Atenció, ressenya amb espòilers!

El propòsit d’aquesta ressenya no és ni encoratjar-vos ni tampoc desencoratjar-vos perquè aneu a veure L’Odissea de Christopher Nolan, sinó justificar per què em sembla tan fluixa la seva versió. Tot i que, si fa sentit el que dic, us al que sí que us encoratjaria és a llegir l’Odissea d’Homer en vers: en la canònica de Carles Riba o en la novel·lesca de Joan F. Mira o en la reeixida de Pau Sabaté.

Us he de confessar que tenia molt poques expectatives en la versió de Nolan. L’homèrica fa anys que em fascina, per això l’estic tornant a llegir aquest estiu amb l’improvisat Club de lectura d’Homer que hem fet. De fet, els membres d’aquest Club l’hem anada a veure i després l’hem comentada. Per tant, part de l’anàlisi que paregui en aquesta ressenya és deutora d’aquesta conversa.

També us vull prevenir que em pensava que perquè la pel·lícula m’atrapés no calia que fos «la meva Odissea»», sinó que en faria prou amb què la de Nolan tingués coherència. Però m’he adonat que no n’hi ha prou amb la coherència interna de l’obra —que en alguns moments ja la té!— perquè un boig també és coherent quan fa casar totes les peces dels seus deliris. Però, en canvi, s’allunya de la realitat compartida amb els altres. Aquest és el problema de Nolan que no entén la realitat compartida dels grecs de l’època, que és la realitat que vol mostrar l’Odissea homèrica. Així que procuraré demostrar en què falla la seva producció.

Els seus personatges estan plenament esteriotipats: Agamèmnon sembla Darth Vader; Penèlope, una histèrica; Telèmac, un pàmfil; Odisseu, un cristià amb molta culpa, l’impiu dels déus grecs. No hi apareixen dues figures clau en el desenvolupament del personatge protagonista com són el seu pare i la seva mare. Es destaquen i s’esvaixen personatges sense un criteri sòlid: Es dona molt de protagonisme a Sinó i ni tan sols apareix Aquil·les, a l’Hades. Tirèsias, l’endeví més famós, sembla un llimac; Circe, una vella amb massa gats —ni rastre que frueixi amb Odisseu!—; Calipso sembla una tarada que el segresta i li fa desenvolupar la síndrome d’Estocolm drogant-lo amb lotus —la flor no pas les galetes— quan, en realitat, cal recordar que s’han estimat durant 7 anys! De fet, em sembla una cagada molt forta unir l’episodi dels lotòfags amb Calipso perquè així no s’entèn la mena de relació entre tots dos. I tot queda en un abús amorós i una terapeutització per part de Calipso. I el ciclop Polifem —ai Polifem!—, que ni tan sols creua paraula directament amb Odisseu, ens apareix en una insatisfactòria part que en l’original és plena d’enginys i que té aquella resposta d’Odisseu de ser «Ningú» —o potser hauríem de dir «Ningu» perquè en grec canvia l’accent—. Aquesta part és ben coneguda per tot cultureta, que té un record de quan el ciclop li pregunta a l’itaquès qui és. Una pregunta per a la identitat que ressona de múltiples maneres en algú que es troba lluny de casa i des de fa tant de temps, com Odisseu.

L’ambientació tampoc m’acaba de satisfer. Tota la pel·lícula sembla rodada als països nòrdics. Fins i tot en la innecessària part dels Lestrígons, els gegants platejats, hi ha volves de neu flotant en l’ambient. En tot el metratge hi ha foscor, massa foscor. Tanta que fa que ens preguntem si trobem a la ciutat de Gotham o al mediterrani. Cap broma, Odisseu no fa cap bauxa després de vint anys fora de casa i de vagar gran part del temps pel mediterrani. Un mediterrani que sembla més aviat el bàltic. Per tant, cap escena ni insinuació al sexe. El mediterrani de Nolan és l’infern terrenal: fosc, fred i asexual.

