En la nostra cultura, el dolor s’ha convertit en el punt de partida de la condició humana. Es dona per fet que viure és trobar-se mancat, que sempre ens faltarà alguna cosa, i que el desig i el plaer només serveixen per alleujar, momentàniament, aquest patiment de fons. El mite de l’Androgin del personatge del comediògraf Aristòfanes que elabora Plató en El Convit ja apunta en aquesta direcció. Si cerquem la nostra meitat és per abans els humans teníem el doble de caps i d’extremitats, Zeus ens va castigar per la nostra altivesa. Per això cerquem la meitat que ens manca. D’aquí neix la idea d’escassetat, que no és tant una realitat material com una experiència moral: sentir que el món no n’hi ha prou, que l’entorn és insuficient.
Aquesta visió és la que, en el fons, sostenen també les teories econòmiques dels ideòlegs del lliure mercat, com Friedrich August von Hayek i Milton Friedman, per a qui els humans són éssers de desitjos infinits en un món de recursos limitats. La seva economia parteix d’una antropologia del dolor: la idea que la manca és inherent a la vida i que tota activitat humana és una lluita per mitigar-la.
Altres formes de vida, però, demostren que el dolor no és inevitable, sinó cultural. Hi ha maneres d’habitar el món sense percebre’l com una successió de mancances, sense convertir el desig en un buit sense fi. En aquest sentit, la nostra economia i la nostra manera de pensar reposen sobre una teologia del dolor: una creença que fa del patiment una veritat natural i del plaer un alleujament passatger. Potser el veritable repte és deixar de viure des d’aquesta ferida imaginada, i aprendre a pensar la vida no com allò que falta, sinó com allò que ja és suficient.