El dimecres 5 de març de 2026 vam fer la 30a trobada del Cafè filosòfic de Girona, a la Fundació Valvi, a les 18:30. A continuació, podeu llegir un resum del desenvolupament de la trobada.

Com o qui determina què és l’art?

Hem començat constatant que pot arribar a ser un problema definir l’art. D’entrada ja hem qüestionat si podríem trobar algun punt en comú per definir l’art. 

Hem donat una primera definició. «L’art és tot el que provoca emocions o sentiments a un subjecte». Per tant, si no hi ha subjecte no hi hauria art. 

També hem dit que l’art és una etiqueta humana de coses que ens causen sentiments que no ens esperem. «L’art és l’inesperat». 

Hem distingit també entre el creador i el receptor per constatar les definicions d’art. Quan hi ha un creador, aquest crea pensant en l’emoció que el mou i no tant en el receptor. Expressa el que li agrada com a utilitat per explicar els seus sentiments. Així molt bé pot ser que el receptor no percebi exactament el mateix que el creador. 

També hem dit que l’art és una creació humana. Per tant, no és el mateix una rosa pintada en un quadre que una rosa florida en la realitat del món sensible.

També hem distingit entre el nen que pinta, com un passatemps, i l’artista, que és qui realment fa art. Amb un mateix objecte, amb uns mateixos colors, l’artista crea art; el nen passa l’estona. Hem indicat un contraexemple a la darrera noció amb una frase de Picasso que deia que va necessitar tota la vida per pintar com un nen. 

Hem matissat que l’art té a veure amb la voluntat de l’autor. No només són les emocions, sinó el missatge que es genera amb aquestes emocions.

Hem continuat dient que l’art és subjectiu, perquè cadascú té —com els gustos— la seva manera d’apreciar l’art. Per tant, el subjecte és l’encarregat de determinar què és art, independentment de l’autor. I si l’autor diu que el que fa és art és perquè també és receptor del seu propi art.

Tot i que l’art sigui subjectiu és indubtable que és una manera d’expressar els sentiments que es troben dins d’un mateix. L’art és una creació humana, que té tant components estètics com emocionals. I, per tant, per ser artista només cal expressar-se. Amb l’expressió ja es constitueix l’art. 

Hem qüestionat la idea que tothom pugui fer art perquè cal alguna cosa més, abans que surti el que tens dins. Hem dit que hi ha persones que tenen un do especial, que pot ser cultivat amb més o menys tècnica, amb més o menys coneixements. Hem posat l’analogia que no tothom que escriu fa literatura, no tothom que escriu és escriptor. Tots sabem escriure, però no pas tots som escriptors consagrats. I també que els artistes són uns escollits. Perquè no tothom pot ser ni Dalí, ni Miró, ni Velázquez. 

Hem continuat amb la idea que l’art és totalment subjectiu. I que no per arribar a més gent vol dir que l’art sigui més art o millor. Perquè el criteri important en l’art és el que et fa sentir. Per tant, podria ser un art que arribés a molta gent, però que a tu no et fes sentir res. Si una sola persona considera que és art, que et mou, aleshores podem parlar d’art. Hem qüestionat aquesta darrera idea dient que en ocasions, que ens mogui una obra d’art, depèn del bagatge que cadascú tingui. És com la bona literatura o la música clàssica, s’aprecien amb uns coneixements sobre la qüestió, sobre el tema.

Hem tornat a la noció d’artista. L’artista és algú que ha nascut per fer el que fa. I que, a més a més, té una formació per elaborar el que li surt de dins. En l’art contemporani: quan l’artista diu que és art, es tracta d’art.

També hem considerat que l’art el defineix la societat. I en aquest sentit cal entendre que l’art pot ser art com a concepte, pot ser conceptual, o bé com tradicionalment s’havia fet com a objecte. 

També hem dit, argumentant contràriament a la noció que calgui una persona perquè es consideri art, que en el cas que una peça d’art no agradés a ningú, això no faria que deixés de ser art.

Sobre el tema del reconeixement, també s’ha posat l’exemple de Van Gogh. No tothom que fa art és ben valorat en el moment en què el realitza. Per tant, hi ha moments en què la societat no és capaç de percebre l’art com a art.

També hem constatat que potser estem donant dues definicions. Una definició de què és art més a nivell individual, més a nivell personal. Una altra definició de què és art més a nivell de la història de l’art o de la teoria artística.

Ens hem preguntat si el menjar seria art, en el sentit que s’ha donat una definició que «l’art seria la sorpresa». Per tant, si t’esperes menjar un bon menjar, això potser ja no seria art, perquè no és sorprenent. També s’ha qüestionat si les obres de teatre o les pel·lícules serien art, en aquest mateix sentit.

