En aquest article explorarem la fascinant vida i les profundes reflexions d’Agustí d’Hipona. Començarem per conèixer qui era Agustí d’Hipona, un bisbe influent nascut en un moment de ple declivi de l’Imperi Romà, marcat per una joventut tumultuosa i una intensa recerca de coneixement.

A través de fragments seleccionats de les seves Confessions, descobrirem la seva lluita interna amb els desitjos terrenals i la seva eventual conversió al cristianisme, inspirada per un passatge de l’Epístola als Romans. També explorarem el seu contacte amb el maniqueisme, una religió dualista que va influir les seves reflexions sobre el bé i el mal, així com l’amor de Déu.

Finalment, ens endinsarem en els Soliloquis, una obra introspectiva on Agustí dialoga amb la seva pròpia raó per explorar temes com la naturalesa de l’ànima, la recerca de la veritat i la relació amb Déu. A través d’aquests textos, Agustí ens ofereix una visió íntima i profunda de la seva ànima, proporcionant una guia espiritual i filosòfica que continua inspirant els lectors fins avui.

En aquest darrer punt, presentem una infografia que pot ajudar en la recerca filosòfica a tothom que estigui interessat la metodologia i els procediments per fer filosofia.

Qui era Agustí d’Hipona?

Però jo, adolescent prou miserable, sí, miserable al llindar mateix de l’adolescència, us havia demanat fins i tot la castedat, i havia dit: “Doneu-me la castedat i la continència, però no pas ara mateix”

Agustí d’Hipona, Confessions, Llibre vuitè, VII [17], 212.

Vaig arribar a Cartago, i al meu entorn borbollava pertot la caldera dels vergonyosos amors. […] Estimar i ésser estimat era per a mi més dolç si fruïa del cos de l’ésser estimat. Jo sollava, doncs, la deu de l’amistat amb sòrdides concupiscències i n’enterbolia la transparència amb la boira infernal de la lascívia.

—Agustí d’Hipona, «Llibre tercer, I [1])». Confessions. Traducció de Miquel Dolç. Barcelona: Proa, 2006, 57.

Agustí d’Hipona (Tagaste, 354 dC – Hipona, 430 dC), d’ençà de la seva canonització també conegut com a sant Agustí, va ser un bisbe de la ciutat d’Hipona, al nord d’Àfrica. Nascut com a Aurelius Agustinus va néixer l’any 354 a Tagaste, una ciutat de la regió història de Numídia (que ocupava des de la part est de l’actual Algèria a l’oest de l’actual Tunísia), a uns dos-cents km de Cartago (a disset quilòmetres de l’actual capital de Tunísia, Tunis), en ple declivi de l’Imperi Romà. Fill de Patrici, un pagà, i de santa Mònica, una cristiana fervent, Agustí va créixer en un context de transició religiosa on el cristianisme començava a emergir com la religió oficial de l’Imperi, impulsada pels edictes de Constantí I i després de Teodosi. Tot i demostrar un gran intel·lecte des de ben jove, la seva trajectòria va estar marcada per la seva apatia juvenil, un esperit irreverent i un fort despertar sexual als setze anys (Llibre segon) que van fer que incessament cerqués l’amor en la sensibilitat (Llibre tercer).

Aquest comportament va canviar quan va descobrir un diàleg perdut de Ciceró, Hortensius, que el va motivar a estudiar filosofia. Gràcies al suport de Romanius, conciutadà seu, Agustí va poder anar a estudiar a Cartago quan tenia disset anys, on va viure una etapa intensa de passió i exploració intel·lectual, a partir de llavors escriurà dues grans obres filosoficoteològiques com seran les que comentem, així com La ciutat de Déu (426 dC).

De totes formes, la vida d’Agustí no sempre va ser només passió intel·lectual. Ell mateix es definieixi com «esclau de les males passions» i «esclau del plaer» (Llibre quart, XVI [30] i Llibre sisè, XV [25], respectivament). De totes maneres, tornant a Cartago, serà la ciutat que inclogui episodis com la fornicació a partir dels disset quan hi estudia (Llibre tercer) i fins i tot el relat d’una relació de quinze anys amb una dona de la qual mai en sabrem el nom (Llibre quart) i amb la qual suposem que va tenir un fill, Adeòdat, literalment «donat per Déu», que va morir poc després del seu baptisme als quinze anys (Llibre novè, VI [14] XII [29]):

En aquells mateixos anys [des del dinovè fins al vint-i-vuitè], jo vivia amb una dona, unida a mi, no pas pel conjugi que hom anomena legítim, sinó trobada pel meu ardor inquiet, mancat de prudència; una sola dona, això sí, a la qual servava també la fidelitat del llit. Així vaig poder experimentar, pel meu propi exemple, la distància que hi ha entre la condició del paler conjugal, convingut per a transmetre la vida, i el pacte de l’amor libidinós, del qual també neixen infants, contra el desig de llurs pares, encara que, un cop nascuts, és de llei estimar-los.

