El dimarts 28 de maig de 2026 vam fer la 35a trobada del Cafè filosòfic de Girona, a la Taverna d’El Foment, a les 18:30. A continuació, podeu llegir un resum del desenvolupament de la trobada.

Podem ser lliures dins l’Estat?

La pregunta que hem fet és si podem ser lliures dins l’Estat. Hem començat establint tres tipus de llibertat. En primer lloc, la llibertat liberal és aquella llibertat on no hi ha interferència de tercers ni de l’Estat. En segon lloc, la llibertat republicana, entesa com la no-dominació, per tant la no-dominació d’un amo, una persona o de l’Estat. I, en tercer lloc i finalment, la llibertat anarquista, entesa com la desaparició total de l’Estat, perquè qualsevol Estat imposa ja és autoritari, per tant qualsevol acte autoritari és jerarquitzant i la jerarquia és dolenta. Hem dit també que si ens trobem en un Estat sempre hi ha forces que acaben coaccionant. La llibertat sense interferència la veiem igualment amb molts condicionants. Hem parlat que segurament notem que hi ha en dictadura menys llibertat, tot i que avui dia podem afirmar que tenim prou llibertat de moviment i que allò que és important per viure, per la nostra llibertat, són les condicions materials. Si hi ha prou condicions materials hem dit que hi ha llibertat.

Hem parlat de la corrupció i la repressió que pot tenir l’Estat. Hem dit que hi ha decisions que directament no depenen dels Estats, decisions m’imagino econòmiques o d’altres intermediaris. Hem comentat també que com menys arriba l’Estat a interferir en la teva vida, més lliure seràs.

També hem aportat que això ho hem notat (més) en pandèmia, quan hem vist el contreexemple, com l’Estat s’immiscuïa més en les nostres vides. Hem posat l’exemple de les acampades o les cases rurals amb els hippies o els anarquistes que la Guàrdia Civil havia de desarticular. L’Estat, per tant, pot aplicar repressió a la teva vida i ens n’hem adonat més en la pandèmia.

També hem dit que realment mai som lliures del tot, perquè des que naixem estem condicionats socialment i això s’aplica tant a la gent que té família com a la gent orfe. També hem parlat que podríem pensar en opcions de criança més lliures o opcions de criança col·lectives. De totes maneres, després, el fet de ser un reducte a la societat, quan entres a la gran societat, es fa complicat de mantenir l’entesa social, de saber-te incorporar bé.

També hem parlat de la pèrdua de llibertat quan algú fa el servei militar, que és una imposició, o ha d’anar a la guerra, ja no ets lliure, l’Estat t’imposa. També hem parlat de… Ens hem preguntat si l’organització política actual és natural i, tot i que no sigui potser natural, si la veiem com a necessària, perquè dèiem que costaria canviar aquest punt de vista, hem dit que organitzacions més minoritàries podrien tenir més llibertat perquè hi hauria més mecanismes participatius, més decisió col·lectiva. Hem parlat que les tres primeres categories tindrien algunes idees com de llibertat divina, política o individual.

Hem dit que tothom té el compromís de viure en societat, tant si ho sentim nosaltres com si ho ara tenim, que no viure en societat implicaria no acceptar els beneficis socials, com ara la creació dels hospitals, que hi ha hagut una tendència cap a ampliar les societats dins del capitalisme i la globalització. També hem dit que si féssim una comuna fora de la llei no podríem desitjar tenir un estat del benestar. Tampoc podem obligar els altres a que col·laborin dins la nostra comuna o dins la nostra organització alternativa.

Així, la imposició de no poder conduir borratxos era vista com una cosa comunista, com una restricció il·legítima, però que també hem vist que l’estat, però que potser ara ja no és tan així, potser és més acceptada perquè veiem el bé social de la imposició. Hem dit que l’estat acaba sent com una cosa molt abstracta, però que en realitat no deixa de ser una representació dels nostres polítics i que si no estem d’acord el que hem de fer és protestar, revoltar-nos. Si les coses no canvien és perquè no hi ha prou compromís, per tant tenim l’estat que ens mereixem, tenim molts condicionants polítics que ens mereixem.

Després hem dit que potser estàvem acabant d’identificar l’anarquisme com tocaria perquè es pot associar a autoresponsabilitat, no és pas un rebuig de la col·lectivitat, en aquest sentit hem distingit entre un anarquista individualista de caire més nord-americà, amb referents com Tucker, Spooner o Stirner, o fins i tot que ha mutat cap als llibertaris, i un anarquisme més de caire social o comunitari, com és el dels hereus de l’esquerra hegeliana amb Bakunin, i que després també… Bueno, és igual. Si no estem d’acord… També hem preguntat què passaria si no estem d’acord, per què no ens revoltem. Potser és perquè les condicions de vida no han empitjorat tant, al final el que comparem no és la vida que tenim ara amb les pitjors condicions possibles, sinó amb les anteriors, amb les de la generació anterior.

És una gestió complexa, tothom té valors i models de vida que vol desenvolupar. També hem dit que l’anarquia és una teoria política infantil, perquè posa valor en l’individualisme de la persona, la gent per si sola considera que no serà egoista. Sobre aquesta qüestió, també hem dit que més que pensar que els humans són àngels, segons els anarquistes, la idea és que ja s’ha de fer treball, s’ha de fer responsabilitat, no és que siguin àngels realment les persones, però allò que sí que tenen en comú és que estan oprimides per l’Estat i per tant aquest és el valor que s’ha de preservar.