S’ha qüestionat la idea que hàgim de posar una línia tan fina entre què és art i què no és art. Amb l’exemple de Paco de Lucía, que, tot i no tenir una formació, era un gran artista. I potser la idea que ens pot ajudar no és tan definir què és art i què no és art, sinó entendre que tothom està tocat per l’art, que tothom es mou per l’art. I que l’art, al final, no va de tantes definicions, sinó de gaudir-lo. 

Sobre la qüestió de si alguns exemples podrien constituir art, s’ha posat l’exemple de la música clàssica. És evident que és art i, a més a més, algú ha argumentat que ho és per influència social. Això podria comportar un problema, la visió elitista de l’art. En un context burgés, sembla que l’art queda relegat a un elit, que queda restringit a la resta de la població. Però que, definitivament, hi ha art, art no-eurocèntric, art que no participi dels estàndards occidentals. I que molt lícitanent n’hem de dir art. Una visió elitista de l’art també comporta el problema que estaríem restringint la creativitat si restringim l’art. Reduïm, per tant, l’art a una cosa molt concreta, traient-li tota la seva potencialitat. També hem dit que no hem de confondre l’art amb les concepcions socials. Per exemple, la música d’Elvis Presley va ser demonitzada per la moral nord-americana de l’època. 

També hem atacat la idea que només unes poques persones puguin ser artistes. Hem posat l’exemple que qualsevol nen pot fer un dibuix i que aquest dibuix pot transmetre moltíssim a algú. 

També hem considerat sobre la noció del reconeixement social de l’art si no estaríem sobrevalorant algun objecte que per al moment de l’època no representava tant però que per nosaltres ha esdevingut una peça cabdal. 

També hem dit que no tothom ha nascut per ser artista, de la mateixa manera que no tothom que té coneixements és capaç de transmetre’ls. Per tant, no és el mateix tenir els coneixements i transmetre’ls, com no és el mateix pintar que ser artista. El que és art o el que no és art s’ha intentat explicar amb l’exemple dels NFTs, obres d’art virtuals; un intent de moda perquè persones amb reconegut estatus social o influència van intentar fer-ho. L’artista és aquell que és capaç de transmetre un missatge universal, l’artista és capaç de deixar un llegat. Un artista que s’oblida, deixa de ser artista, tot i que sempre es pot recuperar de la mateixa manera que es recupera la memòria.

Ens hem preguntat també —i no hem tractat— si la propaganda seria art.

Hem diferenciat l’art de la natura. En una nova definició, «l’art és la modificació de la natura». Hem posat l’exemple que un plàtan que es trobi en la natura és menjar, mentre que un plàtan a la fira d’art Arco sí que seria una obra d’art. I, per tant, seguint aquesta definició, que l’art és la modificació de la natura. Tota  modificació hi té cabuda en la definició de l’art.

Ens hem preguntat també per l’origen de l’art, per les pintures rupestres, per Altamira, per pintures que encara no n’hem sabut desxifrar del tot el significat.

Hem qüestionat si l’art seria només una creació humana, en el sentit que tenim constància que els Neandertals (per tant no pas l’Homo sapiens sapiens) també haurien pogut produir alguna mena de creació artística. Ens hem qüestionat també la idea que només els humans siguin artistes, partint d’exemples d’animals que creen formes embellides en la natura, potser per rituals d’aparellament o per rituals d’altres tipus. Però en el moment en què nosaltres, com a receptors, veiem aquesta bellesa, per què no n’hauríem de poder dir art? 

Hem pensat que la intenció en l’art és un ingredient essencial. Si no hi ha intenció creadora, no hi hauria art. 

També hem dit, tornant a la qüestió de l’artista, que Dalí és reconegut com un gran artista, però totes les seves obres són art?  No hi haurà obres que siguin més aviat una campanya de màrqueting?

També hem tractat la qüestió de si l’art es troba només en els museus. Hi ha cultures o pobles que potser no tenen una gestió patrimonial en forma de museu, però que això no els impedeix fer art o promocionar aquest art. 

Hem tornat a la definició de l’art, hem distingit entre la creació no-intencionada i la creació intencionada. Hem recordat la idea del do en l’artista, d’estar tocat per Déu. Hem tornat a repetir que l’art és un objecte humà i no pas una creació animal no-humana. I hem afegit la distinció que l’art és tota creació, per tant, humana. De totes maneres, que tota creació humana pugui ser considerada art no vol dir que tot l’art tingui la mateixa qualitat. Hi ha un art bo i un art dolent. L’art bo és aquell que participa de les nocions, els coneixements, les tècniques per saber-lo expressar millor, que serveixen per transmetre millor, des de teoria del color a tècniques pictòriques. També hem dit que el nen faria art, en aquest sentit de concebre l’art merament com a creació humana, tot i que el valor de la creació del nen no s’iguala al de l’artista que coneix tots els elements per transmetre millor el seu missatge.

