En la primera edició del Club de lectura de filosofia en veu alta vam escollir llegir el Protàgoras de Plató. A continuació podeu trobar algunes idees sobre la motivació de la tria del diàleg platònic així com de la motivació més general de llegir filosofia tal com ho hagués fet Plató.

Lectura en veu alta en els diàlegs de Plató

Cap dels diàlegs de Plató no du títol. La tradició els va assignar el nom del personatge que hi intervenia més. El diàleg Protàgoras, del qual ens ocuparem extensament més endavant, té com a personatge principal al conegut sofista Protàgoras, que antagonitza amb el propi Sòcrates. La figura del mestre de Plató apareix en tots els seus diàlegs menys en l’escrit més tardà de les Lleis. També cal esmentar que Sòcrates no sempre té un paper protagonista, així succeeix en el Parmènides, el Sofista, el Polític i el Timeu; que tot i que hi apareix, té un paper menor.

El diàleg intitulat Teetet rep aquest nom pel personatge Teetet, que en el moment dels fets és un jove matemàtic, deixeble de Teodor, amb qui Sòcrates manté una aferrissada conversa. L’interès del Teetet en un Club de lectura de filosofia en veu alta, com el nostre, és que Plató recorre a interessants recursos (meta)literaris. En l’escena d’obertura del diàleg, l’acció se situa en l’actualitat d’aquell moment d’escriptura, unes dècades després que hagi transcorregut la conversa entre Sòcrates i Teetet. En aquest moment inicial, Teetet, que ja no és jove sinó gran, ha contret la malaltia de la disenteria i es troba a les portes de la mort, segons relata Euclides a Terpsió. Euclides també li etziba que va transcriure tot el diàleg entre Sòcrates i Teetet, no pas com si Sòcrates li hi hagués explicat, sinó com si fos un diàleg que transcorre en temps real. Aleshores, Terpsió mostra interès a saber de què van conversar Sòcrates i Teetet, però també destaca que està cansat i que vol reposar. Euclides, que també està cansat, decideix que tots dos descansaran mentre un esclau els llegeix en veu alta el relat d’aquesta trobada que va passar unes dècades enrere: «Au, doncs, esclau, pren el llibre i llegeix» (Teetet, 143c), diu Euclides.

La lectura en la tradició antiga

L’exemple de la lectura que Euclides demana a l’esclau en el Teetet era, de fet, una pràctica ben habitual a la Grècia antiga, pràctica que no té a veure amb el suposat cansament de tots dos personatges que inicien el diàleg. Llegir en veu alta era una manera antiga de fer que no ens poden ni imaginar. En aquella època, els grecs no compartien la nostra cultura sobre la lectura individual i interior (ni dels diàlegs ni de qualsevol altre gènere textual). No s’apropaven als textos tal com els llegim avui dia, sinó que s’acostumava a escoltar el text, en comptes de llegir-lo. Per tant, algú altre el llegia en veu alta. Es considerava que qui llegia en veu alta deixava la seva veu en alguna cosa que per si sola no podia ser transmesa ni molt menys compresa (Koyré, 1966, 69).

En aquesta concepció antiga, es considerava que l’escriptor necessitava apropiar-se d’una veu, la del lector, perquè la seva obra arribés a ser completa, perquè es realitzés plenament. Ara bé, l’apropiació de la veu per part de l’autor també comportava una pèrdua de l’ésser, d’un mateix, i de la llibertat del lector. Per als grecs, la persona que llegia en veu alta era algú que cedia el seu cos, com si es tractés d’un instrument, perquè algú no-present, l’autor, pogués mostrar les seves idees als altres. La persona que llegia es trobava subjecte a (les paraules de) l’autor. Era un esclau. En moltes ocasions, també ho era en la forma més literal del terme.

La seva veu [la del lector] se sotmetia, s’unia a la cosa escrita. Ser llegit era, per tant, exercir un poder sobre el cos del lector, fins i tot a gran distància en l’espai i en el temps. L’escriptor que aconseguia fer-se llegir actuava sobre l’aparell vocal de l’altre, del qual se servia, fins i tot després de morir, com a instrumentum vocale, és a dir, com algú o alguna cosa al seu servei, com d’un esclau.

Svenbro, 2009, 70.

