Breu introducció al pensament de Pere Lluís Font

La notícia de la recent mor del filòsof Pere Lluís Font, el 9 d’abril de 2026, ha precipitat la publicació d’aquesta breu introducció de fragments del pensament filosòfic del guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2025. Segurament aquest article sigui un document que no faci justícia al pensament d’aquest gran professor de filosofia. Potser el compendi d’idees que ara llegiu pugui anar a la contra del rigor i la profunditat que el professor ha promulgat tota la seva vida. Amb unes breus línies dels seus textos i declaracions, no sempre prou matissades, em pregunto si seré capaç d’oferir una imatge prou completa d’aquest mestre, que ha exposat més el pensament dels seus autors moderns preferits que no pas el seu però que no per aquest motiu ens hem d’oblidar de reivindicar el seu. L’han acompanyat en la seva trajectòria filosòfica el mètode i la moral provisional de Descartes, l’erudició de l’assaig de Montaigne, el filòsof i científic Pascal, sense oblidar el criticisme ni la deontologia de Kant.

Lluís Font era un grandíssim historiador de la filosofia. Entregat, apassionat i incansable lector. Segurament sigui aquesta excelsa tasca d’intèrpret, comentarista i analista dels arguments filosòfics dels altres (unida a un caràcter modest) el motiu de seu eclipsi com a filòsof amb un pensament propi. Tot i que Lluís Font també ha desenvolupat un pensament filosòfic de primer ordre. I una anàlisi atenta permetrà destriar seves idees, tant en la seva obra escrita com també en les seves intervencions orals.

Per tant, la funció d’aquesta introducció és fixar alguns pilars del seu pensament. Un pensament filosòfic clar, rigorós, mètodic, d’ordre analític, que tal com explicava Descartes significa avançar primer amb unes veritats que sostenen unes segones veritats, i, així, successivament. Un pensament que s’ha aplicat a l’estudi de la filosofia de la religió. De fet, li devem la introducció de la disciplina mateixa de la filosofia de la religió a les nostres contrades. Per tal com explicava aquesta consisteix en anàlisi amb les eines i mètodes de filosofia del fet religiós. Però també li devem la determinació del caràcter de la filosofia com a quelcom separat i no menys vàlid que la ciència moderna. Li devem una producció, tan original com de traduccions, que s’ha fet sempre en la seva llengua, el català.

Àlex Agustí-Polis

1. País, llengua i cultura

Una constant reivindicació de Lluís Font va ser la relació profunda entre llengua, pensament i identitat col·lectiva. La llengua no és només un instrument de comunicació, sinó el mitjà que configura la manera de veure i entendre el món, i esdevé així un element essencial en la definició d’un poble i la seva cultura.

Hegel, per exemple, afirma que Luter va fer la més gran revolució que podia fer no pas amb la seva reforma eclesial, sinó amb la seva traducció de la Bíblia a l’alemany, que va donar als seus compatriotes la possibilitat de parlar de Déu i del món en la seva llengua i, així, de fer-se amb les seves paraules amos dels seus pensaments. Perquè no cal pas compartir la idea romàntica, segons la qual cada llengua és una manera de veure el món per saber que almenys sí que l’acoloreix. Cada llengua retalla el món a la seva manera, i, per tant, els parlants de diverses llengües no poden pensar exactament igual perquè no tenen els mateixos recursos verbals. Per això Unamuno, i Joan Margall li retreu de no reconèixer-ho al català, diu que «La sangre del espíritu es mi lengua y mi patria es allí donde resuena». En cada llengua traspunta el fons de la personalitat dels seus parlants de manera diferent. La llengua expressa el pensament, però també el possibilita i el condiciona. És el gran descobriment que van fer les anomenades tres hacs alemanyes: Herder, Hamann, Humboldt, a la darreria del segle XVIII quan van descobrir que pensem amb paraules. […]

Si em prenguessin la llengua ja ho donaria tot. No em serveix el model irlandès de residualització lingüística ni que fos amb la independència política perquè no puc concebre la nostra nació al marge de la nostra llengua. Com tampoc no em serveix el model gallec de contaminació lingüística, que en el nostre cas, afavoriria una espècie de catanyol aliè al geni de la llengua. I amb això darrer no estic pas defensant cap puritanisme lingüístic, sinó simplement un nivell acceptable de competència, especialment, en aquells que tenen com a part del seu ofici parlar en públic o escriure.

—Discurs del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2025).

1.1. Tot professor és també professor de llengua

També va defensar aferrissadament la idea que tota activitat educativa implica necessàriament una dimensió lingüística. Ensenyar qualsevol matèria és també ensenyar a pensar i expressar-se, i això posa en relleu el paper central de la llengua en la formació intel·lectual.

