El dimecres 3 de juny de 2026 vam fer la 36a trobada del Cafè filosòfic de Girona, a la Taverna d’El Foment, a les 18:30. A continuació, podeu llegir un resum del desenvolupament de la trobada.
Els processos bioquímics d’estar enomorats són el mateix que el fet d’estar enamorats?
Ens han preguntat sobre els processos bioquímics d’estar enamorats, si són el mateix que estar enamorats. Ens han preguntat, en primer terme, què és estar enamorat. Hem dit que estar enamorat pot ser molt subjectiu.
Hem dit que en l’amor o en les relacions d’amor hi ha algunes que són condicionals, que al principi de la relació hi ha una identificació dels criteris, els perquès de la parella, després que n’hi ha unes que són incondicionals, que això és l’amor, que potser no t’aporta el mateix que l’enamorament, però ja no hi ha la pregunta. Hem connectat això amb el que deia Zizek, que t’enamores primer i després ho racionalitzes. També hem dit que l’amor podria ser una mica com la fe cristiana, tenim fe i després intentem justificar per què la tenim.
Sobre aquest tema hem parlat que l’amor seria una mena d’irracionalitat o creença que pot ser tan biològic però també cultural. Hem dit que amor significa estar interessat per alguna cosa, es pot tenir amor a l’art, amor al ciclisme, i es pot tenir una mena d’amor que és l’amor romàntic que té més aviat una connotació sexual. Sobre això hem parlat que pensant en Plató, que potser no tot l’amor és sexual, hi pot haver un eros, un HP.
Hem dit també que enamorar-se d’algú no tenia per què implicar necessàriament sexe. Hem tornat a la qüestió que l’amor és condicional sempre, perquè sempre hi ha alguna cosa que t’interessa de l’altra persona. Hem parlat de vincles sexo-afectius, tot i que també pot ser que l’amor sigui només el vincle afectiu i en aquest sentit seria el súmum del vincle afectiu.
També hem dit que quan parlem d’amor incondicional vol dir que no el pots explicar. Després hem intentat destriar si no seria una distinció també apropiada dir que té un caràcter racional o irracional l’amor, perquè quan tens un fill l’efecte de l’enamorament és fort, és immediat, t’ho podies imaginar però sembla com que la natura et prepara per estimar aquest fill i que aquesta experiència irracional podria ser provocada per la bioquímica. Hem dit que enamorar-se és un estat de consciència sublim, d’agoig, que va més enllà de la pròpia individualitat, que l’amat crea una identitat amb la qual participa de l’altre.
Hem dit que no és el mateix que l’amor filial, en aquest sentit. Hem esmentat aristòfanes amb el mite de la mitja taronja. Hem dit que potser no és una resposta gaire filosòfica, però que sí que podem pensar en l’experiència pròpia de quan ens enamorem.
Ens anul·la, no controlem, enyorem el temps fins que no ens retrobem amb l’amat o l’amada i que hi hauria una química, tot i que aquesta química no dura per sempre. També hem dit de l’amor que pot ser no correspòs però que no podem evitar aquesta passió. Sobre aquesta qüestió de la passió, hem dit que si bé entenem que pot ser una passió natural, hi ha elements culturals, com per exemple sembla que hi ha certa obligació d’aparellar-se culturalment també.
Hem tornat a la pregunta inicial, és un procés bioquímic. La resposta contundent ha estat que sí, tot i que afirmar-ho d’aquesta manera, potser caldria plantejar quins són els partidaris, que no només sigui bioquímica, haurien de plantejar quines opcions hi ha. Perquè a vegades sembla que per desconeixement acabem atribuint certes categories o nocions quan en realitat potser si sabéssim tots exactament els processos bioquímics, tot a la ciència, llavors ja no parlaríem de possibilitat d’altres categories no bioquímiques.
Hem dit en aquest sentit, o sigui ha sortit una pregunta que era per què hauria d’existir un procés que no fos bioquímic? Després ens hem plantejat si l’amor ha de ser recíproc, hem contestat que l’amor ha de ser transcendit, hem comentat també que sense informació sobre els processos bioquímics se’ns escapa la resposta. També hem dit, això, hem tornat a la qüestió que si coneixíessim tota la ciència aleshores hauríem d’afirmar que tot és bioquímica i ho hem donat per l’explicació de la navalla d’Ockham que ho faria el més probable. També hem dit que tot el que fem és bioquímica perquè estem fets de bioquímica i que potser la pregunta era distingir una cosa que ja havia aparegut entre si és racional o si és instintiu.
En el cas humà semblaria que són més racionals que els altres animals i que per això hi ha aquest substrat adicional. També hem parlat que l’amor és la desaparició dels subjectes, una comunió amb un tot i que en aquest sentit també s’ha dit que la pregunta interessant és més aviat què és l’amor i si un animal es podria arribar a enamorar. Ens hem preguntat si no sabem explicar què és l’amor, si sabem exactament el que és.