—Agustí d’Hipona, «Llibre quart, II [2]». Confessions. Traducció de Miquel Dolç. Barcelona: Proa, 2006, 80.

També ens explica el seu contacte amb el maniqueisme (Llibre tercer, VI [10]), una antiga religió dualista fundada per Mani al segle III, que postula l’existència de dues forces oposades i eternes: el bé i el mal, i considera que el món és el camp de batalla entre aquestes dues entitats.

Confessions d’Agustí d’Hipona

Les Confessions (398 dC) de sant Agustí són una obra fonamental de la literatura cristiana i de la filosofia occidental. Escrites a finals del segle IV, aquestes memòries espirituals narren el viatge interior d’Agustí, des de la seva joventut marcada per l’hedonisme desenfrenat i les recerques filosòfiques, fins a la seva conversió al cristianisme i la seva vida com a bisbe d’Hipona.

Amb una profunda introspecció i sinceritat, Agustí revela les seves lluites internes, les seves reflexions teològiques i la seva recerca incessant de la veritat i la gràcia divina. L’obra no només ofereix una visió íntima de la seva vida (formació acadèmica, amistat, etc), sinó que també explora temes universals com la naturalesa del pecat, la voluntat humana, i la relació entre Déu i l’home.

Primer fragment. Sobre la curiositat i el càstig en l’aprenentatge d’una llengua estrangera

M’ha semblat molt suggerent el que explica a les Confessions: que la literatura grega no l’interessava i perquè n’aprengués la llengua, l’atemorien i el castigaven. Aleshores fa una comparació entre l’aprenentatge del llatí, com llengua materna, que va aprendre sense càstigs i per necessitat d’expressar els seus sentiments, i del grec, com a segona llengua o llengua estrangera. És aquí on ens delecta amb una notable observació pedagògica: «D’on es veu prou lúcidament que per aprendre aquestes coses té major força la lliure curiositat que no pas una subjecció plena de temors.» (Llibre I, XIV, 23).

XIII. 22. […] Jo pecava, doncs, d’infant, quan posava més amor en aquelles foteses que en coses més útils, o, més ben dit, quan detestava aquestes i estimava aquelles altres. I, de debò “un i un fan dos, dos i dos fan quatre” era per mi una cançó enfadosa i, en canvi, considerava un dolcíssim espectacle de vanitat el cavall de fusta, ple d’homes armats, i l’incendi de Troia, i l’ombra de Creüsa mateixa.

XIV. 23. Per què, doncs, jo avorria la literatura grega, que també canta històries semblants? En efecte, Homer mateix és destre a teixir faules anàlogues i té una futilesa infinitament dolça i, malgrat tot, era amarg per al meu gust infantívol. M’imagino que també per als nois grecs deu ésser així Virgili, quan els forcen a aprendre’l com a mi Homer. Era, evidentment, la dificultat, sí, la dificultat d’aprendre a fons una llengua estrangera que brufava, com si diguéssim, de fel totes les dolçors gregues de les narracions fabuloses. I és que, d’aquell vocabulari, jo no en sabia brot i, amb cruels terrors i càstigs, m’esperonaven aferrisadament a aprendre’l.

Bé, feia poc que, d’infant, tampoc no coneixia cap mot llatí i, així i tot, parant-hi esment, els vaig aprendre sense cap temor, sense angúnia, fins i tot entre les manyagueries de les mainaderes, les folgues dels qui em somreien i els alegrois dels que jugaven amb mi. Els vaig aprendre, vull dir, sense feixucs càstigs que m’agullonessin, com fos que el meu esperit, per ell mateix, m’agullonava a exterioritzar els seus pensaments, cosa que no hauria pogut, si jo no hagués après una porció de paraules no pas dels qui m’ensenyaven, sinó dels qui conversaven davant meu, en les orelles dels quals també jo posava a llum tots els meus sentiments.

