Atenció, ressenya amb espòilers!

El propòsit d’aquesta ressenya no és ni encoratjar-vos ni tampoc desencoratjar-vos perquè aneu a veure L’Odissea (2026) de Christopher Nolan, sinó justificar per què em sembla tan fluixa la seva versió. Tot i que, si fa sentit el que dic, al que sí que us encoratjaria és a llegir l’Odissea d’Homer en vers: en la canònica de Carles Riba o en la novel·lesca de Joan F. Mira o en la reeixida de Pau Sabaté.

Us he de confessar que tenia molt poques expectatives posades en la versió de Nolan. L’homèrica fa anys que em fascina, per això l’estic tornant a llegir aquest estiu amb l’improvisat Club de lectura d’Homer que hem fet. De fet, els membres d’aquest Club l’hem anada a veure i després l’hem comentada. Per tant, part de l’anàlisi que paregui en aquesta ressenya és deutora d’aquesta conversa.

També us vull prevenir que em pensava que perquè la pel·lícula m’atrapés no calia que fos «la meva Odissea», sinó que en faria prou amb què la de Nolan tingués coherència. Però m’he adonat que no n’hi ha prou amb la coherència interna de l’obra —que en alguns moments ja la té!— perquè un boig també és coherent quan fa casar totes les peces dels seus deliris. Però, en canvi, s’allunya de la realitat compartida amb els altres. Aquest és el problema de Nolan que no entén la realitat compartida dels grecs de l’època, que és la realitat que vol mostrar l’Odissea homèrica. Així que procuraré demostrar en què falla la seva producció.

Els seus personatges estan plenament esteriotipats: Agamèmnon sembla Darth Vader; Penèlope, una histèrica; Telèmac, un pàmfil; Odisseu, un cristià amb molta culpa, l’impiu dels déus grecs. No hi apareixen dues figures clau en el desenvolupament del personatge protagonista com són Laertes, el seu pare, i, Anticlea, la seva mare. Es destaquen i s’esvaixen personatges sense un criteri sòlid: es dona molt de protagonisme a Sinó i ni tan sols apareix Aquil·les, a l’Hades, que en l’original li confessa a Odiseu que preferiria ser un serf pobre a la terra que regnar entre els morts. Tirèsias, l’endeví més famós, sembla un llimac; Circe, una vella amb massa gats —ni rastre que frueixi amb Odisseu!—; Calipso sembla una tarada que el segresta i li fa desenvolupar la síndrome d’Estocolm drogant-lo amb lotus —la flor, no pas les galetes— (quan, en realitat, cal recordar que s’han estimat durant 7 anys!) De fet, em sembla una cagada molt forta unir l’episodi dels lotòfags amb Calipso perquè així no s’entèn la mena de relació que hi ha entre tots dos. I tot plegat acaba quedant com un abús (amorós?) i una terapeutització per part de Calipso. I el ciclop Polifem —ai Polifem!—, que ni tan sols creua paraula directament amb Odisseu, ens apareix en una insatisfactòria part que en l’original és plena d’enginys i que té aquella resposta d’Odisseu de ser «Ningú», que potser hauríem de dir «Ningu» perquè en grec canvia l’accent. Una part que és ben coneguda per tot cultureta perquè segur que té el record de quan el ciclop li pregunta a l’itaquès qui és. Una pregunta que penetra en la qüestió de la identitat i que ressona de múltiples maneres en algú que es troba lluny de casa i des de fa tant de temps, com és Odisseu.

L’ambientació tampoc m’acaba de satisfer. Tota la pel·lícula sembla rodada als països nòrdics. Fins i tot en la innecessària part dels Lestrígons, els gegants platejats, hi ha volves de neu flotant en l’ambient. En tot el metratge hi ha foscor, massa foscor. Tanta que fa que ens preguntem si trobem a la ciutat de Gotham o al mediterrani. Cap broma, Odisseu no fa cap bauxa després de vint anys fora de casa i de vagar gran part del temps pel mediterrani. Un mediterrani que sembla més aviat el bàltic. Per tant, cap escena ni insinuació al sexe. El mediterrani de Nolan és l’infern terrenal: fosc, fred i asexual.

