El bé i el mal són només materials que serveixen per formar la bellesa, és a dir, el que estimem sense motiu, sense profit, sense necessitat.

D’una carta de Tolstoi a Stràkhov del maig de 1873. Vida de Tolstoi d’Andrei Zorin, 128.

Andrei Zorin (Moscou, 1956) és professor emèrit de la Universitat d’Oxford, on va ocupar la Càtedra de Llengua i Literatura Russa entre 2004 i 2025. Anteriorment, va impartir docència en diverses institucions de prestigi tant a Rússia —com l’Escola de Ciències Socials i Econòmiques de Moscou— com als Estats Units, entre les quals Harvard, Stanford i la Universitat de Nova York. És autor de By Fables Alone (2014), On the Periphery of Europe: The Self-Invention of the Russian Elite, 1762–1825 (2018) i The Emergence of a Hero (2023), a més de més de dos-cents articles i capítols dedicats a la història de la literatura i la cultura russes.

Títol: Vida de Tolstoi. Un assaig de lectura
Autor: Andrei Zorin
Any de publicació original: 2020
Editorial: Eclecta Editorial (2026)
Traductor: Arnau Barios
Puntuació: ⭐⭐⭐⭐⭐

No soc gaire lector de biografies, però aquesta m’ha semblat extraordinària! Un llibre que esbossa de manera molt completa la vida de Lev Tolstoi, tot i només centrar-se en alguns dels seus episodis vitals més destacats, que recorren la seva infantesa, passen per la unió matrimonial amb Sófia i arriben a l’abandó familiar just abans de la seva mort. Un relat que també ens mostra la connexió vital del geni de la literatura russa amb altres escriptors il·lustríssim coetanis seus: la relació tensa però d’amistat amb Ivan Turguénev, la visita d’Anton Txékhov i l’amor religiós compartit amb Fiódor Dostoievski, separat pel paper essencial que ha de jugar la institució eclesiàstica.

El gran especialista en literatura russa Andrei Zorin dibuixa un Tolstoi versat ple de contradiccions: genial, inconformista, tastaolletes i sempre disposat a posar en dubte les seves pròpies conviccions. Un autor a qui se li escau aplicar aquell eslògan que en les esquerres ha fet tanta fortuna i que fa: «Menys de cinc contradiccions són dogma».

A partir dels diaris i dels testimonis de l’època, connecta vida i obra del gegant de la literatura russa perquè entenguem millor l’home de molts ardits: Ens apareix el gran literat incomformista, escriptor de grans joies de la literatura universal com Guerra i pau i Anna Karénina. Un personatge mai satisfet amb el seu art que també es qüestiona en l’assaig Què és l’art? si no s’haurà dedicat massa a moralitzar i massa poc a l’art per l’art. Un autor, per tant, ple de contradiccions perquè així com va reflexionar aquesta qüestió també va dedicar no pas pocs esforços a escriure contes morals per a la mainada.

També cal destacar la seva faceta d’inconformista i indòmit anarquista cristià. Tolstoi que ja era un anarquista natural acabarà oposant a la guerra, després d’haver-la patit i narrar-nos-la en El setge de Sebastòpol. El seu anarquisme també es desenvoluparà contra la modernitat d’un Estat que considera que no sap estar prou a l’alçada de les reformes necessàries i que no té en compte la concepció que cal de la terra, que l’esbossa, entre altres llocs, al seu conte «Quanta terra necessita una persona?». Tot i que pugui semblar un gest més covard que anarquista, el fet que acabi fugint cames ajudeu-me del seu matrimoni, després de molts anys de pensaments introsius, també pot ser comprès com una negació de l’estructura impositiva i asfixiant, que li és el matrimoni.

Sense oblidar el Tolstoi més religiós que es compatibilitza amb l’anarquista perquè interpreta que el missatge de l’Evangeli és completament incompatible amb la violència relacional, social i institucional. De primeres, el seu proselitisme es manté vinculat a l’ortodòxia de la fe russa; després se n’acaba alliberant-se’n, però mai abandona el credo cristià. I fins i tot n’acaba establint un de propi, tot que no sempre es trobarà satisfet d’haver sentat càtedra perquè fins i tot arribarà a confessar en la intimitat que alguns tolstoians el treien verament de pollaguera.

Finalment, no podem menystenir la missió del Tolstoi pedagog que funda una escola per als fills dels pagesos, defensa una educació lliure, sense càstigs ni autoritarisme, basada en la curiositat i en el respecte a l’infant. I que elabora tot un sistema de llibres per ensenyar-los, les Beceroles. Perquè Tolstoi tindrà el seu desig no només és educar els pagesos sinó d’esdevenir ell mateix un treballador de la terra que es llaura.

L’obra té, a més, el gran mèrit de llegir-se com una novel·la. Per això hi ha qui l’ha comparada amb les millors biografies escrites pel literat Stefan Zweig. Per posar un exemple, la relació amb Sófia, la seva dona, és gairebé una tragèdia romàntica amb tant d’impacte que desdramatizaria qualsevol cançó de Pimpinela: tot comença quan Tolstoi té la funesta idea de fer-li llegir els seus diaris de joventut, on confessa aventures sexuals i dubtes sobre el matrimoni. Tolstoi no és un sàdic però està convençut que les parelles han de ser un, sense secrets. A partir d’aquell moment neix una desconfiança en el matrimoni tolstoià que ja no els abandonarà mai. El desenllaç d’aquest matrimoni és tan conegut com colpidor: Tolstoi fuig de casa, als vuitanta-dos anys, i mor lluny dels seus, després que Sófia aconsegueixi localitzar-lo i li calguin molts esforços perquè la deixin entrar a acomiadar-se del seu estimat Lióvotxka, tal com afectuosament s’hi referia.