[…] tot professor —espero que en això almenys els filòlegs em donin la raó— és també professor de llengua. I sense deixar-nos emportar, d’altra banda, per una falsa idea de bilingüisme perquè no sé si hi ha individus perfectament bilingües, més aviat pensaria que no. Però el que em sembla segur és que no hi ha pobles bilingües, penso que som monolingües, tot i que ens convé ser poliglots perquè consideracions utilitàries a part, qui només coneix la seva llengua, no coneix ni la seva.

—Discurs del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2025).

1.2. La cultura

En aquesta secció, el nostre filòsof subratlla la interdependència entre filosofia i cultura: la filosofia dona sentit i consciència a la cultura, mentre que la cultura proporciona el context vital en què la filosofia pren forma. Entendre una cultura implica, en gran mesura, comprendre el seu rerefons filosòfic.

La filosofia necessita la cultura per no moure’s en el buit. I la cultura necessita la filosofia perquè aquesta n’és la consciència i l’ànima: per això, conèixer a fons la cultura d’una època és conèixer la seva filosofia. A part que tots som, sovint sense saber-ho, més o menys platònics, estoics, epicuris, cartesians, etc. (és a dir, respirem una cultura impregnada històricament de filosofia). I sempre val més saber-ho.

—Filosofia al natural (2026)

2. La comprensió rigorosa

Va predicar amb l’exemple. Per això reivindicava la primacia de la comprensió sobre la crítica: abans de jutjar, cal entendre amb rigor. La filosofia de Lluís Font presenta, així, com un exercici de paciència intel·lectual que exigeix aprofundir en el pensament aliè abans de valorar-lo.

El primer que s’ha de fer és comprendre; després, criticar. En tot cas, no tenir pressa per criticar abans d’entendre.

—No en té la culpa Descartes (2014)

2.1. El bon mestre no adoctrina

Amb el seu propi exemple, pres del mestratge de René Descartes, va defensar un model de mestratge basat en la llibertat intel·lectual. El bon mestre no imposa idees, sinó que fomenta la capacitat de pensar autònomament, evitant l’adoctrinament i respectant el procés personal de cada alumne. Una idea que connecta amb la noció de Terricabras, que com a professors no hem d’ensenyar què han de pensar sinó com han de pensar els nostres alumnes.

[Nicolas] Malebranche, que és un dels grans filòsofs, deixeble de [René] Descartes i admirador seu, deia que li agraïa a Descartes que li hagués donat la possibilitat de pensar diferent d’ell. Això és el que em sembla que fan els grans mestres, no obliguem els deixebles a pensar com ells.

—No en té la culpa Descartes (2014)

És una bona pregunta [prou i prou bé la filosofia]. Fa temps que vaig saber que els alemanys, que són els millors en filosofia, sembla que des de fa un parell de segles no tenen filosofia al que és el batxillerat. I pel que sembla no la necessiten. Aquí es diu que hi ha d’haver filosofia per activar el pensament crític, però aquest es pot activar ensenyant gramàtica o qualsevol cosa. Hi ha un retret que es pot fer a molts filòsofs o docents de filosofia, que és la pressa per adoctrinar. Penso que s’ha tenir més respecte per la gent i ser més honestos intel·lectualment, i deixar que la gent pensi i es decanti com vulgui. No els decantis tu abusant de la teva autoritat de professor.

—Entrevista de Carina Filella en El Punt-Avui (2025)

3. De què parlem quan parlem de filosofia?

Pere Lluís Font va reivindicar la vigència i el paper propis de la filosofia; de la recerca que li és pròpia, distingint-la de la que fa la ciència. Perquè la filosofia s’ocupa de les grans preguntes sobre el sentit, els valors i les realitats que escapen a l’experiència empírica. En el seu pensament, qüestions com Déu, l’ànima o la llibertat pertanyen al terreny de la metafísica, és a dir, a l’àmbit de les realitats metempíriques que no poden ser resoltes per la ciència. Aquestes no són preguntes empíriques, sinó interrogants radicals sobre el sentit i el fonament de la realitat. En paral·lel, també hi trobem el domini dels valors —ètics, estètics o religiosos—, que no poden ser reduïts a fets observables. En aquest punt, Lluís Font insisteix en una distinció fonamental: la ciència formula judicis de realitat, però no judicis de valor. És a dir, la ciència descriu allò que hi ha, mentre que la filosofia s’interroga sobre allò que hi hauria d’haver. Així, la filosofia esdevé l’espai propi per pensar tant les realitats metempíriques com el món dels valors, més enllà dels límits del coneixement científic.