Amb el nostre exemple de diàleg platònic del Teetet i amb la posterior l’explicació sobre la concepció dels grecs de la lectura, volíem mostrar el menyspreu que hi havia vers el lector i per què aquesta tasca se solia deixar als esclaus. Era precisament la funció dels esclaus, servir i de sotmetre’s: ser un instrument del senyor. Aquest fet també explica el motiu de la resistència dels grecs a llegir ells mateixos el text. Per això feien aquesta lectura només quan era estrictament necessària, tal com veurem en el següent exemple.

La concepció platònica de l’escriptura

En el Fedre, el personatge que dona nom al diàleg, Fedre, llegeix un discurs de Lísias sobre Eros, l’Amor, i Sòcrates també li llegeix dos discursos sobre la mateixa divinitat però d’elaboració pròpia. En aquest cas, no hi ha cap esclau que faci de mediador o instrument, però sí que hi ha una diferència entre la manera d’actuar de Fedre i la de Sòcrates. Mentre el primer actua com un mediador del missatge d’un altre autor, Lísias; el segon, que no improvisa els seus discursos, és alhora lector i autor dels seus dos textos.

Aquesta petita diferència és la que permet a Sòcrates vertebrar una crítica a una mena de discursos que són cementiri del pensament. Perquè l’escriptura empitjora la memòria —segons explica Sòcrates, que ho havia dit el déu egipci Thamus—, perquè els que saben escriure ja no es recorden del que han deixat per escrit. A més, Sòcrates també argumenta que l’escriptura sempre necessita l’autor per recórrer a un significat més enllà del que ha quedat solidificat en el text. En definitiva, l’escriptura no pot iniciar cap diàleg (Fedre, 275 d-e). És aleshores que s’estableix que hi ha discursos plens de vida —podríem dir-ne vertaders— i uns altres que només són un reflex (Fedre, 276a), una ombra imperfecta. És contra aquesta aparença de coneixement —que és l’opinió (dóxa)— que el Sòcrates literari de Plató s’oposa.

La dialèctica i l’escriptura platònica

El nostre autor esquiva la dura crítica socràtica, que consisteix en què el text és la tomba de les idees, amb l’eina dialèctica, la d’escriure diàlegs. La fórmula dialogada oculta què pensava realment Plató, que pren distància del text. Només sabem què pensen els seus personatges (Sòcrates, Protàgoras, etc.). Això també ens obliga —com a lectors— a fer interpretacions dinàmiques, perquè si volen entendre la filosofia platònica ens cal llegir una vegada i una altra la representació (teatral) que mai és la mateixa: no pas perquè el text hagi canviat, sinó perquè nosaltres mateixos tampoc som sempre els mateixos.

En l’obra de Plató, hi abunden recursos per apropar-nos a la veritat: els mites, els símils, les metàfores i els relats versemblants. El discurs té sempre un estatut secundari; la funció de l’escriptura platònica és com aquell mestre que ens mostra el camí més enllà de les paraules articulades perquè puguem accedir a una visió intel·lectual, silenciosa i profunda del saber.

Àlex Agustí-Polis

Introducció al Protàgoras de Plató

Datació i tema

El Protàgoras és majoritàriament considerat com l’últim dels diàlegs de joventut de Plató. Dos elements ens ajuden a situar-lo dins aquest grup de textos: per una banda, el seu caràcter aporètic (al final cap dels personatges arriba a una conclusió clara sobre el tema que s’ha plantejat); per l’altra, la proximitat del Sòcrates que s’hi descriu amb el que sabem del personatge històric. El Protàgoras destaca per l’absència d’un constructe teòric metafísic que sustenti les seves tesis i ens mostra un Sòcrates preocupat més aviat per qüestions ètiques.

Així i tot, hi ha elements que situen aquest diàleg a prop dels considerats «de maduresa» (El convit, Fedre, Fedó i La República). Si bé és cert que el tema central apareix en obres platòniques anteriors, com el Laques, aquí se li dona un tractament més extens. A banda de la profunditat, destaca també el fet que l’areté (virtut o excel·lència) es concep com un concepte general, i no com una capacitat concreta d’un grup d’individus ben delimitat.

