Nou calendari

  • 2, 9, 23 i 30 de març
  • 13, 20 i 27 d’abril
  • 4, 11, 18, 25 de maig
  • 1 de juny

Primera edició (curs 25-26)

Grans qüestions de la filosofia moral i política

En aquesta primera edició, hem explorat les principals teories del camp de l’ètica i de la filosofia política.


Tema 1. Una introducció a la filosofia moral, l’ètica i la filosofia política

En aquesta primera sessió, hem tractat de la filosofia moral, l’ètica i la filosofia política. En primer lloc, hem distingit l’ètica de la moral per comprendre en el fet que consisteix cadascuna, tot i que en el llenguatge col·loquial emprem els mots com a sinònims. Amb la distinció també hem plantejat quina és l’àrea d’estudi de la filosofia moral així com de l’ètica. En segon lloc, hem començat a considerar en què consisteix la filosofia moral i l’ètica. En tercer lloc, hem explicat en què consisteix la filosofia política.


Tema 2. La deontologia

El projecte de l’ètica kantiana consisteix a descobrir una moral pura i universal (“metafísica dels costums”). La llei moral és objectiva i obliga a tothom; en canvi els sentiments només mostren que reconeixem el deure, però no són el fonament de la moral. En aquesta sessió, hem tractat dels principals ingredients de la deontologia: bona voluntat, l’actuació pel deure, l’imperatiu categòric i també l’autonomia.

Per ampliar més sobre la deontologia i Immanuel Kant, el seu principal autor, podeu clicar les seccions de sota:


Tema 3. L’utilitarisme

L’utilitarisme és una teoria ètica que sosté que el criteri moral d’una acció és la seva capacitat de maximitzar la felicitat col·lectiva i reduir el sofriment. És una doctrina conseqüencialista, perquè valora les accions pels seus resultats; hedonista i eudaimonista, perquè identifica el bé amb el plaer i la felicitat; i també racional, ja que pretén calcular de manera imparcial els beneficis i perjudicis. A més, és una teoria immanent i antimetafísica, centrada en efectes empírics, i orientada al bé comú, entenent la felicitat de tots els individus com a unitat de mesura moral.

Per ampliar més sobre l’utilitarisme i els seus principals autors, Jeremy Bentham i John Stuart Mill, podeu clicar les seccions de sota:


Tema 4. L’ètica de la virtut

L’ètica de la virtut és una teoria moral que centra la vida ètica en el caràcter i en la formació d’hàbits per aprendre a viure bé. Parteix de tres nocions clau: areté (virtut), phronesis (prudència o saviesa pràctica) i eudaimonia (vida plena o bona vida). Inspirada sobretot en Aristòtil, però també en Plató i Confuci, entén la moral com el desenvolupament de les capacitats humanes, més que no pas com un conjunt de regles sobre què s’ha de fer.

Per ampliar més sobre l’ètica de la virtut i els seus principals autors, Aristòtil, Plató i Confuci, podeu clicar les seccions de sota:


Tema 5. El liberalisme polític

El terme liberalisme és un terme que designa moltes coses diferents. Es tracta d’un concepte que es fa servir per a una pluralitat de concepcions polítiques que tenen unes semblances o aires de família, per utilitzar l’etiqueta de Ludwig Wittgenstein, tal com proposar el Dr. Joan Vergés Gifra, especialista en el liberalisme polític. Perquè totes elles empren valors i amb les seves propostes defensen objectius semblants, tot i que també hi ha controvèrsies entre elles.

Per ampliar més sobre el liberalisme polític i els seus principals autors, John Locke, Benjamin Constant i John Stuart Mill, podeu clicar les seccions de sota:


Tema 6. La teoria de la justícia com a equitat (dins del liberalisme igualitari)

John Rawls és el filòsof polític més rellevant de la filosofia política contemporània. En una època en què la filosofia política no tenia prou entitat, es considerava una àrea de la filosofia moral o del dret, va revolucionar-la. La seva proposta és una teoria sistemàtica de la justícia (entesa com a equitat), que a la kantiana i amb el contractualisme, vol fonamentar uns principis de justícia socials.