També hem formulat que el nucli de la qüestió és si, realment, volem canviar el sistema, canviar la psicologia, la mentalitat de les persones, mentre no passi això no canviarà res. Perquè podríem imaginar vint persones que viuen en el bosc i que tenen la màxima llibertat i això els portaria a una guerra civil, mentre que Jesucrist, Buda i Sòcrates en una comunitat sí que cercarien el bé comú. Sense parlar de la llibertat interna de la gent no té sentit parlar, per tant, d’alliberar-nos de l’Estat i la pregunta és com ens alliberem nosaltres mentalment.

Hem citat la República de Plató al llibre Vuitè, hem parlat que la democràcia necessita persones democràtiques, hem dit que és possible un Estat on tothom sigui lliure, però només si hi ha un rei filòsof. Hem parlat que en comunitats més petites és més senzill aconseguir més llibertat, tota societat té persones i al final ens hem de posar d’acord si se’ns imposa alguna cosa ja no tenim llibertat. Tenim moltes pors que ens atorga el capitalisme i tenim por de canviar.

Hem dit que no ens podem considerar àngels perquè tenim les nostres parts fosques, a vegades per por no les treballem. També hem dit que el binomi interessant a qüestionar és la verticalitat contra l’horitzontalitat. A l’Estat li reclames una força que no tens perquè algú que no té raó sigui vençut per l’Estat.

També desenvolupem i adaptem fórmules, per exemple, que hem constituït alguna assemblea i l’anem seguint. Hem dit que hi ha gent que dins l’opressió social se sent lliure, hi ha gent que se sent lliure senzillament com el cas del germà d’en Quim, estant a casa, no socialitzant, pintant, i que en Quim veia que això no era ser lliure perquè li semblava que era feliç amb els altres i sortint de casa. Però en realitat el germà d’en Quim, allò que entenia com ser lliure, entenia no ser pressionat i poder fer la seva vida.

Hem parlat que també estem condicionats segons la publicitat i l’adoctrinament, que ens fa viure una vida que ens diu que hem de ser feliços constantment. Ser lliure no és tenir l’absoluta llibertat, també hem dit, sinó acceptar la llibertat que tenim amb límits. Hem parlat, un altre cop, dels principis psicològics, per què no t’agrada… I ens han preguntat per què generava malestar la situació d’estar tancat del germà d’en Quim.

Hem dit que potser era per un tema de vergonya o de por, hem utilitzat Junc, veient que potser la tranquil·litat era una enveja o el fet de sentir una mancança en un mateix. Com dient ximple d’anar amb les orelles. Jo us explico el que m’ha semblat que era el resum.

Hem dit que les persones que governen són persones que no s’han cultivat, que no són filòsofs reis, els fa por o mal quan veuen que l’altre sí que s’ha cultivat. Hem dit que potser aquesta idea del filòsof rei no existeix realment, tothom té virtuts i defectes, l’aprenentatge ha de venir de tothom. Hem vist que hi ha alguns exemples de polítics, com Pedro Sánchez, que sí que té la valentia per governar.

Hem parlat de l’enriquiment de la societat per aprendre’ls uns dels altres. Hem dit que l’anarquia té el problema de com que és una falta de doctrina. Al final sí que s’ha d’ensenyar o s’han d’imposar valors o s’ha de promoure la confiança.

Hem dit que els anarquistes que refusen o ignoren l’existència de la jerarquia natural, com en qualsevol grup social, acaben sortint líders més espontanis. Hem parlat en contra d’aquesta idea, que si això és cert acaba portant uns condicionants negatius, com la possibilitat que precisament aquests líders siguin dolents, siguin senyors de la guerra, s’aprofitin. El fet que no hi hagi una violència monopolitzada o institucionalitzada legalment acaba generant figures com els senyors de la guerra.

Hem dit que potser la vida enclaustrada del germà d’en Quim també es podia analitzar des de la perspectiva de John Elster quan parla de la maleabilitat de les preferències, on el model de vida, si l’altre el desitja i no es passa per una mancança de creure que no tindrà oportunitats o mancança d’habilitats, no té cap problema, perquè hi ha moltes persones que tenen les preferències adaptatives, tenen males feines perquè pensen que no podran aconseguir-ne de millors i al final t’acabes acontentant, l’ésser humà s’acaba acontentant amb el poc que té en comptes de voler desenvolupar més. Per tant, si la llibertat podria ser molta més, s’acaba acontentant amb les quatre parets que té. Hem parlat del cas d’un indigent de Barcelona que fumava uns cigarros que podien ser prejudicials per la seva salut, no anava borratxo pas tot el dia, feia una vida senzilla, relacionava amb qui li semblava, vivia als afores, a la muntanya, amb altres indigents i en aquest sentit, en qui em pensava que… Perdona, em refereixo a tu, perquè si no no sé qui… En qui em pensava que algú li podia oferir diners o menjar, però que ell no ho demanava directament i un dia que portava productes de la fleca li en va oferir i l’altre es va sentir com que no tocava i es va enfadar, en qui ha reflexionat sobre la idea que potser ell tenia una manera de viure més lliure i que ell havia tingut una actitud paternalista oferint-li això.

També hem dit que potser realment, en un sentit psicològic, aquesta persona no seria tan lliure perquè s’ha enfadat, el que sí que tenim molt clar és que ens vol mostrar que vol ser independent i hem acabat dient que segurament aquest equilibri psicològic interior és la feina més gran que hem de fer, no només a nivell individual, sinó també col·lectiu, que si volem una societat millor, més lliure, passa perquè nosaltres també fem aquest treball interior, cap a l’exterior, pensant en els altres. I hem acabat amb l’aportació que la llibertat té un component subjectiu o autoperceptiu, perquè hi ha gent que tindrà menys necessitats o no tindrà necessitat de tantes coses i, per tant, podrà sentir-se millor dins l’estat o fins i tot dins una presó se sentirà lliure. I això seria tot el que hem parlat.

Podeu conèixer el projecte amb un clic al requadre inferior.

Cafè filosòfic de Girona