L’escepticisme filosòfic té les seves arrels a l’antiga Grècia, amb Pirró d’Elis (c. 360-270 aC) com a figura fundadora. Després d’haver viatjat a l’Índia i entrat en contacte amb diferents tradicions de pensament, Pirró va defensar la suspensió del judici (epokhé) davant les qüestions que superen les nostres capacitats de coneixement. Els seus seguidors, com Timó de Fliunt, i més tard els membres de l’Acadèmia mitjana i nova —Arcesilau i Carnèades—, van desenvolupar i sistematitzar aquestes idees. Tot i que molts textos originals s’han perdut, les doctrines escèptiques ens han arribat a través d’autors posteriors, especialment Sext Empíric.
L’objectiu central de l’escepticisme és aconseguir la tranquil·litat d’esperit (ataràxia), que s’assoleix evitant el dogmatisme i acceptant la incertesa com a condició natural de l’existència humana. Els escèptics sostenen que, com que les nostres percepcions i raonaments poden enganyar-nos, cap opinió pot ser acceptada com a veritat absoluta. En lloc d’afirmar o negar categòricament, l’escepticisme convida a examinar les raons a favor i en contra de qualsevol afirmació, mantenint una actitud de recerca permanent.
Aquesta posició no implica passivitat ni indiferència. Els escèptics viuen segons les aparences, les convencions i l’experiència, però sense comprometre’s amb creences infal·libles. Així, es poden guiar per la prudència i l’observació, evitant el perill de les certeses infundades. L’escepticisme, lluny de ser només una actitud destructiva, pot actuar com a eina per evitar prejudicis i per fomentar la tolerància intel·lectual, tot recordant-nos que el coneixement humà és limitat i que la recerca de la veritat és un procés obert i inacabable.
Materials de diversos estoics
- Fragments. Textos i fragments escollits de l’escepticisme
- Fragments. Més textos i fragments escollits de l’escepticisme
Textos sobre l’escepticisme
- Interpretació. Escepticisme