El dimecres 11 de juny de 2025, la qüestió que vam investigar en el Cafè filosòfic va ser, precisament, la viabilitat de l’anarquia. Tot i que aleshores la reflexió va ser molt fructífera, vaig pensar que caldria algun text breu a tall d’introducció per comprendre amb rigor el pensament anarquista, sobretot perquè no pas tots els manuals de filosofia política decideixen fer-ne una exposició sistemàtica. Durant l’estiu del mateix any, la meva amiga Maria va revifar-me’n l’interès, justament fent-me coneixedor d’aquest article de l’antropòleg David Graeber (1961-2020), que mai abans s’havia traduït al català. Es tracta d’un pamflet assagístic no gaire extens que condensa els principis de l’anarquisme. Perquè si deixem de banda els perjudicis, potser ens sorprendrem de ser més anarquistes del que ens pensàvem. Per part meva, continuo la investigació sobre l’anarquisme pel curs que preparo pel març del 2025 titulat Grans qüestions de la filosofia moral i política. També podeu consultar la secció sobre anarquisme.
Ets anarquista?
La resposta podria sorprendre’t!
Traducció d’Àlex Agustí-Polis
És molt probable que ja hagis sentit a parlar de qui són els anarquistes i de què se suposa que creuen. També és molt probable que gairebé tot el que hagis sentit a dir sigui una ximpleria. Molta gent sembla que pensa que els anarquistes són partidaris de la violència, el caos i la destrucció, que estan en contra de tota forma d’ordre i organització, o que són nihilistes bojos que només volen fer volar-ho tot pels aires. En realitat, no hi ha res que s’allunyi més de la veritat. Els anarquistes simplement són persones que creuen que els éssers humans són capaços de comportar-se d’una manera raonable sense cap necessitat que els obligui a fer-ho. És una idea molt senzilla. Però els rics i poderosos sempre l’han trobat extremadament perillosa.
En la seva forma més simple, les creences anarquistes es basen en dues suposicions elementals. La primera és que els éssers humans són —en circumstàncies normals— tan raonables i decents com se’ls permeti ser-ho, i poden organitzar-se a si mateixos i les seves comunitats sense necessitat que algú els digui com fer-ho. La segona és que el poder corromp. Sobretot, l’anarquisme és una qüestió de tenir el coratge de portar fins al final els principis senzills de decència comuna pels quals tots vivim. Per estrany que pugui semblar, probable que ja siguis un anarquista en el més important, encara que no t’adonis.
Comencem per alguns exemples de la vida quotidiana.
Si hi ha una cua per pujar en un autobús ple de gent, esperes el teu torn i t’abstens d’empenyer els altres fins i tot en absència de policies?
Si has contestat que «sí», aleshores estàs acostumat a actuar com un anarquista! El principi més bàsic de l’anarquisme és l’autoorganització: la idea que els éssers humans no necessiten ser amenaçats amb càstigs per poder arribar a acords raonables entre sí, o per tractar-se mútuament amb dignitat i respecte.
Cadascú creu que un mateix és capaç de comportar-se raonablement. Si hi ha qui pensa que les lleis i la policia són necessàries, és només perquè no creu que els altres en siguin capaços. Però si t’atures a rumiar-ho, oi que aquestes altres persones pensen exactament el mateix de tu? Els anarquistes argumenten que gairebé tota la conducta antisocial que ens fa creure que calen exèrcits, policies, presons i governs per controlar les nostres vides, en realitat és causada per les desigualtats i injustícies sistemàtiques que aquests exèrcits, policies, presons i governs possibiliten. Tot és un cercle viciós. Si la gent està acostumada a ser tractada com si les seves opinions no importessin, és probable que es torni irada i cínica, fins i tot violenta, cosa que, és clar, facilita que els poderosos diguin que les seves opinions no importen. Quan aquestes persones entenen que les seves opinions realment sí que importen tant com les de qualsevol altre, solen tornar-se sorprenentment comprensius. En resum, els anarquistes creuen que, en gran part, és el poder mateix —i els efectes del poder— el que fa que la gent sigui estúpida i irresponsable.
Ets membre d’un club, un equip d’algun esport o de qualsevol altra associació on les decisions no les imposa un líder sinó que es prenen per consentiment general?
