Erri De Luca

Traducció d’Àlex Agustí-Polis

Qualsevol altre mitjà serveix per fer un desplaçament, però només els peus permeten el viatge. Aquesta paraula, per a mi, és noble i no coincideix amb cap agència. Viatge és la travessia de deserts per part dels nous migrants, viatge és el que correspon al pelegrí que emprèn el camí cap a la seva destinació. També és viatge la petita excursió d’un dia de qui puja a la muntanya, a dues o quatre potes.

Les terres emergides han estat explorades per homes caminant. Per a mi, el caminar, amb o sense calçat, és la manera de visitar el món. Els passos han estat l’eina de mesura per als pobles pràctics. I el peu és, per a grecs i llatins, la part d’una estrofa. En algun lloc he escrit un elogi dels peus perquè són la part treballadora del nostre cos, més que no pas les mans.

Prefereixo la marxa solitària per la muntanya per arribar a una paret que vull escalar. M’agraden les que estan lluny de les carreteres, i per això són poc freqüentades. M’agrada acostar-m’hi, dedicar-hi temps. Els alpinistes anomenen aproximació al camí que porta fins a la paret. Per a mi és un allunyament del punt de partida, des d’on deixo el mitjà de transport. Em procuro distància, fins a arribar a un cim, extrem de l’allunyament. Allà, l’acordió del viatge és desplegat del tot, i des d’allà comença el moviment contrari que el tanca. Al vespre, de tornada de la sortida, em rento i em frego els peus amb una mica d’aiguardent i tornen a ser nous. Al Nepal hi he estat un parell de cops i he gaudit de les etapes diàries a peu en el pelegrinatge cap a les muntanyes més altes de la Terra.

Caminar per ciutat, en canvi, no se’m dona bé: el camí es trenca entre obstacles. I el ritme s’encalla. Avui, entre nosaltres, es convida a caminar per ajudar el cos a mantenir-se sa. Una dieta recomana cremar calories amb l’hàbit de sortir a passejar. Avui es camina com a exercici, sense necessitat de desplaçament. La cinta de córrer és la imatge més penosa de la condició del vianant: recórrer quilòmetres sobre una banda dins la pròpia habitació.

Els peus han deixat de servir per viatjar: han esdevingut els dels presoners en l’hora del pati. Això s’assembla a qui resa com a exercici de pregària, però sense cap destinatari per a les seves paraules. No crec que entre nosaltres els peus estiguin recuperant cap dignitat. Els antics oferien al viatger aigua per rentar-los. Els honoraven perquè eren preuats. La dignitat va lligada al valor d’ús. Els honoren més les dones que els calcen amb talons alts: que almenys els decoren.

15 de juliol de 2013