El dimecres 19 de març de 2026 vam fer la 31a trobada del Cafè filosòfic de Girona, a la Taverna d’El Foment, a les 18:30. A continuació, podeu llegir un resum del desenvolupament de la trobada.
Com a individus, com ens afecten els pares, les mares i els fills?
El primer contacte el tenim amb els pares, per tant, els pares són una base, són un exemple per relacionar-nos amb el món. Hem eixamplat la definició: pares i mares no són els únics que ens cuiden, per tant hem parlat de cuidadors, en aquest sentit també s’han incorporat els mestres. Així els cuidadors són la primera autoritat moral: ens guien cap a les accions del bé i el mal, ens premien i ens reprimeixen, ens ensenyen en definitiva com comportar-nos.
Hem continuat explicant que som éssers que naixem a mig fer, per això necessitem tant que algú tingui cura de nosaltres, és a dir, que ens sentim protegits, que ens sentim estimats, perquè tenim una condició vulnerable. Tot això per finalment poder-nos sentir desenvolupats, per esdevenir qui volem ser.
Ens hem preguntat si una mare jove podria ser una bona mare, perquè semblaria que aquesta figura exemplar seria més complicat que s’acabés esdevint. També ens hem preguntat si la qüestió d’una mare jove no l’estaríem veient només des de la nostra perspectiva. Perquè en altres cultures, en altres països, potser sí que s’espera que amb 17 anys algú sigui mare.
Ens hem adonat que potser no estàvem acabant de formular bé les respostes, que no acabàvem de tenir en compte la qüestió inicial. Hem dit que hi haurà gent que tingui bons i mals pares, i que al final tant els bons com els mals pares ens influeixen o ens afecten, perquè generen seguretats o inseguretats. També hem dit que és molt fàcil veure els traumes, però que a vegades no valorem allò que fem bé, i per tant és bo entendre aquestes influències també positives dels pares. Hem posat l’exemple de la transmissió familiar de la cultura de l’esforç i, per contra, això també pot comportar una mancança en el gaudir de l’oci.
També hem dit com és que hi ha coses que ens acaben influint i d’altres que no, com és que acaba passant això. Hem parlat que la societat també és una influència, o si més no, un límit per veure com ens han educat a casa, en contraposició amb com ens educa la resta de la societat. Que tenim un biaix, que a vegades no sabem veure aquest biaix.
També hem dit que els pares poden condicionar-nos fins i tot involuntàriament, perquè al final són l’engranatge més proper que tenim, en aquest procés de sociabilització.
Hem dit que no hi ha escoles de pares, ningú neix ensenyat, i que els pares fan el que poden dins les seves possibilitats. N’hem destacat que cal guiar amb l’exemple i que és molt important que aquest exemple estigui en consonància amb creences i valors, perquè si no, pot passar tot el contrari que estigui en dissonància. Per tant, es pot donar un procés d’absorció o de confrontació.
També hem dit que els fills, a vegades, hem culpabilitzat els pares, perquè els pares han fet tot el que han pogut. En aquest sentit, ha sortit la frase del Bill Gates: “ningú té culpa de néixer pobre, però sí de morir pobre”, que s’ha interpretat com que hi ha una part en què el fill ja s’ha de fer responsable ell, i no només n’és responsable el cuidador.
També hem dit que les influències es troben sobretot en edats abans de l’adolescència, perquè a l’adolescència hi ha alguna mena de trencament, hi ha més consciència d’aquestes influències, o comença a haver-hi més consciència d’aquestes influències.
També hem dit que és una qüestió complicada, perquè no només és una qüestió cultural, també genètica, és del camp de la psicologia, però que el que influeix més és la coherència. Per tant, que el dir i el fer siguin la mateixa cosa.
Hem parlat que la història de la humanitat és la història dels pares i els fills: és una feina complexa, és una feina que a vegades intentem fer més en la societat, o a vegades separant-nos-en. També hem dit que com a pares tenim molts dubtes, més dels que creuen els fills. I que hi ha un autoconeixement dels pares i alhora dels fills, en aquesta carrera que és l’educació.
Hem dit que és important tenir una bona relació amb els fills, que a vegades amb això ja aconseguim un gran què. Que cada generació és un món, i que a vegades també projectem el que voldríem que fossin els nostres fills.
Hem tret a col·lació la famosa frase de “com és que no són iguals els meus dos fills si els he criat de la mateixa manera?” per parlar de com les expectatives a vegades se’ns frustren com a pares, del que voldríem. I que potser la frase no fa més aviat referència al sentiment parternal de no voler fer distincions entre la criança que no pas a un fet esdevingut. Qui la diu la diu més aviat pensant que no ha fet diferències entre els seus fills, però potser sí que les ha fet perquè tothom és únic i diferent.
Hem parlat dels valors dels pares, que han de ser uns valors compartits dins la parella. Sobre aquest tema també hem dit que quan els valors no són compartits amb la parella fins i tot desorienten la criatura.