D’on es veu prou lúcidament que per a aprendre aquestes coses té major força la lliure curiositat que no pas una subjecció plena de temors. […]

—Agustí d’Hipona, «Llibre primer, XIII i XIV [22 i 23]». Confessions. Traducció de Miquel Dolç. Barcelona: Proa, 2006, 29-30.

Segon fragment. Tolle lege, tolle lege!

Aclaparat pels dubtes sobre la seva conversió i allunyat del seu amic Alipi, Agustí seu sota una figuera (com també fa Buda, vaja!) i sent una veu d’un infant que li diu: «Tolle lege» (Pren, llegeix!). Estupefacte, cerca el llibre dels Apòstols, l’obre i es troba amb el versible de l’Epístola als Romans de sant Pau i llavors llegeix en veu baixa: «Lluny de festins i d’ebrietats, lluny d’alcoves i de disbauxes, lluny de querelles i de gelosies, ans revestiu-vos del Senyor Jesucrist, i no feu cabal de la carn en les seves concupiscències» (Romans 13:13-14).

Aquestes paraules el van portar a una profunda reflexió i, finalment, a la seva conversió al cristianisme. Aquest moment, narrat en les seves Confessions, és considerat el naixement de la seva veu introspectiva i el punt de partida per a la seva influència com a pensador i escriptor. Abandonant la seva carrera com a rètor i els seus vincles amb el passat, Agustí va iniciar una nova etapa de vida dedicada a la fe, convertint-se en el primer autobiògraf amb la redacció de les seves Confessions, una obra que no és només una narració de les seves experiències personals, sinó també una anàlisi profunda de la seva ànima, un examen de les seves lluites interiors i un testimoni de la seva cerca incessant de la veritat i la gràcia divina.

L’episodi que llegiré també s’ha interpretat com que la lectura el va convèncer de fer el pas definitiu cap a la conversió. Agustí va interpretar aquest moment com una senyal divina que la veritat es podia trobar en els llibres, i ho va narrar amb detall. Aquesta experiència, que mostra el poder transformador de la lectura, va ser crucial en la seva vida i ha estat una inspiració per a molts lectors al llarg dels segles.

XII. 28. Ara bé, així que, del fons secret de la meva ànima, una profunda meditació hagué arrossegat i amuntegat tota la meva misèria al conspecte del meu cor, s’hi aixecà una enorme tempestat que descarregà una enorme pluja de llàgrimes. I, per deixar-la desfer-se tota amb els seus clamors, em vaig alçar i em vaig apartar d’Alipi, perquè la solitud em semblava més escaient per a la necessitat de desfogar el meu plor, i em vaig retirar tan lluny que fins i tot la seva presència no em pogués ésser un destorb.

Tal era el meu estat, i ell se n’adonà. Car jo havia dit, penso, no sé quines paraules, en les quals es manifestava un so de la meva veu ja gràvid de plors, i així m’havia alçat. Ell, doncs, romangué al lloc on estàvem asseguts, profundament atònit. Quant a mi, me’n vaig anar a ajeure, no sé pas com, sota una figuera, i vaig amollar les regnes a les meves llàgrimes, i rajaren les fonts dels meus ulls, un sacrifici digne que l’acceptéssiu (Sl 50, 19); i vaig parlar-vos llargament, no del cert en aquests termes, però sí en aquest sentit: I vós, Senyor, fins quan? (Sl 6, 4). Fins quan, Senyor, estareu sempre aïrat? No us recordeu de les nostres iniquitats passades (Sl 78, 5. 8). Jo sentia, en efecte, que aquestes encara em retenien. Llançava crits angoixosos: «Quant de temps, quant de temps, demà i demà? Per què no, en aquest moment, posar fi a la meva turpitud?)».