Hem parlat de l’art conceptual que implica un canvi molt gran de paradigma ja que no parteix d’una tècnica sinó d’una explicació que pot ser més o menys explícita o més o menys diàfana al públic, al receptor. I, per tant, en aquest art més conceptual, l’artista podria estar enfotent-se fins i tot de la persona que ha comprat el seu art conceptual amb un missatge paradoxal o amb un missatge murri o amb un missatge que se’n rigui de la situació. I, per tant, contra el que hem de lluitar és contra la idea que tot l’art sigui qualitativament igual, que tot art sigui igual de bo.

Hem posat l’exemple també de l’obra d’art del tauró de Hirst que es tractaria d’un art que ni tan sols l’artista faria. I hem aportat altres casos d’art seqüencial. També hem tractat la qüestió de si el museu podria desvirtuar l’art de la mateixa manera que quan diem que l’artista i el nen fan el mateix estaríem desvirtuant l’art. Perquè podria ser que el museu fent una tria basada en el prestigi social també acabés desprestigiant l’obra. En aquest sentit, també hem dit que hem de distingir entre el mercat de l’art i l’art.

Hem utilitzat una frase d’Oscar Wilde que parlava que l’art ha de ser inútil i en aquest sentit hem posat l’exemple d’un pom de porta en forma de flor que seria la màxima inutilitat. 

Continuant amb la concepció de l’artista, també n’hem dit que ningú li demana crear, a l’artista, ho fa per la necessitat de crear.

També hem evidenciat que és complicat saber quin art és bo i quin és dolent perquè el mercat de l’art és totalment artificial.

També ens hem qüestionat que hi ha artistes que acaben quedant en l’anonimat i que és cert que a vegades se’ls pot rescatar però en moltes d’altres no. L’artista també ha de ser selectiu amb la seva obra, veure si la seva obra aguanta el pas del temps.

L’art tampoc hauria de ser una cosa d’elit, hem reafirmat. Es tracta, per tant, d’una qüestió de sensibilitat però aquesta sensibilitat s’ha de nodrir amb la formació, amb els coneixements de l’obra, del bagatge de l’artista. No podem entrar en una galeria d’art i pensar que el que veiem no val res. Ens hem d’assegurar abans d’entendre la feina que hi ha al darrere, de tenir certs coneixements per poder apreciar l’art.

L’art sembla una paraula complicada de definir, n’hem dit que com a creació humana vol transmetre i, per tant, l’art podria seria visual, tindria un aspecte de gust, seria performatiu i ens arribaria a través de les emocions. 

També hem comentat que l’èxit o la rebuda que té una obra d’art acaba definint si es tracta com a art o no. Un art que queda no publicat, un art al calaix, no seria pròpiament una creació i aleshores no podríem dir que sigui art. L’art ha de ser creat i, a més a més, ha de tenir un impacte. 

Hem criticat la noció més elevada o distintiva de l’artista perquè qualsevol pot ser músic de carrer i també podem arribar a considerar els artesans com a artistes. 

Hem dit de l’artista que fa alguna cosa trencadora, que s’anticipa als temps que vindran com una mena de profeta i que a més a més és aquell que té seguidors.

Hem constatat que l’art ens fa empetitir. I hem tornat a la qüestió central que és qui defineix què és art. En una societat neoliberal i capitalista com la nostra, una cantant com la Rosalia té molt de públic, això la fa ser un artista. Però a un subjecte particular li pot no agradar la seva música. 

Avui dia l’art té un impacte social. Per exemple, Kandinsky pot no agradar a tothom, però ningú nega que sigui un artista. I de la mateixa manera que hi ha un impacte social, també hi ha un elit que controla el cànon. I, per tant, hi ha un cisme entre l’elit i la societat. 

Hem tornat a la qüestió de per què produccions seriades i, per tant, no úniques, les acabem considerant art.

Hem tornat a respondre qui diu que alguna cosa és art o que algú és un artista. Ja hem constatat el que ja havíem informat, depèn del que cadascú senti. També hem dit que l’art és una necessitat humana i, per tant, tothom té potencial artístic que cal realitzar. I, per aquest fet, ja ets artista. No hi ha necessitat, per tant, d’un impacte social amb aquesta definició d’art i d’artista. 

