Horaci (Quintus Horatius Flaccus, 65 aC – 8 aC) fou un poeta llatí de l’època augustea, conegut per les Odes, les Sàtires i les Epístoles. Tot i no ser filòsof de professió, la seva obra és rica en reflexions morals i ètiques, fortament influïdes per l’epicureisme i, en menor mesura, per l’estoïcisme. Els seus versos tracten la recerca de l’ataràxia (serenitat de l’ànima), el carpe diem, el rebuig de l’ambició desmesurada i la importància de viure d’acord amb la natura. També reflexiona sobre la mesura justa (aurea mediocritas), l’amistat, la llibertat interior i el valor de l’autosuficiència. A les Epístoles combina el to personal amb l’exposició de màximes morals, properes a una filosofia pràctica. Horaci integra aquests continguts filosòfics dins d’una poesia polida i irònica, que busca tant delectar com instruir. Així, esdevé una font clau per entendre la recepció de la filosofia hel·lenística en la literatura llatina d’època imperial.

En la nostra tradició, des de fa molts anys hem malinterpretat la seva locució llatina «carpe diem» (‘cull el dia d’avui’). L’hem convertida en tòpic literari ben conegut i hem fet que evoqui un altre tòpic literari que és tempus fugit:

Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps; cull el dia d’avui i no confiïs gens en el demà.

Horaci, Oda, XI

Tot i que aquesta sentència podria tenir una interpretació més epicúria, si la contraposem al comentari d’Epicur, que ho explica de la següent manera:

Naixem una vegada i no és possible néixer dues vegades. Tampoc no és possible viure eternament. Però tu, malgrat que no ets amo del teu demà, retardes el ser feliç. Tanmateix, la vida es consum en una espera inútil, i a cadascú de nosaltres la mort el sorprèn sense haver gaudit de tranquil·litat.

Epicur, Sentència vaticana, § 14

A l’Epistola II, dirigida al fill d’un nou ric romà, Horaci (segle I aC) el convida a buscar només allò necessari, sense excessos i evitant els plaers. Horaci presenta una rastellera de vicis a partir de la lectura de la Ilíada i l’Odissea, un recull que sembla un plagi per anticipació de la posterior llista cristiana dels pecats. Hi destaquen la peresa i la gola, instal·lada en l’amor pel vi. A l’Epístola I, dirigida al seu amic Mecenes, Horaci extreu moralitats de l’Eneida i fa brillar la lògica del punt intermedi, a favor de l’hedonisme però de bracet amb la moderació. En tot cas, una doctrina pròpia de la filosofia estoic en combat amb l’epicúria, prou difosa en l’antiguitat clàssica. El cristianisme no va tenir manies a fer-la seva per arrelar entre la gent.

Adrià Pujol Cruells, La gola,
Barcelona: Fragmenta Editorial, 45

Per saber-ne més

Autors relacionats

  • Epicur
  • Lucreci
  • Filodem de Gadara
  • Estoics

Temes relacionats

  • Temps
  • Collita
  • Eudaimonia