El liberalisme igualitari de Rawls

La teoria de la justícia com a equitat de Rawls s’articula com un sistema coherent dins del liberalisme igualitari que busca reconciliar llibertat i igualtat. Els seus ingredients fonamentals són un mètode de justificació (l’equilibri reflexiu), un procediment imparcial d’elecció (la posició original sota el vel d’ignorància) i uns principis de justícia (llibertats bàsiques iguals i el principi de la diferència). Tot plegat s’aplica a l’estructura bàsica de la societat per garantir una distribució justa dels béns primaris en un marc de cooperació entre ciutadans lliures i iguals.

Els dos principis de justícia del liberalisme polític de Rawls

Els dos principis de la justícia de Rawls constitueixen el nucli normatiu de la seva teoria. El primer principi garanteix a tothom un conjunt igual de llibertats bàsiques inalienables, amb prioritat absoluta. El segon principi regula les desigualtats: només són acceptables si respecten la igualtat equitativa d’oportunitats i si beneficien al màxim els menys afavorits (principi de la diferència). Aquests principis, ordenats jeràrquicament, defineixen les condicions d’una societat justa dins del liberalisme igualitari.

La vigència de Rawls (Ateneu Barcelonès)

Els dos traductors d’Una teoria de la justícia de John Rawls al català, el professor Dr. Joan Vergés i Gifra i el professor Dr. Oriol Farrés van debatre en un acte de l’Ateneu Barcelonès la vigència del pensament polític de Rawls l’any 2021, en plena pandèmia del coronavirus.

A banda de la reformulació del liberalisme polític en liberalisme igualitari i també de la seva teoria de la justícia que hem exposat, Rawls també va pensar una teoria de la justícia internacional (en el llibre The Law of Peoples) que tenia en compte les relacions entre els pobles i hi defensava uns mínims de drets humans i cooperació global.


Tema 7. El llibertarisme

Per alguns autors el llibertarisme és una forma radical de liberalisme; per a tothom, una teoria política que defensa la llibertat individual a ultrança, no només contra els altres individus sinó, fins i tot, contra el mateix Estat. El seu màxim representant —i introductor d’aquest posicionament a l’acadèmia a partir de mitjans anys setanta— va ser el filòsof polític Robert Nozick, professor a la Universitat de Harvard.

Textos sobre llibertarisme

Qüestions obertes sobre en el llibertarisme

Els ingredients del llibertarisme

El llibertarisme és una teoria política que defensa la llibertat individual com a valor central i prioritari. Parteix de la idea que cada persona és propietària de si mateixa (autopropietat) i que, per tant, qualsevol coacció només és legítima si serveix per protegir els drets dels altres. D’aquí se’n deriva el principi de no-agressió, que rebutja la violència i la intervenció coercitiva de l’Estat, especialment en forma de redistribució econòmica o regulació extensa. En la seva versió clàssica (la de Nozick), s’hi defensa un estat mínim reduït a seguretat, interna i externa, i justícia, pel fet que així es facilitaria un mercat basat en intercanvis voluntaris.

Els tres principis de la teoria de la titularitat de Nozick

Contràriament a Rawls (i a la resta de liberals igualitaris), Nozick no considera que hi hagi cap problema de justícia distributiva. El veritable problema no és que hi hagi una desigualtat que hagi generat rics i pobres, el veritable problema és que algú tingui un bé que no li pertanyi.

El diagrama de Nolan sobre la llibertat dels llibertaris

El diagrama de Nolan és un gràfic de l’espectre polític que considera insuficient la distinció europea entre esquerra-dreta i la nord-americana entre liberal (o progressista)–conservador. Per tant, situa el llibertarisme fora d’aquest espectre tradicional per tal de fomentar-ne el valor de la llibertat.