La pregunta al voltant de la qual es desenvolupa el diàleg és si l’areté és ensenyable o no. En el cas que ho sigui, haurà de ser considerada com una tekhné (ciència o tècnica) i, per tant, Protàgoras no podria ser qui l’ensenya, ja que la disciplina que defensa no té per objecte més que l’aparença (la capacitat de captivar un auditori no busca dir res sobre la realitat). En canvi, si no ho és, l’ofici de Protàgoras serà reduït a l’absurd. El que hi ha al fons del debat, doncs, és l’estatut i la reputació dels sofistes i, per extensió, de la retòrica.

El caràcter literari del Protàgoras

Sovint s’ha remarcat el caràcter teatral i literari del Protàgoras. El joc narratiu (Sòcrates explica la conversa a un amic) ens obliga a prendre el punt de vista d’un dels interlocutors i, per tant, posa en dubte l’exactitud de les paraules dels altres contendents. La conversa s’ha donat en el context d’un banquet a casa de Càl·lies, un dels principals mecenes dels sofistes, i comença quan el jove Hipòcrates desperta a Sòcrates i li demana «què és un sofista i què ensenya?». La resposta que rep és una comparació: «ve a ser com un traficant o botiguer de l’ànima». Protàgoras, un dels sofistes de més talent i reputació, intervé dient que ensenya la ciència política i que pretén fer els homes millors ciutadans. A partir d’aquest punt, la conversa virarà cap al motiu de si és o no ensenyable aquesta capacitat.

Una de les raons principals que emmarca el Protàgoras com un dels diàlegs més literaris de Plató és la conclusió a què arriben Sòcrates i el seu interlocutor sofista al final del text. En una espècie d’inversió dels caràcters, Protàgoras acaba defensant la posició que pretenia combatre, i viceversa. Queda a criteri del lector si aquesta inversió final és un mer recurs literari de l’autor a tall d’ironia o sàtira, o si pretén fer-nos reflexionar sobre la impossibilitat radical de definir l’areté.

La veu de Sòcrates és crítica i incisiva, però no fins al punt de ridiculitzar la figura de Protàgoras. Ben al contrari, el pare dels sofistes és descrit com una figura atenta, intel·ligent i disposada al diàleg (Lledó, 2019, p. 503). No hi trobem traces de la vanitat d’altres interlocutors dels diàlegs platònics amb una trajectòria professional anàloga, com Gòrgias. Tot i que inicia el diàleg vantant-se de ser capaç de «fer fort l’argument més dèbil», tampoc expressa cap recança per no haver estat capaç de fer-ho aquesta vegada. En definitiva, el que ofereix el Protàgoras és una autèntica batalla dialèctica entre dos savis disposats de veritat a escoltar el punt de vista del seu contrincant. I en això, es podria dir que ambdós són profundament socràtics.

L’estructura del Protàgoras

El diàleg el Protàgoras es pot dividir en les següents sis parts:

