El 17 de juny del 2025 vaig conduir una sessió sobre el llibre El temps de la promesa (2024) de Marina Garcés per al Club de Lectura de la Biblioteca de Celrà. En aquell moment, vaig elaborar un prospecte que em semblava útil per fer el seguiment de la lectura. Aquests dies l’he ampliat i el comparteixo amb vosaltres.

El temps de l’accident és necessari. Ens fa constar i reconèixer que algun dia tots ens podem convertir en una altra persona, tal com explica la «plasticitat destructiva» de la filòsofa Catherine Malabou. El problema és que l’accident organitzi el sentit de la temporalitat, que la crisi hagi passat a definir la normalitat, el col·lapse sigui inherent a la lògica dels sistemes en què vivim, i la catàstrofe esdevingui el sentit del futur.

Resulta interessant com Garcés utilitza moltes obres literàries i personatges per construir el seu assaig. Hi apareixen Don Quixot, Don Juan d’El burlador de Sevilla, Gustavo Adolfo Bécquer, promesa de Damon Galgut; Silviana Ocampo, La promesa de Durrenmatt; Nawal de Wajdi Mouawad i El hombre y lo divino de María Zambrano. Les referències a altres assaig també són rellevants. Des de l’Ars amatoria d’Ovidi, a Luc Botanski i Ève Chiapello amb El nou esperit del capitalisme; Paul Ricouer; L’ontologia de l’accident, Catherine Malabou; Judith Shklar i Montaigne.

Sense que la classificació sigui exhaustiva, però el llibre desplega els seus exemples o tipologies de promeses:

  • Promeses d’amor:
    • Ars amatoria d’Ovidi
    • El burlador de Sevilla
  • Promeses zombis:
    • Europa
    • Amèrica
  • Promeses sobiranes:
    • Déu
    • Senyors (homes lliures)
    • L’Estat
  • Promeses no-triades / heredades:
    • Institucions i símbols:
      • Família
      • Amants
      • Mestres
  • Promeses trencades:
    • Trenquen vincles:
      • Alliberació
      • Traïció
  • Promesa il·limitada:
    • Capitalisme:
      • Promesa fallida de:
        • La felicitat
        • L’autonomia i el coneixement
        • Solucions científiques i tècniques
  • Promesa de progrés:
    • Promesa d’una vida millor (Modernització)
  • Promesa igualitària

Compromís i traïció

La promesa és un joc de tot o res. Cada compromís i cada traïció renova o destrueix el vincle. Michel de Montaigne i Judith Shklar consideren la traïció com a un vici ordinari. Els vicis ordinaris són aquelles conductes que tots donem per fetes, que no tenen res d’espectacular o d’infreqüent. La traïció és esperable i quotidiana. Tradició i traïció comparteixen arrel perquè transmeten o transfereixen alguna cosa. En el cas de la traïció, la donen a l’altre bàndol. Tot i que la traïció també pot ser a un mateix, aleshores es tracta d’una destrucció íntima. El joc dels nens ensenya tant el compromís com la traïció.

En el llibre De la traïció, el filòsof Avishai Margalit descriu la traïció com la dissolució del que enganxa les relacions humanes denses. Les relacions humanes denses (thick) són les relacions que configuren qui som i no només el que obtenim dels altres. (Això no vol dir que siguin substancials, essencials ni eternes). Les traïcions afecten «la comunitat de records», perquè no només ens vinculen en la imaginació de futurs sinó també teixeixen les històries que ens han portat on som.

Definició de la promesa

  • És excés de paraula.
  • No és discurs, sinó (in)acció.
  • Reforça el vincle a través del temps (compromís): passat, present i futur.
  • Travessa la cultura occidental (ideals revolucionaris, textos bíblics, literatura, poemes d’amor, tecnologia).
  • S’inscriu en una relació carregada de sentit.
  • És delirant, però mai impossible.
  • És imposició de relacions socials.
  • Ni nega ni domina la incertesa.