XII. 29. Tot això deia, i plorava amb l’amarguíssima contrició del meu cor. I vet aquí que sento una veu, de la casa veïna, una veu de noi o de noia, no ho sé, que deia cantant i repetint molts cops: Tolle lege, tolle lege («Pren, llegeix! Pren, llegeix!»). I tot seguit, transmudada la cara, vaig començar amb molta atenció a pensar si solien els nois, en algun de llurs jocs, cantussejar semblant tornada, i no se m’acudia en absolut d’haver-la sentida enlloc; i, reprimit l’impuls de les meves llàgrimes, em vaig alçar, i únicament vaig interpretar que una ordre divina em manava només d’obrir el llibre de l’Apòstol i de llegir el primer capítol que s’escaigués. De fet, havia sentit dir que Antoni, en arribar un dia, durant la lectura de l’Evangeli, havia copsat, com un advertiment adreçat a ell mateix, els mots que hom llegia: Vés, ven tot el que tens, dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor als cels; i vine, segueix-me (Mt 19, 21), i que tal oracle l’havia convertit de seguida a vós.

Així, doncs, em vaig apressar a tornar a l’indret on Alipi estava assegut; car, en alçar-me, hi havia deixat el còdex de l’Apòstol. El vaig agafar. el vaig obrir i vaig llegir en veu baixa el capítol amb què primer van ensopegar els meus ulls: Lluny de festins i d’ebrietats, lluny d’alcoves i de disbauxes, lluny de querelles i de gelosies, ans revestiu-vos del Senyor Jesucrist, i no feu cabal de la carn en les seves concupiscències (Rm 13, 13-14). I no vaig voler llegir res més, ni calia. Perquè tot seguit, tan bon punt vaig haver acabat aquestes ratlles, com si s’hagués expandit una llum de seguretat en el meu cor, s’esvaïren totes les tenebres de la meva incertitud.

—Agustí d’Hipona, «Llibre vuitè, XII [28 i 29]». Confessions. Traducció de Miquel Dolç. Barcelona: Proa, 2006, 220-222.

Tercer fragment. La recerca de Déu

En el següent fragment, Agustí expressa la veritat que és estimar Déu, no per les belleses terrenals, sinó per les qualitats espirituals i eternes que resideixen en el seu interior, una visió platònica de la bellesa tal com apareix al llibre El convit. Per a Agustí, la natura i els elements del món ens mostren la grandesa del Creador. Finalment, conclou que la veritat i la divinitat es troben dins l’ànima humana, la bellesa de l’univers parla de Déu a aquells que poden interpretar-la amb la seva raó i interioritat espiritual.

VI. 8. Amb una consciència no pas dubtosa, sinó certa, sé, Senyor, que us estimo. Colpireu el meu cor amb la vostra paraula, i us vaig estimar. Però vet aquí que, de pertot, el cel i la terra i tot allò que hi és contingut em diuen que us estimi i no paren de dir-ho a tots els homes, a fi que no puguin excusar-se.” Més pregona, però, serà la vostra pietat envers aquell del qual ja us heu compadit, i acorda-reu la vostra pietat a aquell amb el qual haureu estat misericor-diós!’ altrament, el cel i la terra repetirien a sords les vostres lloances.

Què estimo, però, quan us estimo? No pas la bellesa dels cos-sos, ni llur gracia temporal, ni l’esclat de la llum, ve-te-la aquí tan grata als meus ulls, ni les dolces melodies d’unes cantilenes de ritmes variats, ni la suau fragància de les flors, de les pomades i dels aromes, ni el mannà, ni la mel, ni els membres tan plaents de les abraçades de la carn: no, no és tot això que estimo, quan estimo el meu Déu. I, tanmateix, hi ha una llum, una veu, un perfum, un aliment i una abraçada que estimo, quan estimo el meu Déu: és la llum, la veu, el perfum, l’aliment i l’abraçada del meu home inte-rior, on resplendeix per a la meva ànima una llum que no cap en-lloc, on sonen melodies que el temps no s’enduu, on flairen per-fums que el vent no dispersa, on es gusta un aliment que cap voracitat no minva, on hi ha abraçades que cap sacietat no desapa-rella. Vet aquí el que estimo, quan estimo el meu Déu.

9. Què és, doncs, aquest Déu que estimo? Vaig interrogar la terra, i ella em va respondre: «No sóc jo». I totes les coses que hi ha em confessaren el mateix. Vaig interrogar el mar i els abismes i els éssers animats que s’hi belluguen, i em van respondre: «No som pas el teu Déu: cerca damunt de nosaltres». Vaig interrogar els bufs del vent, i digué tota l’extensió de l’aire amb els seus habi-tants: «S’enganya Anaxímenes;” jo no sóc Déu». Vaig interrogar el cel, el sol, la lluna, els estels: «No som tampoc nosaltres el Déu que cerques», em digueren. Llavors vaig dir a tots els éssers que envol-ten les portes dels meus sentits: «Parleu-me del meu Déu, ja que vosaltres no ho sou, digueu-me d’ell alguna cosa». I exclamaren amb veu poderosa: «És ell mateix el qui ens va fer» (Si 99, 3). La meva pregunta responia a la meva contemplació, i llur resposta era
Ilur bellesa.