Si has contestat que «sí», aleshores formes part d’una organització que funciona amb principis anarquistes! Un altre principi bàsic de l’anarquisme és la lliure associació. Això consisteix simplement aplicar els principis democràtics a la vida corrent. L’única diferència és que els anarquistes creuen que hauria de ser possible una societat on tot estigués organitzat d’aquesta manera, on tots els grups estiguessin basats en el consentiment lliure dels seus membres, i que, per tant, totes les formes d’organització jeràrquiques, militars o burocràtiques —com els exèrcits, les grans corporacions o les administracions— ja no serien necessàries. Potser no ho trobes possible. Potser sí. Però cada vegada que arribes a un acord per consens, en comptes de fer servir amenaces; cada vegada que fas un pacte voluntari amb una altra persona; que arribes a una comprensió o a un compromís que tingui en compte la situació o les necessitats d’aquella persona, ets anarquista, encara que no te n’adonis.
L’anarquisme no és res més que la manera com actuen les persones quan són lliures de fer el que volen i quan tracten amb altres persones igualment lliures, i, per tant, conscients de la responsabilitat que això comporta. Això ens porta a un altre punt crucial: mentre la gent pot ser raonable i considerada quan tracta amb iguals, la naturalesa humana és tal que no podem confiar que ho faci quan té poder sobre els altres. Si algú rep aquest poder, gairebé sempre n’abusarà d’una manera o d’una altra.
Creus que la majoria de polítics són uns porcs egoistes i egocèntrics a qui no els importa realment l’interès públic? Creus que vivim en un sistema econòmic estúpid i injust?
Si has contestat que «sí», aleshores comparteixes la crítica anarquista de la societat actual —si més no— en les línies generals. Els anarquistes creuen que el poder corromp i que aquells que durant tota la vida cerquen poder són precisament els últims que l’haurien de tenir. Creuen que el nostre sistema econòmic actual recompensa més la conducta egoista i sense escrúpols que no pas el fet que siguem persones decents i solidàries. La majoria de la gent pensa així. La diferència és que la majoria no creu que s’hi pugui fer res, o bé —com sempre insisteixen els servents fidels dels poderosos— no res que no acabi empitjorant-t’ho tot plegat.
Però què passaria si això no fos veritat?
Que hi ha algun motiu real per creure-ho? Quan es poden posar a prova, la majoria de les prediccions habituals sobre què passaria sense estats o sense capitalisme resulten ser falses. Durant milers d’anys, la gent va viure sense governs. En moltes parts del món, avui dia encara hi ha gent que viu fora del control dels governs. I tothom no es mata entre sí. La majoria simplement continuen amb les seves vides com faria qualsevol persona. És clar, en una societat urbana i tecnològica complexa tot seria més complicat: però la tecnologia també pot facilitar molt la solució d’aquests problemes. De fet, ni tan sols hem començat a pensar en com podrien ser les nostres vides si la tecnologia estigués realment orientada a satisfer les necessitats humanes. Quantes hores caldria treballar realment per mantenir una societat funcional, és a dir, si eliminéssim totes les ocupacions inútils o destructives —com ara teleoperadors, advocats, guàrdies de presó, analistes financers, experts en relacions públiques, buròcrates i polítics— i desviéssim les millors ments científiques de l’armament espacial o dels sistemes del mercat de valors per mecanitzar feines perilloses o feixugues com l’extracció de carbó o netejar lavabos, i repartíssim la feina restant entre tothom de manera igualitària? Cinc hores al dia? Quatre? Tres? Dues? Ningú no ho sap perquè no hi ha ni tan sols una persona que faci aquesta mena de preguntes. Els anarquistes creuen que aquestes són precisament les preguntes que hauríem de fer-nos.
Realment creus les coses que dius als teus fills (o que et van dir els teus pares)?
«No importa qui ho va començar.» «Dos errors no fan un encert.» «Neteja el que embrutis.» «Fes als altres el que voldries que et fessin a tu.» «No et portis malament amb els altres només perquè siguin diferents.» Potser hauríem de decidir si mentim als nostres fills quan els parlem del bé i del mal, o si estem disposats a prendre seriosament els nostres propis consells. Perquè si portes aquests principis morals a les seves conclusions lògiques arribes a l’anarquisme.