  1. 309-314c (p. 125-133): Hipòcrates desperta Sòcrates de matinada perquè ha vingut a Atenes el sofista Protàgoras d’Abdera. Abans d’anar-lo a veure a la casa de Càl·lies, Sòcrates qüestiona el benefici de la instrucció sofista que Hipòcrates vol rebre de Protàgoras, perquè sembla que Hipòcrates no té gaire clar aquest benefici educatiu.
  2. 314c-328d (p. 133-149): Sòcrates i Hipòcrates arriben a la casa de Càl·lies, Sòcrates vol verificar si Hipòcrates hauria de ser deixeble de Protàgoras. Sòcrates estableix que Protàgoras ensenya (euboulia) [318e]. Sòcrates l’identifica com a subjecte de l’areté o expert en política [319a]. Després, argumenta que l’areté (virtut o excel·lència) no és ensenyable. Mentre que Protàgoras argumenta el contrari, que sí que és ensenyable, i ho fa amb un gran discurs.
  3. 328d-334d (p. 149-157): Sòcrates es mostra satisfet amb l’argumentació discursiva de Protàgoras i li pregunta si les diverses virtuts (temprança, coratge, pietat, justícia i saviesa) són parts de la virtut tal com el nas ho és del cos o com la palleta d’or ho és del conjunt de l’or. Protàgoras li respon que com les parts de la cara [330b]. Finalment, Sòcrates aconsegueix que Protàgoras li concedeixi que la temprança i la saviesa tenen els mateixos pols oposats i que són “una cosa” [333b].
  4. 334d-348c (p. 158-175): Sòcrates demana a Protàgoras, coneixedor tant dels discursos llargs com de l’argumentació concisa, que sigui més breu en la seva resposta per tal de poder-ne extreure els arguments. Hi ha un debat sobre aquesta qüestió metodològica, també entre els altres assistents, que volen trobar l’opció més justa per a tots dos. Sòcrates fa saber el seu desig d’anar-se’n, si la discussió no es fa en els seus termes, atès que Protàgoras n’és capaç, però ell no és capaç de seguir l’argumentació amb els discursos llargs de Protàgoras. Finalment, Sòcrates fa una proposta que tothom convé a acceptar: Protàgoras li farà preguntes a ell, que respondrà de manera concisa, perquè el sofista vegi com cal procedir. Protàgoras estableix que la discussió sigui sobre la vinculació de la virtut a la poesia, amb una poesia de Simònides. Intenta que Sòcrates es contradigui, però aquest no cau al parany i en fa una extraordinària interpretació irònica.
  5. 348c-360e (p. 175-192): Sòcrates, que torna a ser l’interrogador, reprèn la discussió i la fa girar cap al tema de la relació de les diverses parts de la virtut amb la virtut, que ja havien iniciat. En aquest punt, Protàgoras canvia de parer, diu que la justícia, la temprança, la saviesa i la pietat sí que estan relacionades; però el coratge dista completament d’aquestes [349d]. Per això Sòcrates li contraargumenta que el coratge és una mena de saviesa [350c]. Plató fa desplegar a Sòcrates tot un argumentari d’equivalències entre el bé, la bellesa i el coneixement vertader. Aleshores, Protàgoras li concedeix que el coratge està relacionat amb la saviesa, atès que els homes ignorants no poden ser coratjosos (sinó temeraris), però el veritablement coratjós és qui no es deixa vèncer per la ignorància, sinó per la saviesa [350c-360e].
  6. 361 (p. 192-194): Sòcrates resumeix breument els resultats del diàleg i es mostra crític amb inconsistència argumentativa que contrincant i ell mateix han tingut:

«Quina gent tan absurda sou, Sòcrates i Protàgoras; tu, Sòcrates, que has començat dient que la virtut no es pot ensenyar, ara t’esforces a contradir-te a tu mateix tractant de demostrar que tot és ciència, la justícia, el seny i el coratge, que és la manera més segura de fer ressaltar que la virtut és ensenyable; si, al contrari, la virtut fos cosa diferent de la ciència, com Protàgoras sostenia, és clar que no fora ensenyable; mentre que si tota ella resulta ciència, com tu sostens, Sòcrates, serà extraordinari que no es pugui ensenyar. Protàgoras, que llavors suposava que es pot ensenyar, sembla esforçar-se ara a contradir-se, sostenint que ho és tot menys una ciència; i tanmateix, si no ho fos, poc es podria ensenyar.»

Per esclarir l’assumpte, Sòcrates suggereix iniciar una nova recerca, la recerca de què és la virtut en si mateixa. Protàgoras declina la proposta amb educació; aleshores tothom abandona la casa de Càl·lies, s’acaba el nostre diàleg amb una conclusió que podria semblar aporètica, però que potser no ho és tant com sembla.

Albert Martínez i Cuadras

Bibliografia

  • Koyré, Alexandre, Introducción a la lectura de Platón, Madrid: Alianza Editorial, 1966.
  • Lledó, Emilio, «Introducción» a Plató, Diálogos I: Apología de Sócrates, Critón, Eutifrón, Hipias Menor, Hipias Mayor, Ion, Lisis, Cármides, Laques y Protágoras, Barcelona: Gredos, 2019.
  • Plató, Apologia de Sòcrates, Critó, Eutifró, Protàgores, Barcelona: Edicions 62, 2013.
  • Plató, Cartes, Barcelona: Editorial Alpha, 2009.
  • Plató, Diàlegs XIV: Teetet, Barcelona: Editorial Alpha, 1995.
  • Plató, El banquet. Fedre, Barcelona: Edicions 62, 2010.
  • Svenbro, Jesper, «La Grecia arcaica y clásica: La invención de la lectura silenciosa», a Guglielmo Cavallo i Roger Chartier, Historia de la lectura en el mundo occidental, Ciutat de Mèxic: Editorial Taurus, 2009.

Totes les edicions