Amb agraïment etern al professor Rubèn Molina,
per les idees compartides sobre com procedir en aquest exercici.
L’objectiu de l’exercici
L’enunciat de la pregunta ens demana comparar alguna concepció d’un primer autor amb una altra concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un segon autor.
Caldrà que llegiu atentament l’enunciat i que feu exactament el que us demana, atès que tant pot ser que us donin els dos autors a comparar d’antuvi com que un dels dos sigui de la vostra elecció.
La comparació cal que sigui consistent:
- sense obviar continguts, conceptes ni paraules clau;
- sense cometre confusions conceptuals ni de contingut,
de manera que demostreu que enteneu i coneixeu totes dues posicions; altrament no es tractaria d’una bona comparació.
No us desvieu del tema ni canvieu de branca de la filosofia
Tant si teniu opció d’escollir un autor de la història de la filosofia occidental com si tots dos autors us vinguessin donats, no podeu desviar-vos del tema ni elaborar un escrit sobre una altra branca de la filosofia. Si us demanen que compareu la concepció del coneixement de Hume amb la d’un altre autor, tant si podeu escollir-lo com si no, NO podeu contrastar-la amb una altra àrea de la filosofia, com ara la política de Plató. La comparació ha de ser amb una altra teoria del coneixement, és a dir, amb la teoria del coneixement de Plató o de Descartes.
Estructura bàsica per a l’exercici 2
[Introducció directa i breu: què faràs en aquesta comparació, sempre s’escriu en darrer terme, després d’escriure els punts i de la conclusió. D’aquesta manera t’assegures que la introducció connecta amb el desenvolupament posterior.]
En primer lloc, [1r punt de la concepció de l’autor 1]. Per contra, [1r punt de la concepció de l’autor 2].
En segon lloc, [2n punt de la concepció de l’autor 1]. Contràriament, [2n punt de la concepció de l’autor 2].
En tercer lloc, [3r punt de la concepció de l’autor 1]. Tanmateix, [3r punt de la concepció de l’autor 2].
En quart lloc, [4t punt de la concepció de l’autor 1]. En canvi, [4t punt de la concepció de l’autor 2].
Per concloure / A talla de síntesi, [resum dels punts exposats anteriorment i resposta a la situació del cas]
Exemple de com procedir en l’exercici 2
1r pas, identificar els punts a comparar i ordenar-los
| Branca de la filosofia | Plató | Aristòtil |
|---|---|---|
| Teoria del coneixement | [1A] Món de les idees (perfecte) vs. Món de les coses imperfecte. El darrer participa del primer. No ens hem d’acontentar amb les aparences, conèixer, i conèixer la bellesa, és elevar-nos a la idea de bellesa eterna. Quan admirem l’atractiu físic de l’Andrés, estem captant una ombra de la Bellesa absoluta. | [1B] Per a Aristòtil no hi ha dos mons, sinó només un. Els objectes del món els anomena substàncies. Les substàncies tenen matèria i forma. A més, són el que són ara mateix en acte, però en potència poden ser una altra cosa. L’Andrés té actualitzada la seva bellesa física (però podria ser que en potència fos lleig). L’Andrés també té en acte i pot desenvolupar en potència altres qualitats com la saviesa o la bondat. La seva identitat està en la dinàmica d’arribar a ser plenament ell mateix. |
| Antropologia | [2A] L’ésser humà és cos (presó) i ànima (facultats mentals, quan governa la racionalitat). L’ànima de l’Andrés és la vertadera identitat, i les qualitats com la recerca de la saviesa o voler el bé comú pertanyen a la seva part racional. | [2B] L’ésser humà és una unitat de matèria (cos) i forma (ànima), que no estan separades com en Plató, sinó que constitueixen un tot indissoluble. Per tant, L’Andrés és la seva bellesa, però també el seu caràcter, intel·ligència i virtuts. Tot i el que fa que l’Andrés sigui l’Andrés no és només una propietat accidental (la bellesa física), sinó la seva substància, que inclou la seva racionalitat i la seva capacitat de viure segons la virtut (areté). |
2n pas, introduir els números dels punts ordenats i escriure el text
[Introducció] La història de la filosofia és plena d’apassionants disputes. En aquesta ocasió, compararé les teories epistemològiques i antropològiques de dos grans pensadors: Plató i Aristòtil. L’objectiu és donar resposta a la pregunta de la identitat que tant angoixa a l’Andrés. I, en concret, a la qüestió de si únicament pot ser considerat un tros de carn o bé és alguna cosa més.
En primer lloc, [1A] Plató estableix l’existència de dos mons. Un de perfecte on romanen les idees, els models universals de totes les coses que experimentem els humans en el nostre món imperfecte. El món imperfecte, que és el dels sentits, participa del món perfecte. Per això, ningú s’ha d’acontentar amb les aparences del món imperfecte, segons Plató. Com a humans hem de voler apropar-nos intel·lectualment a conèixer les idees universals. Per tant, conèixer la bellesa no és contemplar les coses i les persones belles, sinó elevar-se cap a la idea de bellesa eterna. Quan admirem l’atractiu físic de l’Andrés, estem captant una ombra de la Bellesa absoluta. Per contra, [1B] per a Aristòtil no hi ha dos mons, sinó un, el dels sentits. Aquest únic món està format per substàncies que tenen matèria i forma. Qualsevol substància és, ara mateix, alguna cosa en acte, però en potència pot ser una altra cosa. L’Andrés té actualitzada la seva bellesa física (però podria ser que en potència fos lleig). L’Andrés també té en acte (i pot desenvolupar en potència) altres qualitats com la saviesa o la bondat. La seva identitat és dinàmica, depèn de la seva virtut que arribi a ser plenament tot el que podria ser ell mateix.
En segon lloc; segons Plató, [2A] l’ésser humà està format pel cos que empresona l’ànima, que és el lloc de l’activitat racional i on emmagatzemem els records. L’ànima de l’Andrés és la seva veritable identitat, i les qualitats com la recerca de la saviesa o el desig de voler fer el bé són fruit de la seva racionalitat. Contràriament; segons Aristòtil, [2B] l’ésser humà és una unitat de matèria (cos) i forma (ànima), en un tot indissoluble. Per tant, l’Andrés és la seva bellesa, però també el seu caràcter, la seva intel·ligència i les seves virtuts. Tot i que el que fa que l’Andrés sigui l’Andrés no és només una propietat accidental (la bellesa física), sinó la seva substància, que inclou la seva racionalitat i la seva capacitat de viure segons l’exercici de la virtut.
A tall de síntesi, tant Plató com Aristòtil coincideixen que l’Andrés no pot ser reduït a la seva bellesa física, tot i que arriben a aquesta conclusió per camins diferents. Per a Plató, [1A] la bellesa corporal és només una ombra de la Bellesa ideal, [2A] i la vertadera identitat de l’Andrés rau en la seva ànima racional, capaç d’ascendir cap al coneixement de les idees eternes. En canvi, per a Aristòtil, l’Andrés és [1B] una substància indivisible formada per cos i ànima, [2B] i la seva identitat es desplega en l’equilibri de totes les seves qualitats —la bellesa, però també i sobretot la intel·ligència, l’amistat o l’esforç— en el camí cap a la seva realització plena. Així, l’Andrés té raó quan s’ofusca perquè considera que és molt més que la seva aparença física plaent: tant si ho veiem des de la recerca de la veritat platònica com des de la plenitud de l’ésser aristotèlica, la seva identitat és una realitat molt més rica i complexa que la simple fascinació estètica que desperta en els altres.