Jean-Jacques Rousseau (Ginebra, 1712 – Ermenonville, 1778) va ser un filòsof i músic d’origen modest i gairebé autodidacte, que va desenvolupar una sensibilitat moral i política marcada per la desconfiança envers la civilització i les desigualtats socials. Les seves primeres obres, com el Discurs sobre les arts i les ciències (1750) i el Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat (1755), formulen la seva tesi més coneguda: l’ésser humà és naturalment bo, però la societat el corromp. Aquesta crítica no és un elogi ingenu de la vida salvatge, sinó un diagnòstic filosòfic segons el qual les institucions socials, les convencions i l’ambició de comparar-nos deformen les nostres capacitats naturals de compassió i llibertat.

La seva aportació més influent a la filosofia política arriba amb El contracte social (1762), on defensa que la llibertat només és possible quan el poble és sobirà i obeeix a la voluntat general, no pas interessos particulars. Aquesta formulació inspirarà tant les democràcies modernes com els seus crítics, que han vist en Rousseau el risc d’un col·lectivisme absorbent. Paral·lelament, a L’Emili (1762) proposa una pedagogia natural que respecti el desenvolupament interior de l’infant, anticipant idees modernes sobre l’educació. En conjunt, Rousseau articula una filosofia que combina una profunda crítica de la societat amb una confiança radical en la llibertat humana, i que influirà decisivament en Kant, la Revolució Francesa, el romanticisme i la concepció moderna de l’autenticitat.

Discurs sobre les ciències i les arts (1750)

Discurs sobre l’origen i els fonaments de les desigualtats entre els homes (1754)

Per saber-ne més

Autors relacionats

Temes relacionats