Hem parlat que a vegades ajuda o un camí podria ser començar verbalitzant-ho. L’animal no és capaç de verbalitzar, de conceptualitzar o d’intentar conceptualitzar l’amor. Hem dit que la bioquímica podria ser necessària però la pregunta no és si és necessària sinó si és suficient, a més a més, per explicar l’amor.
Ens hem dit que quan trobem la persona adequada, els processos que ens fan caure en l’enamorament, d’incidir en passions, això explicat bioquímicament es queda curt. Hem dit que hi ha un estat racional però que hi ha un estat també de sentiments en l’amor i que cal, o sembla, si no pensem que de tot dona explicació la bioquímica, hauríem de poder escollir aquell sentiment. Tot i que el sentiment sigui bioquímica, el fet de poder-lo gestionar ja donaria una explicació no bioquímica.
Després, els atacs bioquímics han anat cap al fet que la capacitat de gestionar el sentiment seria igualment bioquímica. Hem dit que potser la problemàtica més important és entre racionalitat i sentiments. També hi ha hagut alguna posició en contra, hem dit que no hi ha un combat entre racionalitat i sentiments.
Ens estem referint que hi ha un estat més enllà en què s’hi aboca una decisió, no arriba des de la bioquímica sinó des d’un estat de consciència. Hem plantejat també la idea de la màquina d’experiències de Robert Nowzik en el cas de l’enamorament. Si decidíem si poguéssim rebre l’enamorament estimulats, com Nowzik parla de la felicitat, si acceptaríem per què i si no acceptaríem per què no ho faríem.
Hem parlat que les lleis de la realitat no expliquen per què estic trist o enamorat, no expliquen si hi ha alguna cosa més enllà, però que igualment l’explicació que tot siguin fenòmens bioquímics és l’explicació encertada, tot i que no puguem explicar segons quines coses. Hem parlat que, tornant a la màquina d’experiències, que no hi pot haver cognició sense cos, les experiències subjectives de cadascú no només són cerebrals sinó corporals, la realitat de la vida és un vincle entre la ment i l’entorn, hem posat l’exemple de si drogar-se equivaldria a entrar en algun estat d’enamorament o d’enamorar-se, algunes veus deien que no estaven d’acord amb l’analogia, també s’ha qüestionat si l’hipotètic fictici de la màquina d’experiències seria prou reixit, perquè al final si l’objectiu és enamorar-se i és un procés bioquímic, evidentment hem de firmar-ho. Hem comentat que els detractors d’acceptar-ho, que en el fet d’enamorar-se sempre hi ha algú implicat, també s’ha parlat de si la màquina podria implicar una imaginació d’algú, hem dit que hi ha un tipus d’amor, l’amor espiritual, que és el de les monges barroques com Santa Teresa de Jesús, que és producte dels sentiments, que no dibuixa potser una persona més concreta sinó Jesucrist.
Hem parlat de la corporalitat com a condició de possibilitat de la cognició, hem posat l’exemple de l’habitació de Mary, una noia que veu en blanc i negre i que no té per experiència el roig, sinó cognitivament, i al no tenir una experiència directa no entendria el roig. Hem parlat que el tacte, per exemple, dóna prova que si no hi ha corporalitat no hi ha cognició, hem parlat de l’experiència mental de la màquina d’enamorament com d’una novel·la, en què sembla que ens fixem més en el paper que no pas en el contingut, hem dit que utilitzant la fenomenologia de Merleau-Ponty, que tot l’ésser és un ésser situat en el món, sense un tramat, sense un conformat no es pot percebre l’amor, sinó que hi ha un abisme, cal vincular l’amor en el món, la societat, la persona, si no, en realitat no és amor o enamorament, sinó que ho sembla. També hem dit que una cosa no equivale amb l’altra, seria com un somni, com un ensomiament de l’enamorament.
Ha sortit la qüestió de com sabem aleshores que no estem somiant, la resposta que hi ha una coherència existencial des que hem nascut. Hem invocat Christopher Nolan en les pel·lícules d’Inception. Hem dit que les explicacions no bioquímiques com el sentiment i el cos semblen poc insatisfactòries.
Hem dit també que no tot és bioquímic, depèn de la nostra percepció, hem dit que la nostra percepció de la realitat s’allunya tant de la materialitat que ens consta entendre un món sense materialitat. En els experiments ens hem referit també a la materialitat del cervell, a l’electroestimulació, a les hormones, a tots els processos químics que acaben passant. Hem dit que els coneixements no tenen per què ser excloents, que bioquímica i filosofia no són incompatibles.
Hem parlat de l’anècdota d’un participant que veu noies maques i pensa com s’explica aquest fletxasso si no és per la bioquímica. La resposta ha estat del context, els models canònics de bellesa. També hem dit que tots ens hem enamorat alguna vegada, és una experiència fascinant, inefable, i que realment què importa si és la bioquímica o no allò que determina l’amor.
També hem dit que si tot estigués conformat bioquímicament i no tinguéssim poder de maniobra, no hi hauria conflicte intern, no podríem patir perquè tot estaria fixat i conduït. Això seria una mica el resum.
Podeu conèixer el projecte amb un clic al requadre inferior.