Nolan també empra una tesi absolutament absurda i hiperbòlica com la de la decadència d’Occident perquè els aqueus han fet un regal, el cavall de Troia, que ha enverinat la confiança no només dels troians sinó del món sencer. I la solució d’Odisseu —més culpable que un cristià amb el pecat original— és matar a tots els pretendents perquè s’han aprofitat de la llei de l’hospitalitat. Bona estratègia: Restaurar l’hospitalitat matant-los a tots. No, Nolan, no va d’això l’emprenyada d’Odisseu. Va de coses molt més passionals i primitives, d’enviar un missatge: la meva terra, el meu fill i la meva dona no es toquen. A banda que la tesi de la decadència d’Occident és inconsistent perquè Odisseu li explica els horrors de la guerra a Penèlope, però en la següent escena se n’oblida més ràpid que qui menja lotus i ja el veiem matant a tort i a dret tots els mascles que no siguin itaquesos del saló del palau. A més, Nolan sembla fer una mala apologia de l’antimilitarisme en el trauma d’Odisseu i en unes costes de Troia que semblen Normandia durant la Segona Guerra Mundial i tenen l’immobilisme del soldat atrapat a la trinxera de la Primera Guerra Mundial. En resum, l’antimilitarisme d’Odisseu i el sadisme de matar-los a tots és una inconsistència. Però el meu Odisseu és ambigu que no inconsistent. I em sembla que Nolan confon els termes. Mentre que Ubertino Pasolini resol millor aquesta interpretació més postmoderna a El retorn d’Ulisses (2024) quan només converteix Odisseu en un soldat trastocat. El director italià ho fa molt més subtilment, el plor d’Odisseu davant del record del cant de la guerra. Mentre que el nord-americà és matusser: mostra els horrors de la guerra i fa que Odisseu els expliciti. Es nota artificial, tot plegat. Perquè Nolan no controla els tempos com sí que ho fa Homer: en la pel·lícula de Nolan no hi ha l’avorriment de la quotidianitat, tot passa i massa ràpid. I és aleshores quan no aconseguim destriar les converses èpiques de les banals. Per això hi ha moltes converses extremadament ridícules, converses que haurien estat concebudes com a molt èpiques inicialment, però que no passen de ser un assaig d’un grup de teatre amateur. 

Això em porta a concebre que la pel·lícula de Nolan està absolutament digerida perquè l’espectador no hagi de pensar ni sentir fora del que el director nord-americà ens informa que hem de sentir i pensar. Tant és així que la música puja moltíssim de volum quan hi ha una escena que ens hauria d’emocionar. I així més que emocionar-me em sento violentat. També poso un altre exemple de guió: Agamèmnon, a l’Hades, li diu a Odisseu que quan torni vagi en compte, que podrien no rebre’l com un rei. (D’aquesta manera Nolan desenvolupa una qüestió accessòria, com l’assassinat d’Agamèmnon, que tot i que apareix a l’Odissea té el seu propi relat a l’Orestea). I Odisseu li fa cas. En aquest exemple, veiem que hi ha personatges, com Agamèmnon, que pràcticament només funcionen com a oracles ex-machina, desposseïts de cap altra virtut que no sigui ja no guiar Odisseu sinó l’espectador. Quan en realitat la dificultat de tornar a casa d’Odisseu és evident per si sola: després de la tensió política —que els pretendens de Penèlope volen matar Telèmac!— i de la desaparició durant vint anys, no es pot aparèixer així com així. Homer i Pasolini ho van entendre millor que Nolan, que li cal explicitar-ho massa.

La potència visual i la satisfacció de filar prou bé la narració —això ja li concedeixo a Nolan!— ens poden fer caure en la il·lusió que és una bona pel·lícula. Però només brilla en alguns moments. En realitat, és una merda embolcallada amb el millor paper de regal. Però una merda, en definitiva. Sap greu que el públic es quedi en la superfície i no desemboliqui el regal. Que deixin entrar el cavall de Troia de la pura buidor estètica d’aquesta Odissea sense oposar-hi resistència.