Aleshores, em vaig girar cap a mi mateix, i em vaig dir: «I tu qui ets?». I vaig respondre: «Un home». I vet aquí que tinc al meu ser-vei un cos i una anima, l’un a l’exterior, l’altra a l’interior. A quin d’aquests dos hauria hagut de demanar aquest Déu meu, que ja havia cercat, a través del meu cos, des de la terra fins al cel, tan Iluny com podia enviar com a missatgers els raigs dels meus ulls?
Era més valuós sens dubte el meu element interior. Perquè era a ell, com a un president i a un jutge, que tots els meus missatgers corporals reportaven les respostes del cel i de la terra i de tots els éssers que hi viuen, quan deien: «No som nosaltres qui som Déu» i «és ell mateix el qui ens va fer» (S1 99, 3). L’home interior conegué aquestes coses per ministeri de l’home exterior; jo, l’ésser interior, jo, l’ànima, les vaig conèixer pels sentits del meu cos. Vaig interrogar sobre el meu Déu la máquina de l’univers, i em va respondre:
«No sóc pas jo, sinó que és ell qui em va fer».

10. ¿Es que, a tots els qui tenen un organisme integre, no se’ls apareix aquesta bellesa de l’univers? Aleshores, per què no parla a tots el mateix llenguatge? Els animals, els petits i els grossos, la veuen, però no poden interrogar-la. Perquè no hi ha en ells la raó que presideixi com un jutge les indicacions dels sentits. Els homes, en canvi, poden interrogar-la, a fi que les perfeccions invisibles de
Déu esdevinguin visibles a la intelligència a través de les seves obres
(Rm 1, 20); però, a cop d’estimar-les, se’n fan esclaus, i aquest esclavatge els impedeix de jutjar-les. Ara bé, aquestes obres no res-ponen sinó als qui les interroguen jutjant-les, i no canvien llur Llenguatge, és a dir, llur notable parença, si l’un es limita a veure-les, mentre que l’altre les veu i les interroga, talment que apareguin sota un aspecte a aquest i sota un de divers a l’altre, sinó que, mos-trant-se d’igual manera a tots dos, resten mudes per a l’un i respo-nen a l’altre: o, més ben dit, parlen a tots, però solament les com-prenen aquells qui comparen la veu rebuda de fora amb la veritat que tenen dins ells. La veritat, en efecte, em diu: «No és, el teu Déu, ni el cel ni la terra ni cap altre cos». Ho afirma llur natura. No ho veus?’8 Es una massa, més petita en les seves parts que en el seu tot. Prou que ets tu millor, t’ho dic a tu, anima meva, perquè ets tu que sostens la massa del cos prestant-li la vida, que cap cos no pot donar a un altre cos. El teu Déu, però, és també per a tu la vida de la teva vida.

—Agustí d’Hipona, «Llibre desè, VI [8, 9 i 10]». Confessions. Traducció de Miquel Dolç. Barcelona: Proa, 2006, 267-269.

Soliloquis d’Agustí d’Hipona

Els Soliloquis (387 dC) de sant Agustí són una obra filosòfica també escrita a finals del segle IV, gairebé una dècada abans que les Confessions, que presenten un diàleg introspectiu entre Agustí i la seva pròpia raó. En aquesta obra, Agustí explora temes com la naturalesa de l’ànima, la recerca de la veritat i la relació amb Déu, tot reflectint el seu procés de conversió i les seves lluites espirituals. Els Soliloquis són coneguts per la seva profunditat introspectiva i la seva influència en la filosofia cristiana, que ofren una visió íntima de la seva reflexió teològica i filosòfica.

Fragments de la pregària a Déu, la pregària del filòsof

Espero no decebre al lector si li dic que el que m’ha interessat d’aquests fragments ha estat fonamentalment aplicar una lectura més alegòrica (i no tant literal) de la pregària que inicia el text, «una de les més belles de l’antiguitat cristiana», tal com la va anomenar el llatinista Pierre Champagne de Labriolle. La pregària en qüestió l’escriu en un moment en què el nostre autor encara era neoplatònic d’expressió, però ja és cristià d’intenció, segons el filòsof Jean Guitton.

