El dijous 18 de maig de 2026 vam fer la 34a trobada del Cafè filosòfic de Girona, al Somia Vins i Llibre, a les 18:30. A continuació, podeu llegir un resum del desenvolupament de la trobada.

Fins a quin punt deixem que les expectatives guiïn la nostra vida?

La pregunta d’avui ha estat fins a quin punt deixem que les expectatives guiïn la nostra vida. Ens hem preguntat, en primer terme, si les expectatives tenien a veure amb els beneficis, amb una vida millor, amb disposar d’alguna cosa material o més aviat d’una qüestió intel·lectual o de saviesa. Hem dit que l’expectativa s’hauria de definir en un primer moment com a qualsevol possibilitat de futur que ens guiï.

Quan ens referim a expectatives, diem alguna cosa com ara que el subjecte espera que passi i que s’esdevingui aquella cosa. També n’hem dit que consistiria en què cadascú guiï la seva vida cercant el benefici, no pas el càstig o el desfici. Per tant, l’expectativa es basa en l’acció que hom vol que es dugui a terme: una recompensa, un futur positiu.

També hem dit que actuem perquè no ens passi alguna cosa contrària als nostres interessos. No fer alguna cosa també és tenir expectatives, expectatives que no ens perjudiquin. També ens hem referit al moment quan decidim fer alguna cosa que ho fem en base al seu resultat, al resultat positiu que s’esdevingui, però potser allò que hauríem de fer és centrar-nos més aviat en el procés, tal com feien romàntics o absurdistes, en què no volien caure als claus de l’expectativa sinó valorar el procés de l’acció.

També ha brollat la qüestió que hi ha moltes expectatives que no són realment d’una mateixa persona, de l’individu, però que aquest mateix individu les acaba acceptant per les persones que té al teu costat. Hem dit que moltes vegades podem sacrificar les expectatives personals en favor d’una parella o d’un familiar, i que això no té per què ser necessàriament negatiu, sinó que el resultat també es pot esdevenir positiu per al subjecte. També hem dit que caldria reduir la influència de les expectatives.

En aquest sentit, hem notat que el mot ‘expectativa’ té una connotació negativa, mentre que ‘esperança’ sempre té una connotació positiva.

Hem dit de les expectatives que haurien de guiar una mica menys les nostres vides, si són enteses com a imposicions des de fora, cal anar en compte amb aquestes. També hem dit que la diferència entre ‘expectativa’ i ‘esperança’ tindria a veure amb el grau de frustració que produeix cadascuna. Semblaria que hi ha més frustració en l’esperança que en l’expectativa. Tot i que totes dues es poden frustrar. Hem recordat la distinció entre una ia altra ja venia de la distinció que en fa Paul Ricouer i que recull Byung-Chung Han a L’esperit de l’esperança.

També ens hem preguntat si realment fugim mai de les expectatives, perquè semblaria que tot allò que proposem o que el fet mateix de viure consisteix a tenir expectatives.

Hem parlat que l’expectativa tindria més a veure amb ser un càlcul i l’esperança amb tirar un triple, utilitzant l’analogia. Per tant, l’esperança també és un desig, i més intens, més ideal que no pas l’expectativa.

Hem vist que en el procés de l’expectativa o l’esperança hi ha un primer moment que és desitjar, i després ja vindria l’expectativa de complir aquest desig. També hem dit de l’expectativa que té un ingredient d’ingenuïtat. Tenim expectatives, per exemple, sobre un nen prodigi, però això no vol dir que el nen prodigi acabi sent un adult prodigi, o que acabi tenint una vida formidable. Per tant, hem tornat a la idea que l’expectativa és possibilitat de futur. Creiem que passarà, però això no garanteix que hagi de passar, perquè hi pot haver un trencament de les expectatives. A partir d’aquesta explicació, hem dit que l’expectativa seria el càlcul de bons motius, i l’esperança seria el camí possible, fins i tot en algun punt irracional.