Preguntes com ara les relatives a la possibilitat o no de realitats metempíriques (hi ha Déu?, ànima?, llibertat?). Són les preguntes del terreny del que tradicionalment anomenem metafísica. O preguntes sobre els valors (ètics, estètics, religiosos…): la ciència fa judicis de realitat, no judicis de valor; parla del que hi ha, però no del que hi hauria d’haver.

Jo tinc la meva llista particular de preguntes filosòfiques majors, que legítimament es pot fer tot aquell que tingui la “mania de pensar” i que no tenen resposta científica: què és ser?, per què hi ha alguna cosa en comptes de no-res?, què és conèixer?, què vol dir ciència?, tenim alguna obligació incondicional?, què l’emoció estètica?, què vol dir ser home?, quin és el destí humà?, tenim ànima?, som lliures?, hi ha Déu?, d’on ve el mal?, tenen consciència els animals?, quina relació hi ha entre llenguatge, pensament i realitat?, què són l’espai i el temps?, hi ha realitats espirituals?, (més paradoxalment encara) hi ha realitats materials?, hi ha teleologia en la naturalesa?, hi ha teleologia en la història?

—Filosofia al natural, 23.

De què parlem quan parlem de filosofia? Això ja és una pregunta filosòfica que no té una resposta simple. Cercant la màxima concisió, jo diria que el discurs filosòfic és un discurs intel·lectual diferent del científic, en el sentit modern del científic, que té com a condicions necessàries bé que no suficients:
a) La coherència interna, si no estaríem en un eclecticisme resultant de picotejar d’ací i d’allà.
b) la compatibilitat amb l’experiència, tot i no poder-se basa en l’experiència.
c) Una certa capacitat d’il·luminar la realitat o la cultura en la seva totalitat o en alguna de les seves parts, separades de les altres, segons les articulacions naturals, tal com recomana el bon cuiner de què parla Plató.

Aquestes condicions necessàries caldria afegir-hi, però, com a condicions suficients almenys de la bona filosofia les següents:
a) La capacitat per fer-te preguntes pertinents sobre qüestions vitals. Sense protocol previ, és a dir, preguntes que no són competència de cap ciència, atès que les ciències s’han d’atenir al protocol que els assenyala les regles del joc.
b) La capacitat d’argumentar respostes a aquestes preguntes, sabent, però, que demostrar seria una paraula massa forta per ser aplicada al discurs filosòfic, atès que, com aconsella el savi, no s’han d’usar mai paraules més grosses que les coses.
c) Una certa capacitat d’explicitar els propis pressupòsits, mai totalment conscients. Mai totalment conscients ja que com diu lúcidament [Eusebi Colomer] un insigne historiador de la filosofia: «Els grans desacords entre els filòsofs són desacords prefilosòfics».

—Discurs del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2025),

3.1. Els tres pilars de la història de la filosofia

La filosofia passa per Plató, per Descartes, per Kant. Tots tres són punts d’arribada: dels presocràtics (o, millor preplatònics), del Renaixement (precartesians) i de la filosofia moderna precrítica. Tots tres representen també recomençaments de gran estil, que donen lloc als postplatònics (d’Aristòtil a Plotí, a Agustí i als medievals), als postcartesians (racionalistes i empiristes) i als postkantians.

—Immanuel Kant: Sis assaigs i un diàleg d’ultratomba (2016), «I Prolegòmens», 32.

3.2. El fals dilema entre història de la filosofia i la filosofia

La conclusió del meu discurs és que el dilema entre història de la filosofia i pensament personal és un fals dilema. Només és un dilema si es fa história de la filosofia sense fer-se preguntes filosòfiques i sense entrar en la dinamica intellectual dels filosofs estudiats.

Perquè llavors no hi hauria gaire diferència entre dedicar-se a la historia de la filosofia o a la historia de la cocotologia. Si es fa història de la filosofia de la manera que he intentat suggerir, la história de la filosofia és un bon laboratori per al filosof, no solament per a l’època acadèmica d’aprenentatge, sinó per a tota la vida, ja que l’aprenentatge de l’ofici de filosof és vitalici.

—Filosofia al natural, 48.

3.3. Una col·lecció en català de textos d’història de la filosofia

Aquesta mateixa dependència política deu explicar que durant molt de temps devem haver estat l’únic país del món en què els grans mestres històrics de la filosofia no eren llegits ni en la seva llengua ni en la nostra sinó en una tercera. Conscients d’aquest fet, ja fa mig segle que tres companys de tres generacions diferents, per ordre cronològic, Josep Maria Casalmiglia, un servidor i Josep Ramoneda vam engegar la col·lecció «Textos filosòfics», en traducció catalana, un projecte ambiciós de 150 títols, amb obres representatives de totes les èpoques i totes les tendències que per dificultats sobrevingudes es va haver d’aturar en el número 97.