L’exemple literari i cinematogràfic de l’individualista Martin Eden

La comparació entre Martin Eden de Jack London i el llibertarisme de Robert Nozick tal com es formula a l’assaig Anarchy, State, and Utopia, tot i que no sigui perfecta, pot resultar d’interès perquè tant London com Nozick es troben influïts per l’individualisme, que resultarà molt influent en en món anglosaxó dels darrers dos segles. De fet, la filosofia individualista de fons que es troba en Martin Eden és la que va promulgar l’anglès Herbert Spencer, que també va ser un ferm defensor del darwinisme social.

També hi ha una molt bona versió cinematogràfica del llibre que es va estrenar el 2019 i que dirigeix Pietro Marcello, amb Luca Marinelli com a actor principal en el rol, precisament, de Martin Eden.

Punt de partida comú: l’individu autosuficient

Martin Eden encarna l’individualisme radical: creu que, amb esforç, talent i voluntat, pot elevar-se per damunt de la seva classe. Aquesta confiança en l’autocreació connecta amb Nozick, que defensa que cada individu és propietari de si mateix (self-ownership) i que ningú no pot interferir legítimament en la seva llibertat ni en els fruits del seu treball. A més, Nozick considera el cas de Whilt Chamberlain, el millor jugador de bàsquet del seu moment: una persona amb possessió d’un talent natural que mereixeria cobrar més que la resta, si ho desitgés i els espectadors estiguéssin disposats a pagar un cost extra per a la seva entrada.

La meritocràcia i la propietat

Eden creu en una mena de meritocràcia pura: si ell triomfa com a escriptor, serà perquè ho mereix. Això s’assembla a la teoria de la justícia de Nozick: si una propietat s’ha adquirit de manera justa, és legítima, encara que generi desigualtats. Si un jugador de bàsquet com Chamberlain rep de manera voluntària i lliure diners extres dels espectadors, la situació és legítima. Ara bé, la història de Martin Eden mostre les fissures d’aquesta idea: tal com podria argumentar John Rawls, el reconeixement d’Eden no depèn només del mèrit, sinó de convencions socials, modes i arbitrarietats.

Crítica implícita al llibertarisme

Aquí és on la novel·la es distancia de Nozick. El trajecte d’Eden acaba en desil·lusió:

  • Descobreix que l’èxit social és superficial.
  • Entén que la societat que l’ha elevat és la mateixa que abans l’havia menyspreat.
  • El seu individualisme el deixa aïllat, sense vincles significatius.

Això pot llegir-se com una crítica literària al supòsit llibertari que una societat d’individus lliures i autosuficients és satisfactòria. En Eden, la llibertat sense comunitat acaba en buit existencial.

Comunitat vs. individu

Nozick defensa un estat mínim que no imposi cap visió del bé comú: només protegeix drets individuals. En canvi, Martin Eden suggereix que l’individu necessita reconeixement, comunitat i sentit compartit —elements que el marc nozickià no garanteix.


Tema 8. El socialisme

El socialisme, en un sentit ampli, és una gran família de tradicions diverses que comparteixen la preocupació social, dels béns comuns i que tenen un cert grau d’interès en l’emancipació de la classe treballadora. En aquesta secció, ens centrarem en el socialisme científic (o marxisme) que és, de fet, la teoria comunista predominant.

L’ecosocialisme

Kohei Saito sosté que Karl Marx va evolucionar cap a una visió ecologista: el capitalisme destrueix l’equilibri entre humans i natura (“metabolisme”) i cal gestionar la Terra com a bé comú. Amb la descoberta de textos inèdits, defensa que Marx abandona el productivisme i l’eurocentrisme inicials i apunta cap a un ecosocialisme, on el capitalisme és incompatible amb la sostenibilitat.