Jurament (i promesa)

  • Garanteix la veritat i l’eficàcia del llenguatge.
  • Assegura la seva veritat i la seva realització amb el testimoni d’un ésser superior (Déu, pàtria, la vida de la mare, la pròpia vida).
  • La promesa (la versió laica) no és menor que el jurament (per Déu).

Les quatre relacions de la promesa

La promesa sempre és concreta i es posa en la cruïlla de quatre relacions:

  1. La relació amb un mateix i amb els altres
    • La promesa es conjuga amb 1a persona (del singular o del plural).
    • La promesa s’adreça a algú concret, conegut, genèric, abstracte o fictici.
    • La promesa construeix un vincle, que es pot reforçar o trencar.
  2. La relació amb el poder
    • La promesa no només té poder, sinó que és la paraula del poder.
    • La promesa entre iguals consisteix a prendre el poder de la paraula que té la promesa…
      1. per recordar les promeses que no s’han complert.
      2. per escoltar les promeses que s’han silenciat.
      3. per fer les promeses que ens atrevim a fer.
  3. La relació amb el temps
    • La promesa és una paraula en el temps (contínua, periòdica o única).
    • La promesa carrega el present de futur, és un futur present.
    • Les promeses són els nostres començaments (històries d’amor, rituals d’amistat, sentit de les lluites, silencis de les famílies) que són potència o verí de les històries col·lectives.
  4. La relació amb el possible
    • La promesa és delirant, però mai és impossible. (Pot ser banal, sorprenent, fàcil, quotidiana, difícil o excepcional).
    • La promesa és un pacte amb la convicció i el desig que s’esdevingui el possible.
    • La promesa pot ser adequada o contrària al temps i a la societat del moment.
    • La promesa no parteix del reconeixement de la realitat (del que és cert o verídic) sinó de la invenció d’un possible (potser imprevist).

Tres promeses incomplertes

La promesa de Déu: la salvació

  • Vincle entre Déu i el seu poble.
  • Organitza el temps comú de la por (condemna) i de l’esperança (salvació).
  • És una creença a llarg termini.
  • Déu podria no prometre res.

La promesa de l’Estat: la protecció

  • Abans de Thomas Hobbes, l’Estat marca els límits entre la pau i la guerra, la seguretat i la protecció.
  • L’Estat obliga a la fidelitat i obediència, en diu respecte a la llei. El seu incompliment comporta la mort social o, fins i tot, la mort física.
  • L’aliança és un pacte que imposa l’Estat però no pas entre iguals, sinó entre el poble i el sobirà. [Promesa sobirana = de Déu, primer, i de l’Estat, després].

La promesa del capitalisme: el creixement i l’acumulació sense límits

  • És el sistema de vida on tot pot ser una promesa. I tothom la pot formular. Per tant, ningú formula res que realment pugui esdevenir promesa.
  • El mateix sistema té les eines (socials i tecnològiques) per resoldre els problemes del moment. [Promesa il·limitada = El capitalisme].
    • La promesa fallida de felicitat vs gestió de les emocions constant i indefinida.
    • La promesa fallida de la plena autonomia i l’accés al coneixement vs aprenentatge superficial.
    • La promesa fallida de les solucions científiques i tècniques a llarg termini vs nous problemes immediats i concrets.