Nolan també empra una tesi absolutament absurda i hiperbòlica com la de la decadència d’Occident perquè els aqueus han fet un regal, el cavall de Troia, que ha enverinat la confiança no només dels troians sinó del món sencer. I la solució d’Odisseu —més culpable que un cristià que ha descobert el pecat original— és matar a tots els pretendents perquè s’han aprofitat de la llei de l’hospitalitat («la llei de Zeus», que dicta que sempre cal aculli algú perquè aquest podria ser un déu disfressat de pidolaire). Bona estratègia, Odisseu: Restaurar l’hospitalitat matant a tots els pretendents panxa contents que ronden Penèlope. No, Nolan, no va d’això l’emprenyada d’Odisseu. Va de coses molt més passionals i primitives, d’enviar un missatge: la meva terra, el meu fill i la meva dona no es toquen. A banda que la tesi de la decadència d’Occident és inconsistent perquè Odisseu li explica els horrors de la guerra a Penèlope, però en la següent escena se n’oblida més ràpid que qui menja lotus i ja el veiem matant a tort i a dret tots els mascles que no siguin itaquesos del saló del palau. A més, Nolan sembla fer una mala apologia de l’antimilitarisme en el trauma d’Odisseu i en unes costes de Troia que semblen Normandia durant la Segona Guerra Mundial i tenen l’immobilisme del soldat atrapat a la trinxera de la Primera Guerra Mundial. En resum, l’antimilitarisme d’Odisseu i el sadisme pròpiament homèric de matar-los a tots és una inconsistència. Mentre que el meu Odisseu no és inconsistent, sinó que és ambigu, tal com m’afiguro el personatge homèric. L’ambigüitat es troba en aquell home que vol tornar a casa i, tanmateix, passa set anys amb Calipso i un any amb Circe. (I no es dediquen a jugar al dòmino, precisament). Aquest sí que es tracta d’un Odisseu plenament homèric. No com el de Nolan, que confon els termes, per això en comptes d’ambigu el fa inconsistent.

També em sembla que en la producció d’Ubertino Pasolini es resol millor aquesta interpretació més postmoderna del soldat traumatitzat, quan la pel·lícula —titulada El retorn d’Ulisses (2024)— converteix Odisseu en un soldat tocat per la guerra però sense excès de culpa. A més, el director italià ho fa molt més subtilment, amb el plor d’Odisseu davant del record del cant de la guerra. Mentre que el nord-americà és matusser: mostra els horrors de la guerra i fa que Odisseu els expliciti. Es nota artificial i imposat, tot plegat. I és que Ludwig Wittgenstein ja ens va alertar que hi ha coses que només es poden mostrar, mai verbalitzar: la guerra n’és una, d’elles.

Però és que Nolan tampoc controla els tempos com sí que ho fa Homer: en la superproducció no hi ha lloc per l’avorriment, que és la quotidianitat, tot passa i passa massa ràpid. I és aleshores quan no aconseguim destriar les converses èpiques de les banals. Per això hi ha moltes converses extremadament ridícules, converses que haurien estat concebudes com a molt èpiques inicialment, però que no transcendeixen. La prova definitiva és la frase que diu Odisseu, com si fos un historiador contemporani: «La nostra edat de bronze s’està ensorrant» (‘Our age of bronze is collapsing’). Perquè no només és una de les pitjors línies del cinema sinó que alhora serveix a Nolan per exposar la insostenible i ridícula tesi de la decadència per mor de l’enginy d’Odisseu. Com si la sola invenció del truc del cavall de Troia hagués trencat d’emfàstica «llei de Zeus», una mena de Regla d’Or que s’inventa Nolan i que procura fer present en cada escena que hi ha entre un local i un estranger.

Tot això em porta a concebre que la pel·lícula de Nolan està absolutament digerida perquè l’espectador no hagi de pensar ni sentir fora del que el director nord-americà ens informa que hem de sentir i pensar. Tant és així que la música puja moltíssim de volum quan hi ha una escena que ens hauria d’emocionar. I així més que emocionar-me em sento violentat. També poso un altre exemple de guió: Agamèmnon, a l’Hades, li diu a Odisseu que quan torni vagi en compte, que podrien no rebre’l com un rei. (D’aquesta manera Nolan desenvolupa una qüestió accessòria, com l’assassinat d’Agamèmnon, que tot i que apareix a l’Odissea té el seu propi relat a l’Orestea). I Odisseu li fa cas. En aquest exemple, veiem que hi ha personatges, com Agamèmnon, que pràcticament només funcionen com a oracles ex-machina, desposseïts de cap altra virtut que no sigui ja no guiar Odisseu sinó l’espectador. Quan en realitat la dificultat de tornar a casa d’Odisseu és evident per si sola: després de la tensió política —que els pretendens de Penèlope volen matar Telèmac!— i de la desaparició durant vint anys, no es pot aparèixer així com així. Homer i Pasolini ho van entendre millor que Nolan, que li ha calgut explicitar-ho massa.