També hem destacat que hi ha gent que guanya diners senzillament per saber si una firma és autèntica i sembla que la firma converteix aquella obra en una obra molt més valuosa. L’art és una paraula que no la pots definir. Però sí que podem referir, podem dir quines obres participen d’aquesta etiqueta tot i que tothom pot posar l’etiqueta d’obra d’art a l’obra que li sembli.

Ens hem referit a l’art amb lletres majúscules, que seria aquest art de la firma, seria aquest art del consens social, seria aquest art de la creació de l’artista. I que també pot ser que l’art amb majúscules no ens mogui. 

Des de la perspectiva de l’artista, hem donat tres regles de la creació. La primera regla, la creació ha de satisfer l’artista. La segona regla, l’exhibició, cal que l’entengui el receptor. I la tercera regla és la possibilitat de vendre l’obra d’art, perquè l’artista també ha de menjar. 

Hem distingit entre el gust, hem dit que una obra d’art ens agradi no és el mateix que ens interessi. Hem posat l’exemple de Pollock i de cert tipus de cinema. Poden no agradar-nos, poden no constituir reaccions plaents, però ens poden interessar intel·lectualment.

Hem posat un exemple sobre una còpia barata d’una pintura real de si seríem capaços de veure la diferència. Hem respost que a vegades aquesta diferència no es veu si no tens l’ull entrenat a distingir aquestes pintures. I ens hem qüestionat si no fóssim capaços de veure la diferència, si no serà en realitat una qüestió més de perspectiva, que una ens sembli millor que l’altra, o que una costi més diners que l’altra. 

Hem lamentat també el criteri moral a l’hora de jutjar l’art. Perquè hem dit que l’art sempre és art i que, per tant, no hauríem de parlar d’un art bo o d’un art dolent. 

Fins aquí el resum d’aquesta sessió.

Esquema de les posicions

1. L’art com a emoció (posició subjectiva)
L’art és el que provoca emocions o sentiments en un subjecte.Si ningú ho percep, no es pot parlar pròpiament d’art.Cada persona pot sentir coses diferents davant la mateixa obra.Per tant, l’art és subjectiu: cadascú decideix què és art per a ell.
Idea clau: Si una obra et mou o et fa sentir alguna cosa, pot ser considerada art.

2. L’art com a expressió del creador
L’art és una forma d’expressar sentiments o idees internes.El creador fa l’obra per necessitat d’expressar-se, no necessàriament pensant en el públic.El receptor pot interpretar el missatge de manera diferent de l’autor.
Idea clau: L’art és una manera d’expressar el que el creador té dins seu.

3. L’art com a creació humana
L’art és una creació humana.Per això una rosa natural no és art, però una rosa pintada en un quadre sí que pot ser-ho.En aquesta línia, també es diu que l’art és una modificació de la natura.
Idea clau: L’art apareix quan els humans transformen la realitat.

4. La importància de la intenció
Molts pensen que sense intenció creativa no hi ha art.L’artista crea amb voluntat de comunicar o expressar alguna cosa.Idea clau: La intenció de crear és un element essencial de l’art.

5. L’artista: do natural o formació?
Hi ha dues visions:
a) L’artista té un do especial. No tothom pot ser artista.Igual que no tothom que escriu és escriptor. Alguns artistes tenen talent natural, que després desenvolupen amb tècnica.
b) Qualsevol pot crear art. Qualsevol persona pot fer una obra que transmeti emocions.Fins i tot un dibuix d’un nen pot tenir valor artístic.

6. L’art i la societat
La societat també influeix en què considerem art.Hi ha institucions, museus i experts que estableixen el cànon.Però aquest criteri pot canviar amb el temps.
Exemple: Vincent van Gogh no va ser reconegut en vida.
Idea clau: El reconeixement social pot arribar tard o no arribar mai.

7. El paper del mercat de l’art
El mercat de l’art pot influir en el valor de les obres. El prestigi d’una firma o el preu poden fer que una obra sembli més important. Però valor econòmic i valor artístic no són el mateix.Idea clau: El mercat pot distorsionar què considerem art.

8. Art conceptual i art tradicional
L’art tradicional es basa en tècnica i habilitat.L’art conceptual es basa sobretot en la idea o el concepte.

9. Art elitista vs art universal
Problema: Si només uns experts decideixen què és art, es crea elitisme cultural.
Alternativa: Reconèixer que hi ha moltes formes d’art, també fora del món occidental.
Idea clau: L’art no hauria de quedar limitat a una elit.

10. Art amb majúscules vs art personal
Es poden distingir dues maneres d’entendre l’art:
a) Art personal. Depèn del sentiment individual. Qualsevol pot considerar una obra com a art.
b) Art amb majúscules. És el que reconeix la història de l’art, els museus i els experts.

Podeu conèixer el projecte amb un clic al requadre inferior.

Cafè filosòfic de Girona