l’actuació per deure —que no se sol desviar quan l’autodisciplina és forta, i ho és en les persones que consideren que tenen el deure de millorar el món— també té un mecanisme de prevenció de la mala acció molt útil, tant a priori com a posteriori. A priori, tenim la consciència moral que ens ajuda a complir el deure. Una persona que creu actuar correctament pels sentiments (d’amor, de compassió, de ràbia, etc.), podria no tenir aquests sentiments desperts, i, per tant, no actuaria. I sobre el mecanisme a posteriori, quan l’actuació pel deure ha fallat, produeix tals remordiments en la persona recta i de bé que seria estrany que tornés a fallar i a tenir aquests sentiments negatius. Això també ens porta a considerar que l’efecte dels remordiments és molt més eficaç en algú que segueix el just canvi del deure, que no pas el passional zig-zag de les seves emocions.
En tercer lloc, no només és millor aquell que actua per deure sinó que, a més, és més fàcil educar en el deure que en l’amor. Educar en el deure implica fer comprendre la noció que com que compartim un món, i ningú es pot allunyar tant ni tant de temps de les persones, ens devem algunes coses bàsiques els uns als altres, com: l’ajuda, el fet de saber estar i conviure, etc. Mentre que l’educació moral sentimental pressuposa que tothom pot desenvolupar una actuació d’afecte en els seus actes cap als altres. Fet que no només és contraproduent per la moralitat de l’acte, sinó també per al desenvolupament de la persona que és sentimental, atès que no s’acontenta amb la satisfacció de fer una actuació pel deure, sinó que vol rebre felicitat (o felicitacions) pels seus actes. Encara podem afegir que l’afabilitat del sentiment pot ser contraproduent perquè si la persona actua pels seus sentiments, prendrà la decisió d’actuar en favor de qui li professi (o a qui professi) més amor, compassió; descuidant, així, el deure d’atendre qui més ho necessiti, i no pas qui més la complagui o a qui més desitgi complaure.
En quart lloc, hi ha qui podria contraargumentar que en nom del deure s’han comès autèntiques barbaritats. Quants soldats han mort en nom del deure, quants nazis han assassinat jueus en nom del deure i sota el pretext de servir el seu país. El deure deshumanitza perquè imposa la voluntat del superior. I algú deshumanitzat no pot actuar moralment. Contra aquesta darrera afirmació, cal comentar que no és menys deure la racionalitat. Abans de seguir qualsevol ordre, cal seguir els dictats de la justa raó, cal reflexionar si realment es tracta d’un deure o d’una cruel ordre camuflada. El deure més important de la humanitat és reflexionar i no deixar-se endur per les emocions, perquè només així podrem prendre accions verament morals.
A tall de síntesi, l’actuació per deure es revela com l’única vertaderament moral, ja que garanteix una acció sostinguda pel criteri racional i la voluntat de fer el bé comú, independentment de les fluctuacions emocionals, de com vulguem fer sentir els altres o de com els altres ens vulguin fer sentir. Tot i les crítiques que associen el deure a la deshumanització, el veritable deure inclou la reflexió i l’examen crític de les pròpies accions per evitar caure en l’obediència cega. Educar en el deure, lluny de ser una imposició rígida, és educar en la responsabilitat compartida i en la capacitat d’actuar moralment fins i tot quan l’afecte desapareix. Així, la moralitat no depèn dels sentiments volàtils, sinó de la fortalesa d’una consciència orientada pel principi de justícia i per la voluntat de construir un món millor.