Distincions conceptuals rellevants

El temps de l’accidentEl temps de la promesa
Desuneix passat, present i futur. Arrossega qualsevol pensament del possible. Tot és possible.Enllaça passat, present i futur amb el compromís del vincle. Deliri compartit que fa pensar que és possible. Tot és possible.
PrediccióPromesa
Aspira a orientar. Resultat d’algun tipus de càlcul. Visió capaç de travessar i ordenar el caos aparent dels esdeveniments. El passat es converteix en font de coneixement que ha de proporcionar les inesgotables claus de comprensió del que encara no ha succeït. Vol ser tècnica i certa.Aspira a orientar. Declaració d’una voluntat. Intenció que es converteix en compromís. El passat es converteix en memòria compartida. Vol ser convincent i irreversible.
Propòsit / ProjectePromesa
No construeix necessàriament un vincle. Intenta controlar el que se li escapa. No acull necessàriament la fragilitat del subjecte. Acostuma a estar a les nostres mans arribar-la a realitzar.Construeix un vincle: Quan la promesa es trenca o es fa en fals, el vincle se’n ressent o es trenca. És un deliri perquè es fa sense que calgui (Com Déu, que pot fer qualsevol cosa i prefereix prometre). Acull la fragilitat del subjecte. Ignora el que se li escapa. No està mai del tot a les nostres mans arribar-la a realitzar.

La promesa i els inicis

Dues maneres que les promeses es relacionen amb els inicis:

  1. Cercar l’origen, el fonament, l’essència, el primer principi, l’ésser autèntic o el primer dia de la història. Una raó última que ordeni el sentit i posi nom a la identitat. En la promesa sobirana la paraula que promet és el primer principi del temps comú. La promesa esdevé fonament i identitat (en Déu, l’Estat i el capitalisme).
  2. Trobar els començaments. És més complicat perquè els començaments no es presenten tan clarament definits. On comença una història d’amor? On comença la vida humana? És un joc obert de condicions i d’atzars, de relacions causals i accidentals en què hi ha aspectes visibles i també invisibles. La promesa sincera comparteix començaments que són irreversibles, tot i que no sempre acabi realitzant-se pel temps, els límits, les impotències.

Algunes preguntes per reflexionar-hi

Pregunta 1. Però, com prometre res si posem el futur en perill?

Pregunta 2. De quin futur podem disposar, si no ens atrevim a prometre’ns res?

Pregunta 3. Per què hauríem de voler fer, doncs, cap promesa?

Pregunta 4. Qui ha estat històricament exclòs de l’espai de la promesa?

Pregunta 5. Si ningú ha pronunciat la promesa, si no hi ha paraula donada, quins són el vincle i el compromís que hi estan associats?

Pregunta 6. Més enllà d’aquests fenòmens físics concrets, quantes vegades i en quines circumstàncies hem pogut experimentar desviacions semblants? No ser el mateix, deixar de reconèixer-se i d’orientar-se per allò que havíem estat, és una catàstrofe o un alliberament?

Pregunta 7. Aleshores, l’única pregunta que orienta l’acció és: com evitar l’accident? Com gestionar les seves conseqüències?

Pregunta 8. Al temps de l’accident, la promesa perd força vinculant (qui pot prometre res, quan no sabem què passarà?) i l’ocupa el seu lloc com la reina de les noves formes de racionalitat. La seva única promesa és oferir certesa.

Pregunta 9. Fins on ens podem fer càrrec dels compromisos que relliguen les vides de pares i fills, de germans, de pobles i de societats?

Pregunta 10. Si Nietzsche es preguntava a qui li és lícit fer promeses, també ens hem de preguntar: quines lleialtats mereixen ser mantingudes? Quines traïcions són necessàries?

Pregunta 11. Amb la ruptura de la promesa sobirana i dels seus pactes, una pregunta es va posar al centre de la imaginació política emancipadora: és possible una promesa entre iguals? Si la promesa igualitària era la base d’una aliança i d’una fidelitat amb una sobirania transcendent, com seria una política basada en una promesa recíproca i en condicions d’igualtat?

Pregunta 12. Podríem viure sense prometre mai res. De fet, aquesta és la tendència actual, anem esborrant les promeses que en algun moment del passat ens han configurat. Si podem arribar a acords, col·laborar, intercanviar, contractar, subcontractar i tenir propòsits, per què hauríem de prometre mai res?

Títol: El temps de la promesa
Autor: Marina Garcés
Any de publicació original: 2024
Col·lecció: Nous quaderns Anagrama
Editorial: Editorial Anagrama
Puntuació: ⭐⭐⭐⭐