—Discurs del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2025)

4. La moral provisional

Aquesta secció explorem una desconegut continuïtat entre la filosofia moral cartesiana i l’ètica kantiana. Cal destacar, per tant, el paper central de la bona voluntat com a fonament de l’ètica, més enllà de les conseqüències de les accions. Un fonament que tal com veurem pot arribar a trontollar.

Podem considerar Descartes com una mena d’avantsala de la modernitat kantiana, especialment quan, al final del seu itinerari filosòfic, ja parla de la «bona voluntat» en termes que anticipen la doctrina kantiana. Això es veu clarament en la seva concepció de la generositat: en el Tractat de les passions, Descartes afirma que per als «generosos», «totes aquestes coses [talents, qualitats, dons de la fortuna] els semblen ben poc considerables en comparació de la bona voluntat». En altres paraules, la virtut última no resideix en les capacitats naturals ni en la fortuna, sinó en la disposició de la voluntat a actuar correctament.

La bona voluntat, que en Descartes ja apareix com la darrera paraula de l’ètica —el fonament del bé moral independent dels efectes externs—, serà exactament el punt de partida de Kant. En l’ètica kantiana, aquesta noció s’elabora de manera més sistemàtica: la bona voluntat és l’única que té valor intrínsec, no condicionat per l’èxit de les accions, i és la mesura de la moralitat. Així, Kant reprèn i racionalitza el que Descartes ja intuïa com a nucli de l’ètica.

—Immanuel Kant: Sis assaigs i un diàleg d’ultratomba (2016)

4.1. No fer el mal

En aquest fragment s’esborra una ètica de la prudència, que no es tracta de la bona voluntat ni cartesiana ni kantiana, que prioritza evitar el mal per damunt de la voluntat de fer el bé a qualsevol preu, que adverteix els riscos de l’excés de zel moral o de superioritat moral.

[En] la filosofia potser és on hi ha més la temptació [d’adoctrinar]. Hi ha un filòsof francès [Tzvetan Todorov] que té un llibre que es diu La temptació de fer el bé [2000]. La temptació de fer-ho bé pot fer molt de mal. Penso que és més important intentar no fer mal que no pas voler fer el bé a tot preu, perquè llavors forçaràs les coses.

—Entrevista de Carina Filella en El Punt-Avui (2025)

5. Relacions filosòfiques

Aquesta secció introdueix les relacions de la filosofia amb altres àmbits del saber, especialment la ciència i la religió, tot mostrant-ne les diferències i els punts de contacte.

5.1. Ciència i filosofia

Aquest tipus de discurs en llengua catalana, que no és el d’una ciència entre les ciències, i que no és de caracterització gens fàcil. És el que s’ha volgut caracteritzar amb el premi. Un discurs massa sovint acomplexat de la ciència que és una exploració per fer pensables qüestions cabdals per a la vida humana que no tenen resposta científica. La història de la filosofia que és la història d’aquesta exploració, era considerada pel mestre dels meus mestres [Léon Brunschvicg]: el laboratori del filòsof. Un laboratori que ha estat el meu hàbitat ordinari bé que sempre amb les finestres ben obertes. Tracto d’explicar-ho en un llibre de distribució imminent titulat La filosofia al natural (2025), és a dir, sense maquillatge, sense retòrica, sense entonació.

—Discurs del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2025)

5.2. Ciència i fe

La conseqüència de l’abast fenomènic de la ciència és la seva neutralitat metafísica (i religiosa, perquè, als nostres efectes, els enunciats religiosos són un cas particular d’enunciats metafísics). Podem dir, per tant, que els enunciats metempírics (metafísics o religiosos) són científicament no pertinents (i generalment impertinents!) i que els enunciats científics són així mateix metafísicament i religiosament no pertinents. Són universos de discurs diferents. Les ciències no poden avalar ni desmentir afirmacions que depassen l’ordre dels fenòmens. Per consegüent, tors els enunciats científics són compatibles amb diverses metafísiques, amb diverses concepcions del món, i tots els enunciats metafísics són compatibles amb totes les experiències concretes (no es pot imaginar cap observació ni cap experiment que els pugui invalidar). Dit altrament: una qüestió metafísica no pot ser resolta per la ciència. No té sentit, per tant, parlar de teisme científic o d’ateisme científic. El preu (o el premi, segons com es miri) de l’autonomia epistemològica (i de la total llibertat d’investigació científica) és aquesta neutralitat. Un sistema metafísic no és (no pot ser) ni científic ni anticientífic: ha de ser consistent, compatible amb l’experiència i més o menys apte per il·luminar la totalitat de la realitat o algunes de les seves dimensions significatives.

—Filosofia de la religió: Sis assaigs i una nota (2017), «III Ciència i fe», 106-107.