Perquè Nolan no ha entès la complexitat psicològica dels personatges d’Homer. El problema és, precisament, que aquesta pel·lícula sigui només una pel·lícula d’aventures, que no tingui en compte la veritable dificultat d’Odisseu, que és trobar-se perdut fora de casa, sentint-se estimat per Calipso amb qui passa set anys; que l’amor entre Calipso i ell es desdibuixi; que les qüestions de la memòria i l’oblit passin a ser una exploració de l’addicció al lotus en un acte de pietat executat per Calipso perquè Odisseu no pateixi els horrors dels records de la guerra i del seu viatge. I, encara, que la culpa i els estralls en el soldat traumatitzat produeixen un Odisseu rarot: amb poc enginy, sense curiositat i sense potència sexual. Quan el que hauria de causar realment estranyesa és la seva relació amb Penèlope després de 20 anys sense veure’s. (I va l’Odisseu de Nolan i s’endú a Penèlope de creuer gairebé tan bon punt es retroben! Au va!). Tampoc em sembla que copsi el caràcter indòmit de Penèlope en una societat patriarcal, la força i l’enginy que durant vint anys ha hagut de desplegar pràcticament sola i que quasi es mostra desprovista de força en un espai limitant i asfixiant del palau. Ni tampoc hi veig un bon desenvolupament de l’absència del pare que representa en Telèmac, que es fa home fent-se a la mar. I que Nolan presenta el jove amb massa ingenuïtat i incapaç de no contradir Antínous, mentre que Homer al principi de l’Odissea ja ens explica que se li oposa. I que és, precisament, Telèmac qui fa calla sa mare, en un episodi àmpliament comentat per la classicista Mary Beard.

Si hi ha una proposta original i ben travada és la formulació dels déus, perquè no cau en una lectura postmoderna absolutitzadora, sinó que la seva comprensió és plenament compatible amb l’esperit apol·lini nietzscheà. Nolan —que és un paio ben racional— fa un tractament psicològicament formidable dels déus olímpics: sense caricatures estranyes, concebuts com una força inefable però, en definitiva, existent. Els déus com el que escapa al nostre control i a la nostra seguretat del món terrenal. Perquè els déus grecs mai apareixen en les seves veritables formes divines. La seva presència s’intueix, però no es veu. Així, Zeus es mostra a través del tro; Posidó a través de les onades implacables, com també succeeix, en part, en l’obra homèrica. Perquè el que és diví sempre es troba més enllà de la comprensió humana. Per això, Atena —en aquesta versió— representa la deessa, la sacerdotessa troiana del temple, així com la culpa d’Odisseu. Totes tres nocions alhora.

El film també té el mèrit que a tothom se li ha fet curt. Tot i que es tracta d’un producte que manté un arquetip d’una manera de realitzar cinema massa contemporània —i que a mi no m’agrada gaire—: diàlegs que han de ser forçosament emocionals i la música a un volum tan alt perquè l’espectador no falli a evidenciar quina és l’escena que li ha de fer saltar la llagrimeta. Sincerament, prefereixo decidir jo mateix quan m’ha d’emocionar el cinema. I no pas sentir-me violentat a experimentar res amb una música eixordidora a la sala. A banda que hi ha una tendència a l’estil narratiu de Netflix en què els personatges mateixos del film han d’anar explicant què passarà perquè l’espectador mai no es perdi. Així que, per acabar, considero que Nolan ens empenyen a emocionar-nos i alhora ens tracta com a idiotes incapaços de comprendre l’argument autònomament. Per tot això, aquesta: «not my Odyssey».

(Menció final a una escena excepcionalment ràndom, que per mostrar que els itaquesos estan passats de rosca i fan pillatge —ja abans a Troia estan com un guiri a Lloret de Mar!— es troben un senyor prop de la costa d’una illa que només parla grec. I mentre el senyor els adverteix dels nefastos fats que els esperen, els itaquesos li cremen la llar.)