La pregària del filòsof resulta rellevant perquè caracteritza la recerca filosòfica, perquè atorga pistes sobre com cal fer-la: per escrit, en solitud, sense deixar-te vèncer per la debilitat del cos, entre d’altres).

1. Després de molts dies de donar voltes a mil pensaments i de cercar-me aferrissadament a mi mateix i el meu bé, i el mal que em cal evitar, de sobte una veu, no sé si meva o d’un altre, fora o dintre meu (això és precisament el que tan m’afanyo de saber), em diu:
RAÓ. —Suposem que trobes alguna cosa, ¿on la desaràs, per continuar endavant?
AGUSTÍ. —En la memòria.
R. —¿Tan gran és que pot guardar bé totes les teves reflexions?
A. —És difícil, més aviat imposible.
R. —Doncs cal escriure [1]. ¿Però com? La teva mala salut no et permet l’esforç d’escriure [2]. I aquestes reflexions no poden ser dictades, ja que demanen una total solitud [3].
A. —És cert. No sé pas què fer.
R. —Demana a Déu l’ajuda salvadora per aconseguir el que desitges [4]. I aquesta mateixa pregària, redacta-la: veure el que vas fent t’animarà [2]. Després aplega breument les troballes en poques conclusions [5]. No et preocupis que et puguin llegir molts lectors; aquestes breus notes bastaran a la minoria selecta dels teus conciutadans [6].
A. — Així ho faré!

—Agustí d’Hipona, «Llibre primer, 1. Pregària a Déu, 1». Soliloquis. Barcelona: Editorial Laia, 1982. Traducció de Joan Pegueroles, 33-34.

2. Deu creador de l’univers, dona’m primer que et pregui bé, després que em faci digne de ser escoltat, finalment que sigui deslliurat.
Déu, per qui totes les coses, que per si no serien, ten-Déu, que no permets que deixin de ser ni tan sols aquelles coses que es destrueixen recíprocament.
Déu, que has creat del no-res aquest món, que tots els ulls troben ple de bellesa.
Déu, que no ets l’autor del mal, però permets que existeixi, perquè no existeixi el pitjor.
Déu, que als pocs capaços de captar el que és vera-ment, els fas veure que el mal no és ésser.
Déu, per qui l’univers, amb tot i els seus defectes, és perfecte.
Déu, pel qual no hi ha en l’univers ni la més petita dissonància, perquè les coses més baixes s’harmonitzen amb les més altes.
Déu, a qui estima tot el que pot estimar, tant si ho sap com si no ho sap.
Déu, en qui són totes les coses, però a qui la lletgesa de les coses creades no fa lleig, ni la maldat no fa mal, ni l’error no fa errar.
Déu, que has volgut que només els purs coneguin la veritat? [7]
Déu, Pare de la Veritat, Pare de la Saviesa, Pare de la Vida vera i summa, Pare de la Benaurança, Pare del Bé i de la Bellesa, Pare de la Llum intel·ligible, Pare del nostre desvetllament i de la nostra il·luminació, Pare del Do que ens amonesta a tornar a Tu.

—Agustí d’Hipona, «Llibre primer, 1. Pregària a Déu, 2». Soliloquis. Barcelona: Editorial Laia, 1982. Traducció de Joan Pegueroles, 34-35.

M’agradaria destacar l’ús de la personificació de la Raó com al·legoria de la recerca en diàleg intern dels Soliloquis, un recurs recorrent a l’edat mitjana i també al Renaixement (Beatriu amb Dante; Filosofia amb Boeci; Raó, Rectitud i Justícia amb Christine de Pisan, i Fortuna amb Boccacció) que permet a l’autor explorar temes complexos i abstractes d’una manera accessible per als seus lectors. El recurs de les al·legories sovint involucrava personificacions de virtuts i vicis. Així, l’autor discuteix temes morals i filosòfics d’una manera viva i narrada. I permet establir un diàleg interior, amb si mateix. Perquè en realitat qualsevol d’aquestes personificacions són el mateix autor, o parts d’ell. L’alegoria d’aquestes personificacions no és un diàleg en obert amb si mateix. El diàleg interior agustinià reflecteix la lluita interna i la recerca de la veritat personal, amb un escepticisme metòdic que dubta de tot el que no és evidentment cert i que recerca fonaments sòlids per al seu coneixement. (Molt cartesià tot plegat! Així que també seria interessant comparar-la amb ulteriors desenvolupaments, com ara el Discurs del mètode (1637) de René Descartes).