Pren el principi que dos errors no fan un encert. Si realment el prenguessis seriosament, això sol ja faria caure gairebé tota la base de la guerra i del sistema penal. El mateix amb l’acte de compartir: sempre diem als nens que han d’aprendre a compartir, a tenir en compte les necessitats dels altres, a ajudar-se; després anem al «món real», on suposem que tothom és egoista i competitiu per naturalesa. Però un anarquista assenyalaria que, de fet, el que diem als nostres fills és cert. Pràcticament tots els grans assoliments de la història humana —tots els descobriments o fites que han millorat les nostres vides— s’han basat en la cooperació i l’ajuda mútua. Fins i tot ara, la majoria de nosaltres gastem més diners en amics i família que no pas en nosaltres mateixos. I encara que segurament sempre hi haurà persones competitives al món, no hi ha cap raó perquè la societat hagi d’estar organitzada per fomentar aquesta conducta, i menys encara perquè la gent hagi de competir per les necessitats bàsiques de la vida. Això només serveix als interessos dels poderosos, que volen que visquem amb por els uns dels altres. Per això els anarquistes reclamen una societat basada no només en l’associació lliure sinó també en l’ajuda mútua. El fet és que la majoria dels nens creixen amb la creença de la moral anarquista, i després han d’adonar-se gradualment que el món adult no funciona així. Per això molts es tornen rebels, alienats o fins i tot suïcides a l’adolescència, i finalment, resignats i amargs com a adults. Sovint, l’únic consol és poder criar fills propis i fer-los creure que el món és just. Però què passaria si realment poguéssim començar a construir un món fonamentat en principis de justícia? No seria aquest el millor regal que podríem fer als nostres fills?
Creus que els éssers humans són fonamentalment corruptes i malvats, o que algun tipus de persona (dones, persones racialitzades, gent corrent que no és rica ni altament educada) són especimens inferiors, que han de ser governats pels seus suposats superiors?
Si has contestat que «sí», doncs bé, aleshores, sembla que no ets anarquista. Però si has contestat que «no», aleshores és molt probable que ja comparteixis el 90% dels principis anarquistes i —amb tota seguretat— visquis gran part de la teva vida d’acord amb ells. Cada vegada que tractes un altre ésser humà amb consideració i respecte, ets anarquista. Cada vegada que resols diferències amb un compromís raonable, escoltes el que tothom ha de dir en comptes de deixar que una persona decideixi per a tothom, ets anarquista. Cada vegada que tens l’oportunitat de forçar algú a fer alguna cosa però decideixes apel·lar al seu sentit de la raó o de la justícia, ets anarquista. El mateix passa cada vegada que comparteixes alguna cosa amb un amic —o decidiu qui fregarà els plats— o feu qualsevol cosa amb un sentit d’equitat.
Ara potser objectaràs que tot això està molt bé per a petits grups de persones, però que gestionar una ciutat —o un país— és una qüestió completament diferent. I és clar que hi ha part de veritat en això. Fins i tot si descentralitzes la societat i poses tant poder com sigui possible en mans de petites comunitats, encara hi haurà moltes coses que caldrà coordinar, des de fer funcionar els ferrocarrils fins a decidir les direccions de la recerca mèdica. Però que una cosa sigui complicada no vol dir que no es pugui fer de manera democràtica. Només vol dir que serà complicada. De fet, els anarquistes tenen tota mena d’idees i visions sobre com podria autogestionar-se una societat complexa. Explicar-les, però, aniria molt més enllà de l’abast d’un petit text introductori com aquest. N’hi ha prou de dir que, primer, molta gent ha dedicat molt de temps a elaborar models de com podria funcionar una societat realment democràtica i saludable; i, segon, i igualment important, cap anarquista pretén tenir un pla perfecte. L’últim que volem és imposar models prefabricats a la societat. La veritat és que probablement ni tan sols podem imaginar la meitat dels problemes que sorgiran quan intentem crear una societat democràtica; tot i així, confiem que, donada la inventiva humana, aquests problemes sempre es podran resoldre, mentre es faci en l’esperit dels nostres principis bàsics, que són, en última instància, simplement els principis de la decència humana fonamental.
Deixa un comentari