El projecte de l’ètica kantiana consisteix a descobrir una moral pura i universal («metafísica dels costums»). La llei moral és objectiva i obliga a tothom; en canvi els sentiments només mostren que reconeixem el deure, però no són el fonament de la moral. En aquesta sessió, hem tractat dels principals ingredients de la deontologia: bona voluntat, l’actuació pel deure, l’imperatiu categòric i també l’autonomia.
- Apunts. Ètica deontològica / deontologia (en construcció)
Aprofundim en algunes qüestions de la deontologia
Tal com hem vist, hi ha dues formulacions fonamentals de l’imperatiu categòric: la formulació de la llei universal i la formulació de la humanitat com a fi en si mateixa, que expressen de manera complementària un mateix principi moral.
El primer imperatiu categòric
- Categorització. Tres tipus de contradiccions en la primera formulació de l’imperatiu categòric (Christine Korsgaard)
El segon imperatiu categòric
- Fragment. ¿No és el mateix la segona formulació de l’imperatiu categòric que la regla d’or? (Michael Sandel)
La mentida
En una seqüència força inicial de la pel·lícula del 2015 Irrational Man de Woody Allen, el seu protagonista, el professor de filosofia continental Abe Lucas, crítica la filosofia d’Immanuel Kant per la seva confiança absoluta en la raó com a guia moral, amb l’exemple del deure a dir la veritat segons els seus principis morals racionals i universals. Lucas considera que l’ètica kantiana, amb la insistència en l’actuació pel deure i els imperatius categòrics, ignora la dimensió existencial de l’ésser humà: la irracionalitat, l’angoixa i l’absurd que formen part de la vida real.
La pel·lícula del 2009 The Invention of Lying (‘Increïble però fals’), escrita i protagonitzada per l’humorista Ricky Gervais, ens transportem en un món en què els humans són incapaços de mentir: tothom diu sempre exactament el que pensa, sense filtres ni enganys. Aquest univers recorda, d’una manera irònica, el que Immanuel Kant anomenaria el «regne dels fins», és a dir, una comunitat racional en què les persones es relacionen segons principis universals i no utilitzen mai la mentida com a instrument. Tanmateix, el film mostra també el costat absurd i cruel d’aquesta situació: la sinceritat absoluta provoca humiliacions constants i manca total de tacte. Per tant, sembla suggerir que una societat sense mentides no seria necessàriament millor a nivell moral i que, en algunes ocasions, potser sigui menys humana i tot.
La veracitat
En diversos textos (que trobareu recollits a sota en els fragments entre la disputa de Immanuel Kant i Benjamin Constant de sota), Kant empra els següents arguments contra l’ús de la mentida i a favor de la veracitat en tot moment.
- Contradicció en la universalització: si la mentida esdevingués una llei moral universal, les promeses i la confiança deixarien d’existir.
- Deure moral absolut: la veracitat és un mandat incondicionat de la raó, independent de les conseqüències.
- Danya la base del dret i dels contractes: mentir fa perdre credibilitat a les declaracions i posa en risc l’ordre jurídic.
- Danya la humanitat: la mentida perjudica la confiança general entre persones. A més, la mentida degrada la persona a qui hem mentit i la converteix en una simple aparença d’humà.
- Atempta contra la dignitat pròpia: mentir és contrari al deure de sinceritat que tothom té envers a si mateix.
- Implica responsabilitat per les conseqüències: qui menteix pot ser responsable dels efectes que se’n derivin. Mentre que qui diu la veritat —com que ja compleix amb un deure absolut— no és responsable dels efectes, atès que la moralitat kantiana depèn de la bona voluntat, no de les conseqüències.
Una pràctica per identificar els elements de la deontologia
Pràctica. Per què Adolf Eichmann no era kantià?