Hem imaginat escenaris com ara una guerra o un camp d’extermini, que sortiran després també. N’hem dit que és inevitable que ens guiem amb les expectatives, que tenen aquest component més racional, per contraposició a la irracionalitat que hem predicat de l’esperança. Hem intentat definir si l’expectativa seria el mateix que les probabilitats.
Hem vist que les expectatives són càlculs, que les probabilitats poden ser infinites. Hem dit també de les expectatives, que generaven menys frustració, que no pas l’esperança. També hem dit que si en tot procés creem expectatives, es tracta per tant d’una lluita constant, en què hem donat èmfasi altre cop en aquest procés.

Hem utilitzat l’exemple d’aquell que estalvia tota la vida i no acaba viatjant, i, en canvi, hi ha qui fa viatges al veïnat amb converses estimulants.

Hem parlat que la frustració impossibilita de fer el que vols, que hi ha formes de viure que generen insatisfacció, i que per tant no hem de caure en els paranys de les expectatives. Al final això venia de la qüestió que la felicitat es relaciona amb la capacitat de poder fer el que volem, i que per tant no tenir poder vol dir haver-nos de contentar amb fer canvis en les nostres expectatives. En aquest sentit parlàvem que potser es tracta més d’un com que d’un què.

Sobre la qüestió de la felicitat hem establert que la felicitat està condicionada a fer el que hom vulgui; després, hem capgirat la definició de ‘fer el que un vulgui’ al fet que ‘no és depengui de ningú’. També hem qüestionat que si la felicitat és fer el que vols, com és que hi ha rics tristos. Una possible resposta és que els rics tristos no valoren el camí, no valoren la manera d’obtenir aquesta felicitat, i és per això que no hi ha el gaudi.

També hem concretat aquest fer el que vulguis, que era la condició de possibilitat de la felicitat, com a no tenir imposicions que no siguin pròpies. També hem dit de la felicitat que té a veure amb el control, amb el control sobre un mateix, amb el control i els canvis de l’entorn. Hem utilitzat la distinció entre la llibertat negativa, que és la llibertat que no ens interfereix, i la llibertat positiva, que és el control, i en aquest sentit ha sortit l’exemple de l’addicte al joc, que ningú li prohibeix jugar (és lliure en el sentit negatiu), però que no tindria llibertat o felicitat en aquests termes de llibertat positiva, perquè no té control sobre si mateix.

Després hem dit que ser feliç també és acceptar les contrarietats, la vida tal com ve, que no hi ha una sola expectativa ni un sol desig en vida i que no sabem tot el que s’acomplirà, i que quan una expectativa no s’esdevé sempre es pot substituir per una altra. L’acceptació et fa ser lliure perquè no és una imposició limitant. Hem dit també de les expectatives que el que tothom espera.

Així, hem notat que en les expectatives que també hi ha un ordre, podríem dir, més social o no només individual. L’expectativa també és el que esperen els altres que fem i que hi ha una por a no poder acomplir aquestes expectatives. Per tant, hem distingit entre expectatives subjectives o individuals i expectatives intersubjectives o col·lectives.

Hem tornat a la qüestió que les expectatives són imposicions, siguin d’un mateix o que et posin els altres, i que, per tant, el problema és viure una vida basada totalment en expectatives i que el que hauríem de fer és plantejar futur, però potser plantejar expectatives en més curt termini o no només centrades en els resultats.

Hem dit que potser la qüestió que no havíem abordat era sobre la importància que posem a les expectatives. Es pot tenir, utilitzant un exemple, l’expectativa de ser metge (expectiva amb una una alta càrrega emocional si no s’acompleix). I per això hem parlat d’altes i baixes expectatives o d’expectatives properes i llunyanes. Ens cal treballar sobretot, dèiem, expectatives més curtes o immediates, no tan llargues i allunyades. I hem utilitzat, un altre cop, l’exemple d’estudiar Medicina. Potser estudiar Medicina com a objectiu més immediat d’aprendre sobre el funcionament del cos i no només com a un objectiu molt allunyat, com una expectativa molt llunyada, que seria guanyar-me molt bé la meva vida. Piano, piano, ma lontano.