Goodbye Lenin!, del socialisme al capitalisme

Aquesta pel·lícula mostra el canvi social de passar d’un règim comunista soviètic a un de capitalista, després de la caiguda del Mur de Berlín. És llavors que la germana del protagonista comença a treballar en un Burger King. Sovint se la veu amb l’uniforme, un element que es pot interpretar com a símbol de la seva condició laboral i d’una certa alienació. La seva situació suggereix una forma d’explotació: tot i treballar intensament, la remuneració que rep és baixa en comparació amb el valor que genera. Aquesta diferència és el que, en termes marxistes, s’anomena plusvàlua, és a dir, el valor que el treballador produeix però que no percep i que acaba apropiant-se el propietari de la franquícia. Així, el seu cas il·lustra una dinàmica d’explotació laboral pròpia de la societat capitalista.


Tema 9. El republicanisme

El republicanisme cívic o neorepublicanisme és una teoria política contemporània que s’inspira en les idees del republicanisme clàssic de manera instrumental, com són la llibertat com a no-dominació, la virtut cívic i el disseny ordenat d’institucions per tal de garantir la llibertat política de tothom.

La casa de nines de Henry Ibsen i la llibertat com a no-dominació

La dominació consisteix a estar sotmès a la voluntat arbitrària d’una altra persona, encara que aquesta no intervingui activament. És a dir, no cal interferència directa perquè hi hagi dominació: n’hi ha prou que algú tingui el poder de decidir sobre la teva vida. Això es veu clarament a La casa de nines de Henrik Ibsen. El marit de la Nora, Torvald, té el poder legal i social per controlar aspectes de la seva vida —què pot fer, amb qui es pot relacionar o com s’ha de comportar.

Tot i això, la tracta amb afecte i li permet actuar amb força llibertat. En aquest sentit, des d’una perspectiva liberal, la Nora podria semblar lliure, ja que no pateix interferències reals.

Tanmateix, des d’una concepció republicana de la llibertat, la seva situació és diferent: la Nora no és plenament lliure perquè la seva autonomia depèn de la voluntat del marit. Si ell canviés d’actitud, ella perdria immediatament aquesta llibertat. Per això, segons el republicanisme, la llibertat autèntica no és només absència d’interferència, sinó l’absència de dominació: no dependre del poder arbitrari d’un altre. La llibertat republicana és la llibertat dels ciutadans de poder actuar contra qui els impedeixi fer alguna cosa.


Tema 10. L’ètica de la cura

En les darreres dècades, l’ètica de la cura s’ha anat consolidant de manera progressiva com un camp d’estudi amb entitat pròpia. Es configura a partir d’un conjunt d’autors i perspectives que comparteixen certs trets comuns, tot i mantenir diferències rellevants entre si. Es tracta d’un àmbit marcadament interdisciplinari, ja que dialoga amb disciplines tan diverses com la filosofia, la sociologia, la psicologia, l’arquitectura, les arts, la geografia, l’ecologia, les ciències polítiques, les ciències de la salut o el dret. Això fa que el seu desenvolupament adopti una estructura oberta i ramificada, amb línies diverses d’evolució i descobertes sovint inesperades.

Conferència d’Àger Pérez Casanovas «Feminisme per al 99%: una resposta democràtica a la crisi de les cures?» dins el cicle La crisi de la democràcia, coordinat per Àlex Agustí-Polis.


Tema 11. La teoria de les capacitats

Pendent

El pensament polític de Martha C. Nussbaum

La teoria de les capacitats de Martha C. Nussbaum


Tema 12. L’anarquisme

Segons l’antropòleg anarquista David Graeber, l’anarquisme no és desordre ni violència, sinó la confiança que les persones poden organitzar-se lliurement sense coerció. Es basa en l’autoorganització, la lliure associació i el suport mutu, és a dir, en la cooperació i la solidaritat com a fonaments de la vida social. Per als anarquistes, les conductes antisocials no provenen de la naturalesa humana, sinó de les jerarquies i les desigualtats de poder. L’anarquisme pretén, en definitiva, portar fins a les darreres conseqüències els principis quotidians de respecte, suport mutu i responsabilitat compartida per construir una societat més lliure i justa.

Per ampliar més sobre l’anarquisme així com dels seus principals autors i corrents, podeu clicar la secció de sota:


Més cursos i activitats de filosofia