La potència visual i la satisfacció de filar prou bé la narració —això ja li concedeixo a Nolan!— ens poden fer caure en la il·lusió que és una bona pel·lícula. Però només brilla en alguns moments. En realitat, és una merda embolcallada amb el millor paper de regal. Però una merda, en definitiva. Sap greu que el públic es quedi en la superfície i no desemboliqui el regal. Que deixin entrar el cavall de Troia de la pura buidor estètica d’aquesta Odissea sense ni tan sols oposar-hi resistència intel·lectual.

Perquè Nolan no ha entès la complexitat psicològica dels personatges d’Homer. El problema és, precisament, que aquesta pel·lícula sigui només una pel·lícula d’aventures, que no tingui en compte la veritable dificultat d’Odisseu, que és trobar-se perdut fora de casa, sentint-se estimat per Calipso amb qui passa set anys; que l’amor entre Calipso i ell es desdibuixi; que les qüestions de la memòria i l’oblit passin a ser una exploració de l’addicció al lotus en un acte de pietat executat per Calipso perquè Odisseu no pateixi els horrors dels records de la guerra i del seu viatge. I, encara, que la culpa i els estralls en el soldat traumatitzat produeixin un Odisseu rarot: amb poc enginy, sense curiositat i sense potència sexual. Quan el que hauria de causar realment estranyesa és la seva relació amb Penèlope després de 20 anys sense veure’s. (I va l’Odisseu de Nolan i s’endú a Penèlope de creuer gairebé tan bon punt es retroben! Au va, això no s’ho creu ningú!). Tampoc em sembla que Nolan copsi el caràcter indòmit de Penèlope en una societat patriarcal, la força i l’enginy que durant vint anys ha hagut de desplegar pràcticament sola i que quasi es mostra desprovista de força en un espai limitant i asfixiant del palau. Ni tampoc hi veig un bon desenvolupament de l’absència del pare que representa en Telèmac, que es fa home fent-se a la mar i volent-lo trobar. Perquè Nolan presenta el jove fill amb massa ingenuïtat i el fa incapaç de contradir Antínous. (Mentre que Homer al principi de l’Odissea ja ens explica que se li oposa. I que és, precisament, Telèmac qui fa calla sa mare, en un episodi àmpliament comentat per la classicista Mary Beard).

Si hi ha una proposta original i ben travada és la formulació dels déus, perquè no cau en una lectura postmoderna absolutitzadora, sinó que la seva comprensió és plenament compatible amb l’esperit apol·lini nietzscheà. Nolan —que és un paio ben racional— fa un tractament psicològicament formidable dels déus olímpics: sense caricatures estranyes, concebuts com una força inefable però, en definitiva, existent. Els déus com el que escapa al nostre control i a la nostra seguretat del món terrenal. Perquè els déus grecs mai apareixen en les seves veritables formes divines. La seva presència s’intueix, però no es veu. Així, Zeus es mostra a través del tro i Posidó a través de les onades implacables, com també succeeix, en part, en l’obra homèrica. Perquè el que és diví sempre es troba més enllà de la comprensió humana. Per això, Atena —en aquesta versió— representa la deessa, la sacerdotessa troiana del temple, així com la culpa d’Odisseu. Totes tres nocions alhora.

El film també té el mèrit que a gairebé tothom se li ha fet curt. Tot i que es tracta d’un producte que manté un arquetip d’una manera de realitzar cinema massa contemporània, que jo no gaudeixo gens: diàlegs forçosament emocionals i la música a un volum tan alt que l’espectador no falli a evidenciar quina és l’escena en què li ha caure la llagrimeta. Sincerament, prefereixo decidir jo mateix quan m’he d’emocionar amb el cinema. I no pas sentir-me violentat a experimentar res amb sons eixordidors a la sala. A banda que hi ha una tendència a l’estil narratiu de Netflix en què els personatges mateixos del film han d’anar explicant què passarà perquè l’espectador mai no es perdi. Així que, per acabar, considero que Nolan ens empenyen a emocionar-nos i, alhora, ens tracta com a idiotes incapaços de comprendre l’argument autònomament. Per tot això i la resta de l’exposició, considero que aquesta no és la meva Odissea.

Menció final a una escena excepcionalment ràndom, que per mostrar que els itaquesos estan passats de rosca i fan pillatge —ja abans a Troia estan com un guiri a Lloret de Mar!— es troben un senyor prop de la costa d’una illa que només parla grec. I mentre el senyor els adverteix dels nefastos fats que els esperen, els itaquesos li cremen la llar. És llavors que ja descobrim un plot twist fluixet que és que la tropa d’Odisseu són, en realitat, el temuts pobles de mar!