Hem ofert alguna crítica a aquest posicionament, que si rebaixar les expectatives seria rebaixar el possible grau de felicitat. Hem aclarit que no es tracta d’una por al rebuig o al fracàs de l’expectativa, sinó que, més aviat, l’expectativa a curt termini ens fa obtenir un plaer, de fet, més gran, perquè els èxits a curt termini sumarien en aquesta equació de la suma total de la felicitat.

També hem parlat del futur i la incertesa del futur. Per tant, de l’ingredient, que com més allunyat és el futur, més incertesa tindria. I potser la solució és acceptar la ignorància del futur, perquè en el futur hi ha molts factors que no podem conèixer ni controlar, i acceptar la ignorància ens faria més lliures.

També hem dit que la societat és molt cabrona, perquè ens fa desitjar una sèrie d’expectatives que la societat sap que no s’acomplirem. Hem posat els exemples d’estudiants que es queden sense plaça, quan potser es podrien oferir diversitat de places perquè tothom pogués estar satisfet, i que quan ets jove a vegades et planteges aquestes coses, però que, sobretot, tinguem projectes oberts.

Hem dit de l’expectativa que a vegades cal anar a llocs sense tenir les expectatives, en el sentit de mantenir la ment oberta o de no pensar si vaig d’excursió a la muntanya m’ho passaré bé o malament, fins que realment no acabis anant d’excursió a la muntanya. No crear expectatives és una manera de no frustrar-se.

Hem comentat que, d’entrada, podria semblar que l’expectativa i l’esperança se situen en un mateix eix. Tanmateix, aquesta no és l’única manera d’entendre la relació entre ambdues. Hi ha una perspectiva que les considera punts d’un mateix continu, però també n’hi ha una altra que les contraposa. Segons aquesta segona visió, l’expectativa es vincula a un resultat concret situat en un moment determinat del temps, mentre que l’esperança no queda fixada a cap punt específic. També hem parlat de la renúncia a l’expectativa. Potser no es tracta tant d’eliminar-la completament com de reduir-la a una expectativa de mínims. El canvi fonamental consistiria a deixar de centrar-nos en l’expectativa i passar a orientar-nos per l’esperança. D’aquesta manera, l’atenció es desplaça del resultat al procés, i això permet gaudir més del camí. Per expressar aquesta diferència de manera esquemàtica, hem definit l’expectativa, en termes matemàtics, com un punt, mentre que l’esperança seria un vector: no assenyala una destinació precisa, sinó una direcció.

També hem vist que hi ha expectatives justes i injustes. L’expectativa justa és la que demana al subjecte allò que el subjecte pot fer i que en aquest sentit també hem dit que hi ha expectatives bones o dolentes. En canvi, sembla que l’esperança sempre és volguda o sempre té aquest component positiu. L’esperança de marxar del camp d’extermini, posàvem l’exemple, mentre que l’expectativa pot ser no volguda, expectativa d’uns resultats mèdics negatius.

Hem dit que del desig passem a l’esperança, de l’expectativa i de l’expectativa a la realitat, però que hi ha de fet desitjos irrealitzables i en aquest sentit hem dit que també hi pot haver esperances irrealitzables com l’esperança d’algú que pensi que el seu familiar, amic o qui sigui, ressuscitarà i això li dona una raó per viure. Hem intentat conceptualitzar l’esperança i l’expectativa en un eix. Posàvem en les X major o menor expectativa i en les X major o menor esperança.

En aquest sentit, hem estat parlant molt de si l’eix hauria de tenir més d’una dimensió. Hem contraposat l’esperança, la desesperança o la desesperació en alguna opinió deia que la desesperança es trobaria molt a prop de zero, d’altres consideren que l’esperança seria igualar-se a zero i que quan l’esperança és igual a zero només ens deixem guiar per les expectatives.

Hem continuat amb la idea que l’eix té en compte expectatives individuals però potser també caldria contraposar-ho a expectatives socials. I després hem acabat dient que, de fet, hi ha algunes expectatives individuals que són incloses en les expectatives socials i d’altres que no.

Podeu conèixer el projecte amb un clic al requadre inferior.

Cafè filosòfic de Girona