Una proposta de metodologia filosòfica mitjançant la pregària d’Agustí

Si bé la proposta de procediment cartesiana quant la recerca de veritats és prou coneguda en el món de la filosofia, la caracterització de la recerca de veritats agustiniana no ha tingut la mateixa fortuna. En aquesta secció proposem explicar la caracterització que Agustí fa de l’exploració metodològica de les veritats. O, dit d’una altra manera més moderna, què li caldria saber a un estudiant de filosofia si vol investigar filosòficament una qüestió.

Potser avui aquestes tres indicacions ens semblen òbvies o ingènues, però val a dir que si a un estudiant de filosofia, o a un aspirant a filòsof, se li haguéssin d’explicitar les tres primeres coses que cal fer per inciciar el camí cap a l’ordenament dels propis pensaments, aquests tres consells serien d’allò més útils: escriure, no deixar-se vèncer per cap debilitat del cos i acostumar-se a la solitud.

Jordi Graupera, Comentari d’un fragment del pròleg dels Soliloquis de Sant Agustí d’Hipona (2007)

La recerca de la veritat agustiniana que el lector pot trobar en la precdent “Pregària a Déu” és sintetizada en set consells, que són ampliament descrits per Jordi Graupera com el que en podríem dir la caracterització de la metodologia agustiniana. La novetat rau en què presento aquests principis metodològic també en una (em sembla prou) atractiva i clara infografia.

L’objectiu, per tant, és proporcionar una ajudar a aquells estudiants que s’inicien en el nostre art de fer filosofia mitjançant les set característiques que es desprenen de la lectura dels passatges agustinians anteriors:

També pots descarregar la infografia en format PDF.

Fer filosofia amb Agustí d’Hipona

  1. ESCRIU ELS TEUS PENSAMENTS. La memòria humana no és prou fiable per retenir tots els pensaments i veritats que podem descobrir. L’escriptura permet fixar aquestes idees i poder tornar-hi més endavant. A més, posar els pensaments per escrit ajuda a organitzar-los i a reflexionar-hi amb més profunditat.
  2. TINGUES FORÇA DE VOLUNTAT. La feina d’escriure pot fatigar i requerir un esforç significatiu, però és essencial per al creixement personal. No has d’abandonar definitivament aquesta tasca per raons de comoditat o inseguretat ni tampoc deixar-te vèncer per cap debilitat del cos, ja que l’esforç mateix forma part del mateix procés d’autoconeixement.
  3. CERCA LA SOLITUD. La solitud és necessària per a la reflexió profunda i la meditació. Cal acostumar-se a un entorn tranquil i sense distraccions on puguis concentrar-te en els pensaments interiors i desenvolupar idees de manera coherent. La solitud permet un diàleg intern més clar i sincer.
  4. DEMANA AJUDA. La recerca de la veritat i el desenvolupament personal poden ser difícils i esgotadors. Agustí ens insta a demanar ajuda a Déu. Però l’ajuda també pot ser de les persones que t’envolten. Vingui d’on vingui l’ajuda, cal demanar-la quan ens calgui.
  5. RESUMEIX LES DESCOBERTES. Resumir els descobriments en conclusions breus ajuda a consolidar el coneixement i a fer-lo més accessible per a futures reflexions. Els resums concisos permeten una visió general clara i concisa del que s’ha après, faciliten la seva aplicació en la vida diària.
  6. NO ET PREOCUPIS D’AGRADAR. És important no deixar-se influir per l’opinió de la massa de lectors o per la necessitat d’agradar a tothom. La veritat i el coneixement han de ser cercats per si mateixos, no per guanyar l’aprovació dels altres. Si cal satisfer algú, és qui valora la recerca veritable.
  7. CERCA LA VERITAT AMB EL COR NET. La recerca de la veritat no és només un exercici intel·lectual. Sant Agustí subratlla que només amb un cor net, amb una conducta ètica i pura, es pot assolir una comprensió profunda i autèntica de la veritat.