Hem comentat també l’adolescència com a acte de rebel·lió, com a transformació del caràcter. Hem evidenciat que l’adolescència l’hem viscuda com a subjectes però que aquells que han sigut pares també han viscut la transformació del nen en jove des d’una altra perspectiva.
Ens hem centrat en la importància de la comunicació, tant en l’adolescència com en tot el procés, en definitiva, en la confiança. Que com a pares ho hem intentat fer com hem pogut, però que a vegades hem tingut uns models de pares complicats amb els quals no ens hem comunicat, o que hi ha hagut una comunicació complicada. Hem dit també que a vegades el que hem fet amb els nostres fills no és res més que reprimir les pors. “No estudiïs això, que no et servirà de res, estudia això altre”, es tractaria més aviat de la por al futur d’una família. Però que no obstant això, la capacitat d’estimar mai s’esgota com a pare o com a mare.
I que cada cultura i cada casa acaba sent un món. Però que hem d’entendre que els nostres fills no són nostres. Hem dit que ens costa acceptar que els pares ens influeixen, perquè en certs moments volem ser nosaltres, volem tenir nosaltres la identitat. Que a vegades als pares també els costa deixar anar, tallar el cordó. També hem dit que hem d’acceptar al final que tots som persones, cadascú amb la seva autonomia.
Hem tornat a parlar dels traumes, que són una forma d’explicar el comportament, però que realment no res es podia esdevenir d’una altra manera perquè no sabríem fer-ho d’una altra manera, perquè ho hem fet tal com ho hem sabut en el moment que tocava. En definitiva, hem dit que tothom aprèn, tant fills com pares.
Hem dit que a vegades sembla que intentem educar tan perfectament que ens equivoquem ja d’entrada abans de començar i que hem d’acceptar que decebrem els pares o que els pares potser ens cridaran i que demanar perdó i dir m’he equivocat serà part d’aquest aprenentatge.
Hem estat molt d’acord amb la següent frase: que el fill és com una pastilla de sabó, si l’apretes massa, se’n va; si l’apretes poc, cau.
Hem parlat també que hi ha una qüestió de rols de gènere, la mare està molt més mitificada, en canvi l’afectació del pare seria menor. En aquest sentit, ens hem referit a L’art d’estimar d’Eric Fromm, que parla precisament d’aquests rols de gènere entre el pare i la mare, i que no hi esmenten les parelles homosexuals, però sí que parla del cuidar. I a més ens hem referit al cuidar com que vivim en un temps en què tothom ha de tenir clar que ha de cuidar i que cuidant estimem l’altre i també és una forma d’autoconeixement.
Hem donat alguna solució a la problemàtica de la criança. Hem dit que cal tenir vides felices, bones vides, procurar per tant pel benestar dels fills, ser responsables i no voler-los influir si no és només com un exemple. Sobre aquesta qüestió, hem dit que potser és una mica complicat saber què vol dir tenir un bon punt d’inici, una bona vida, i que qui ho decideix, així com també com ho decidim. També hem dit que a vegades un pare o una mare no vol influir però que també hi ha unes expectatives o un desig de complir la voluntat dels pares, tot i que a vegades fins i tot no és ni verbalitzada, que també ens fan actuar d’alguna manera com a fills.
Hem parlat de la diferència entre viure a casa els pares i independitzar-se. Perquè quan t’independitzes comparteixes la vida amb els pares però no les normes dels pares.
Hem tornat a la influència de les expectatives. Hem comentat que un fill et canvia radicalment la vida, és com una bomba i això pot tenir un sentit positiu i inspirador, un sentit negatiu i depriment. Sobre aquesta qüestió, també hem dit que no sempre pots triar que el fill sigui desitjat, a vegades els contextos culturals o socials ens hi acaben portant i, per tant, hi ha una certa dificultat en la idea que un fill sempre hagi de ser desitjat. O fins i tot hem problematitzat la qüestió dient que hi pot haver fills que serien desitjats però que per alguna mena de depressió postpart ja no ho siguin.
Una altra aportació rellevant ha estat si n’hi ha prou amb desitjar ser mare, perquè sembla que aquest desig (o quan algú et pregunta si vols ser mare) no acaba d’implicar tota la responsabilitat que ve després. En aquest sentit, hem parlat també de si tenim alguna mena de deure amb els pares en tant que ens han donat la vida o si, pel contrari, els pares com que ens han donat la vida sense demanar nosaltres creuen tenir un deure amb nosaltres, de facilitar-nos el camí.
També hem parlat que intentem ser millors que els pares, que pensem que no repetirem els errors i que ja és molt que comencem a prendre consciència de què vol dir la paternitat i la maternitat i el fet de ser fill. Així cada cop ho intentarem fer millor però que ens equivocarem i també ens estimarem.
Finalment sobre l’amor de pares i fills, també hem dit que apareix una altra tensió ja no només en ser pare o mare sinó també en ser avi o àvia. Perquè respecte els teus fills hi ha una nova relació, que pot generar tensió.
I fins aquí el resum de la sessió d’avui.
Podeu conèixer el projecte amb un clic al requadre inferior.